diumenge, 27 de desembre de 2015

Què tal... el Nadal?

I tant. Jo he anat a el meu poble i abans a Vic. Vaig veure i xarrar amb la meva germana per un espai de més de una hora a casa seva i després vaig anar a Tona. Feia més de un any que no la veia i ella li va dir al seu fill de catorze anys que jo estava molt bé i jo a ella la vaig veure molt menys tibada. I displicent. També vaig veure a Tona la meva veïna Consol Roqueta i havia de tornar-hi aquest proper dia trenta-u però no podrà ser perquè la Consol ha de marxar amb les seves cosines de La Garriga. Ara que dic Garriga, jo haig de veure el odontòleg doctor Garriga al CAP Sant Andreu de Mmanresa el proper dia vuit de febrer a les 15:15 en referència a una visita mèdica per un queixal que tinc estroncat i em fa mal. Prenc Nolotil. Hem quedat amb la Consol per al proper dia cinc de Gener vigília de Reïs. El dia que vaig anar a Tona em vaig escapar a veure la meva cunyada maria Rosa que ja torna a treballar després de la llarga baixa per malaltia. Li vaig donar el petit regal que havia comprat per a en Jordi, el meu germà, i que consisteix en una bufanda de llana de colors marró i una tira de blau marí color d'ulls de la mare el dia del seu setanta-cinquè aniversari, de la mare en pau descansi, a casa i del mateix que se n'havia disfressat la benvolguda Mariona Bassa del Comarques, també per aquelles dates. Jo encara consumia i el pare era viu també. Personalment canvio aquest color blau marí per molt d'altres colors d'ulls. Ja sé que no n'hi tants de colors d'ull però déu n'hi dó encara. Jo mateix tinc els ulls de color verdós malgrat que hi ha més d'una foto de que quan era menut els tenia marrons. I què? La mare també m'havia, es veu, em va dir ella mateixa una vegada, rentat els cabells amb un xampú que els havia tornat de color vermell o panotxa. Precisament quan vaig posar-me davant les portes de la casa gran i vaig eixarrancar-me per lluir l'ombro dret de la mateixa manera que a n'el germà de en Johnny Cash se li va tallar en serrar una pila de llenya tal i com em sembla recordar us havia comentat aquí mateix i si no que una ventada se m'endugui ara mateix i passi que es no va morir. És igual, jo estimo en Johnny Cash per analfabet en convivència i formes socials i comunitàries i de relació. "Walk de Line" es deia la pel·lícula d'estrena poc abans de morir mon pare. No és pas però que hagi tingut molt d'èxit suposo que precisament per la poca embranzida a pagès de l'estrena de la vida de tan singular personatge i afers en cultures de les que algú ha anomenat "sub-urbanes" i a les que jo afegiria com a complement a mode de àngulos yuxtapuestos com a complementaries de l'afer sociocultural que suposa el Pujolisme i l'arrelament de bases que va suposar ara ja òbviament -i per desgràcia de massa gent- perdudes. No seré jo qui digui, o millor dit deixi de dir que aquests dies de tanta festa i tot tancat, penseu-hi els que no gaudiu de vehicle propi, que està gairebé tot tancat menys aquest locutori per exemple, que son jornades de reflexió i preparació per a tot un fer i desfer que ens ha de dur, per etapes com una volta ciclista, a el Nadal que ve. Que si la octava de nadal, el durant l'any primer, la quaresma, la pasqua i el durant l'any segon fins a l'advent. Ara, a l'octava de Nadal i fins el proper i precisament dia trenta u de desembre, el dia u de gener s'acaba i és festa de precepte i visita obligada a missa ha dit el mossèn; ens podem anar dient Bon Nadal cada dia. Jo mateix estic tant content dintre de les meves possibilitats i no només cojunturals i econòmiques sense cotxe però amb algun caleró, que he ajudat a la família Nuñez Linares de Manresa i el seu membre Rafel m'ha pagat una mica... doncs no demanem peres al Olmo. És per això que aprofitant que hi ha calefacció comunitària, m'he disposat, i aprofitant que l'any passat la Consol, també precisament com en el cas de lo del dia trenta-ú, em va regalar un dietari del que n'he trobat l'homòleg per al dos mil setze i amb que donada la reiteració disposo de prou dades per fer un seguit de onomàstiques i un el que jo anomeno "avui fa un any..." recullo diferent cosetes que apunto de cara al dietari vinent de manera que pugui fer-me valdre. La qual cosa no deixa de ser perillosa com en el c as del metge endeví que deia tindràs un fill i no una filla i ell s'apuntava lo contrari. Si l'encertava no deia res, ja estava encertat. Si fallava ell ensenyava el dietari i els deia "no! Veus? jo havia apuntat una nena i ha estat una nena. T'has recordat malament.

dissabte, 19 de desembre de 2015

Vinc de la UOC!

Benvolguts, jo mateix volia titular aquest post com… ara no me’n recordo! I no tinc temps de rumiar-hi. Sé que havia de ésser relatiu a tot el diferent parcal que se’ns acumula a na tots aquí a la UOC i que també havia trobat una cançó que feia melodia a joc. --- Parcal per als consultors, als alumnes, a els tutors i tutores… i diferent personal docent… a les administratives que podem veure sempre que els que en tenim ocasió -que cada vegada és més difícil i que fins i tot em fa valorar si per traslladar-me disposaré de centre de suport a la comarca o no… per ximple que pugui semblar la idea-. --- Fins i tot es deu fer carregós ja el dur a terme qualsevol tasca que se’ns hagi proposat i a la que ens haguem avingut d’entrada ans en el cas de fins i tot no tenir canalla a qui cuidar i donar l’esmorzar i mirar de distreure de les cosetes que volien fer aquest Nadal i no podrà ser… precisament perquè és Nadal! --- M’explico: Jo ara acabo de sol·licitar un canvi de tutor, després de aproximadament tres mesos i ja me n’estic emprenyant. potser per això aquest post ara i potser per això gràcies a el Servei de Atenció per lo inexcrutable del camí que em fan recórrer a l’efecte de que me’n procurin un altre de tutor o tutora perquè segurament.. de ben segur! no estaria entretenint-m’hi. --- Entretenint-me a pensar, com convido a fer a na tots aquells que puguin estar llegint-me ara sigui quin sigui el moment còsmic de cadascú, tot i que és ben cert que m’agradarà compartir aquesta reflexió en precisament aquest cap de setmana amb dies laborables encara per endavant abans de la gran festa i parón del Nadal. --- Proposo un exercici de distanciament de tot el que us ha fet posar de mala lluna, perquè -i penseu-hi- algú us hi ha afectat en negatiu treballant. És a dir: fent la seva feina. Així jo per exemple m’he queixat que el tutor no respon a diversos dels meus missatges tàcits ni amb un “Bona tarda, què tal?”. Passa però que la consultora tampoc ho fa però ho considero més normal. La consultora té deu anys més que jo. El tutor és més jove i a més ja ens conexíem. --- Un cop hagueu identificat el que podríem anomenar problema de caire laboral penseu quan a disgust es pot haver agafat aquestes vacances aquesta persona fins al punt de com gairebé tothom que treballi en el funcionariat se les agafa quan ha hagut de fer coses que res tenen que veure amb el Nadal i la pau, l’amor i bona voluntat. --- Estic pensant en les pròtesis i els iogurts. --- Penseu ara en el seu jefe i no el maleïu… almenys no encara… ja ho fareu si voleu i amb més raó un cop hagueu gairebé acabat el de llegir el meu post: Així doncs sou el jefe i per llei heu de pagar vacances als vostres empleats i no teniu canalla. No! no en teniu, oblideu-vos-en. --- A sant de què, si fóssiu americans o assiàtics i no us adonéssiu del fill de Josep i Maria i les seves obres i construccions mil·lenàries en el dia a dia i la gent de tota la vida… del barri, del col·legi pagaríeu vacances i pagues extres a qui es comporta com un badoc i a més hi pensa en tot això… a disgust vostre! i que ha fet i no hauria hagut de fer? almenys de manera professional. Au vinga amb el Nadal a la feina! --- Jo em demano ara fins a quin punt us ha sentiríeu culpables de no haver aixafat, trencat, malmès… fer-ne ferralla de res perquè ho ha dit el jefe. Puc doncs convidar-vos a anar a comprar roba al Zara. És guai! Però és que el que vull dir és que cal molta feina de coordinació per fins i tot fotre una casa a terra sense més maldat que la pròpia justícia. Cal agafar-se les coses amb esportivitat i saber perdre les batalles que la guerra pot doncs durar sempre! --- Caldrà esbrinar si era de justícia aterrar aquella casa. Cal plantejar-se si justícia només n’hi ha una i per a qui li escaigui de patir-la. El temps… els temps que corren i la responsabilitat de formar adequadament a qui li tocarà perdre el que jo m’ha tovcat el paper a la vida de guanyar perquè a més a més el qui ho perdrà no volia fer-ho. Volia hjaver-ho guanyat ell. No ens en enfotem siusplau que la cosa va per llarg i que li pot passar al més pintat… per exemple a na mi mateix que no tinc cap fill ni filla ni a ningú a qui aguantar tot lo dia gairebé tot lo dia! --- Ara, si aquella persona que en pos de la modernitat de les aules ha fet allò que havia de fer i amb un bona tarda què tal es pensa que ja ho ha pagat tot doncs si es dóna el cas de l’emissió de rabut; que sàpiga que les gràcies van per aquell precisament que ha format als nins perquè ho sàpiguen perdre ia més, el que és més important, no se’n facin ni creus, ni càrrec, ni se’n sentin expressament culpables per exemple perquè enien un germà o una germana. Jo no només no tindré cap fill ni cap filles sinó ja fils i o filles o una parelleta o no em trobaria aquí escrivint. --- Opino que tot això del mash-up i el diguem-ne processament de dades i encreuament de les mateixes que tan positivament valoren -o potser valoraven, positivament, els diferents reflexions de la web 2.0- i que tant de rendiment ha de donar conèixer-les i entendre-les, que ja seria la hòstia… com el “jugar al póker y ganar” fan perillar la tonteria per extensió o són una estratègia compensatòria envers els epicurs i els seus assoliments previs de ja fa molts anys i que s’han de quantificar encara (en nombre de baixes) com moltes tantes altres coses fins ara. --- Que qualsevol se’n va a la guerra de dies! i no a la nit!

divendres, 13 de novembre de 2015

Podrem tornar enrere?

Podrem tornar enrere… Abans no sigui massa tard! deia l’estrofa més repetida de una cançó homònima dels ‘Sopa de Cabra’, grup que qui més qui menys relacionarà, o no, amb els ‘Rolling Stones’ i és de suposar que per motius, que cadascú té sempre als seus ulls, ben diversos. És doncs amb aquesta melodia, espero que compartida que desitjaria comunicar a tots aquells i aquelles que, ara, o quan sigui, sereu aquí, de comunicar, deia, que estem tot just abans de Nadal i la loteria. Certament. Jo mateix tinc feta una primitiva que ja tinc gastada en diversos afers, si toca… Jo gairebé diria que si mai toca aquí a Manresa i a na mi. Però no us atabalaré pas ara amb càbales i desitjos i tonteries varies i sempiternes en aquestos casos que no per això facin mai mal sempre que no es mostrin reiteratives i condolents a la fi i que faria ‘fanfa’ repetir… sobretot quan després no toca! Però així ho aparco. És d’aquesta manera, que tal i com vosaltres que llegireu tard o més d’hora aquest missatge, no passa pas que no tingui feina, no: És que no tinc ganes de fer-la! Si més no… No aquest matí de divendres. Us diré que m’han modificat la medicació que prenc per dormir i ara, a més i espero que només de moment, me l’han posat les escurrialles que en queden a abans de sopar amb el que la barreja amb el menjar suposa de relativització dels efectes tòxics com tots aquells a qui no se us acudeix de beure senzillament una cullerada d’oli abans de una borratxera predeterminada o d’agafar un ‘pedete lúcido’, preferiu sopar i fer coixí. Com fèiem de joves i a pagès. Així doncs tota aquesta feina que començarà aquesta tarda, i, després de poder prendre cafè i esmorzar calent… vull dir: Dinar! calent amb tot el que tot això suposa sobretot en dies com aquest que no només fa fred, sinó que a més també són humits i sembla tot el dia que va fent, que hagi de ploure… que tant se val! Per sort, no només ni tinc moto; sinó que no plourà, ni passarà que m’asusti abans de tot el munt de llibres i papers amb qui tinc a cor de compartir el temps en llegir-me abans d’aquestes ara ja sempre tristes Festes que talment esdevenen propietàries dels més bells records i desitjos per a tothom que no sigui de Mart. I ara em podria posar a felicitar el Nadal aquí a totes aquelles persones amb qui comparteixo, també, és veritat, aquests dies i preparatius però ja ho faré quan algú comenci; i jo ara em practico una espatarrant felicitació i desitjos d’amor i pau per tots vosaltres i també de sang i fetge als qui us escaigui de prendre’l a tal de necessitar-los per a l’esforç que us pugui suposar precisament aquesta feinada que amb una mica de tot, cada cop més, esdevé menys feixuga per als mortals donat que cada any, passa, que ja no tenim tants compromisos com eren comuns en d’altres ocasions i circumstàncies, com ara per exemple posar-te a esperar les famílies que vinguin d’aquí i d’allà i el parar la taula i el beure xampany i Cava els que “su puguem” permetre. Vagin doncs ara i des d’ara i aquí per a tots vosaltres, relatius i companys i companyes de la UOC un desig de felicitat , prestesa i alerta en aquests esdeveniments que se’ns preparen i que hem de viure sense defugir, que formen part del dia a dia i goig, ara d’uns i unes, ara d’unes altres amb les alternances que Déu Nostre Senyor vulgui de fer escatir. Bon Nadal i Feliç Any Nou i que ve! amics dels blogs. Atentament i cordialment, Josep Salvans Arola. NOTA: Aquest post és la versió per als blocs d'un altre post a la UOC, dins el Campus Virtual, i on no tinc cap bon amic i company digne d'apreciació esment i consideració com en aquest punt esdevé en Francesc Puigcarbó per bé que no puc ara dir el mateix de la Júlia Costa Coderch que ara mateix i Ipso Facto vaig a veure al seu blog de La Panxa Del Bou

dimecres, 11 de novembre de 2015

Nou currículum a la UOC del que n'estic força cofoi i de data sis de Novembre del 2015

Benvolguts i benvolgudes: Passa, aquest espai, a formar part d'una nova sèrie de produccions i performances dedicades, aquest semestre, a les comunicacions diverses en referència a la disjuntiva plantejada mitjançant petites -i no tant petites- coaccions de cara a continuar, o més ben dit incitar a uns estudis per als que només n'he sol·licitat l'accés i ho he deixat estar, no per que jo sigui un torrecollons i un tastaolletes, sinó que senzillament per una serie de afers econòmics que no només ho fan inviable sinó que impossible per cojuntures de liquiditat que de ben segur els que hagueu iniciat uns segons estudis coneixereu i no cal que exposi, és clar. Es dóna a més, el cas que no estic animat a noves prospeccions ni fracking encara que em sembla s'inicien, també aquest curs, estudis d'Economia a la UOC que com els referits anteriorment de Història(amb la Universitat de Lleida) m'interessen i em son d'agrat. No forma part dels meus cabals, però, ara ja matriculat; indagar en la seriositat de la Història tot estudiant Literatura. Ho faria malbé -jo i el fet de fer.- Si que em congratulo, però, de la meva eficiència tècnica i displicència altra hora aprehesa i desenvolupada a manera de distant col·laborador en caiguda lliure o sense xarxes que diria en Pujol. Temps al temps? o Escolta espanya! Jo aposto per un "Encara no em val" sempitern i dòcil... -Visto lo visto.- Per altra part, també vull comentar que em sento disposat a reeixir com l'au fènix després d'aquestes calors de l'estiu a manera que s'esdevingui el semestre i el curs és clar, una oportunitat única i irrepetible com fins ara sempre en aquest grau del que no he tingut mai res a dir a mode de mini-queixa o desdesori contenciós. Fins i tot podria esmentar casos de companyonia com fins ara o aleshores no s'havien vingut donant enlloc i una vertadera i pràctica preocupació del professorat per la docència sense que aquesta declaració per part seva, i de manera relativa, hagi estat corrompuda per la falsa passió i la tonteria poètica com sí que s'han donat altres casos en d'altres llocs d'aquesta mateixa santa casa i universitat amb diferents professors i consultors que només de tornar-me a veure, com deia pere Calders al seu relat "L'arbre domèstic" de 1955 se sentissin en tornar-me a veure: "Agafats per la solapa: allò que fa tanta ràbia..." i seguint, i en un acte de "A despit de tot" l'esmentada experiència colpidora de la meva presència els fes un gran bé; a n'ells, a n'elles i els seus alumnes actuals a manera de traslatio imperii de l'amoïnament correlatiu. Ben atentament i cordialment, Josep Salvans Arola.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Estic mirant de llegir a Bernat Metge. Us n'explico els prolegòmens i si s'escau ja us en faré cinc cèntims... o tres unces!

Molt bon dia a tothom i tots i totes. Abans de perdre'm en les vostres consideracions i de només haver llegit el resum de les lectures que esdevenen com molt bé diu ell mateix, foldria ver un aclariment entre epicureïsme i heterodòxia; a fil del que ens varen explicar ahir després de visionar a la Centre Internacional d'Espiritualitat de lLa Cova de Sant Ignasi a Manresa, després de visionar la pel·lícula "Francesco: El juglar de Dios" dirigida amb auctors amateurs, excepte el que fa de guerrer Nicolàs i a qui com podreu veure, venç en Junípero, per Roberto Rossellini. No considero casual aquwest meu comentari, derivat del professor de la Universitat de Girona Àngel Quintana, donat que la pel·lícula està ambientada al segle dotzè i parcialment basda en un manuscrit anònim a Giotto. Dic parcialment, perque des onze capítos alguns son extrets d'aquell i d'altres se'ls inventa el propi Rosellini i, com és de suposar, ni jo els vareig distingir ni m'escau, i a més "Oh! dissort.." no es varen especificar. Sí que en cine fòrum posterior a la projecció, la primera pregunta va sol·licitar un aclariment envers la peculiaritat nostra en... dels catalans hehe, en aquells anys, i per això, i, tal i com molt bé m'ha orientat la lectura del resum den Juan José en no contraposar epicuri a ortodòxia i no emplear mai el terme heterodòxia, us voldria comentar a profans, la pel·lícula és de 1950, tot just després de la forta crisi a Itàlia després dels feixisme i la guerra Mundial, la pel·lícula està rodada amb quatre draps als camps de santa maria de le angeli a Hongria que és el lloc on precisament representa verídicament que es va desenvolupar la història de Snat Francesc d'Asís que era com s'espeta de soslaï a la part final de la pel·li, era el fill de uns rics; doncs en una de les derivacions dels comentaris d'Àngel Quintana, com us he dit professor de Història del Cinema i Comunicació Audiovisual a Girona, m'ha semblat intuïr avui, en tot aquest terrabastall que el cafè irlandès que m'he pres a quí a baix a la màquina que hi ha a l'edifici on està ubicada la Seu de la UOC de Manresa, que per cert estrenen (ubicació, perquè la carinyo de màquina em sembla que hi ha i era quan hi havien els del centre tecnològic del bages dpatrocinat per Microsoft; passa que va comentar el profe aquell que si bé Rosellini, amb més o ménys intel·ligència i encert va adoptar un corrent ortodox, va ser passolini que en va adoptat.... doncs ara no recordo si un de heterodox (o epicuri) o el rofessor va qualificar també d'ortodox determinats projectes i conviccions marxistes tant de actualitat el 1950 i tal. Que ens ho expliques antònia? Si-us-plau. Ben atentament i cordialment. --- Missatge original de Antònia Carré Pons (acarrep@uoc.edu) per a Debat Literatura catalana medieval aula 1 enviat el 05.11.2015 14:35 Qui són els epicuris a l?edat mitjana? Parlem-ne una mica? La lectura de l?article de Xavier Renedo us donarà pistes per encetar el debat. Per anar fent boca, us poso un exemple reial, el de Manfred I de Sicília (c. 1232-1266), fill de l?emperador Frederic II Hohenstaufen (1194-1250). Dante diu que Manfred «ros era, i bell, i de gentil figura» (Purg. III, 107). El florentí Giovanni Villani (c. 1275-1348), un dels grans cronistes de la seva època, va escriure d?ell, uns 70 anys després de la seva mort: «Fou bell de figura i, com el pare, dissolut en qualsevol luxúria; sabia tocar i cantar, sovint es rodejava de joglars i cortesans, i de belles concubines; sempre anava vestit de draps verds; fou molt generós i cortès i de bon portament, així que era molt amat i admirat; però tota la seva vida fou un epicuri, gairebé no cuidant de Déu i dels sants, sinó del plaer del cos.» Manfred de Sicília va ser excomunicat pel papa. També ho havia estat el seu pare Frederic, que va anar de croada a Jerusalem i va gosar pactar amb el rei moro, Saladí. I Pere el Gran, a qui Desclot dedica la seva crònica, també. Pere el Gran era l?hereu de Manfred a la corona de Sicília (perquè s?havia casat amb la seva filla Constança) i el conflicte amb Carles d?Anjou, com recordeu, va ser un dels més sonats del segle XIII europeu. Us recordeu de les Vespres Sicilianes i del viatge a Bordeus? Però no debatrem sobre Pere el Gran, ara. Fixeu-vos en les paraules de Villani. Les podríeu aplicar també a Bernat Metge? Segur que trobareu arguments per defensar les vostres opinions! Teniu set dies per dir-hi la vostra. El debat comença demà i el tancarem el dia 12. Antònia Carré Col·laboradora docent - UOC Centre de Documentació Ramon Llull / IRCVM UB Visiteu: http://www.sciencia.cat https://uoc.academia.edu/AntòniaCarré Hola Juan José, Ja tenia ganes de xerrar amb tú perquè has assolit molt de protagonisme a l'aula i tant de bo per tots, suposo hehe, no siguis repetidor de l'assignatura a fi i efecte que tots gaudim de la teva espontaneïtat amb dolçor. Així mateix no em queda clar... fins i tot m'atreveixo a dir que no comparteixo la teva postura ara, després de llegir-te i fins i tot diria que hi ha la ortodoxia i la heterodoxia, però l'epicureïsme no tindria que ser per si mateix heterodox. Miro de dir que si Passolini va fer les coses heterodoxament perquè només perquè era diferent és recordat? i, si, el marxisme és ortodox, l'heterodoxia seria l'anarquia? No ho compto! A vore que diu l'Antònia!! --- Missatge original de Juan Jose Garcia Bartual (jgarciabart@uoc.edu) per a Josep Salvans Arola (jsalvansa@uoc.edu) enviat el 06.11.2015 12:14 Hola Josep, Com tu dius hi ha mota literatura i molta confusió. Però jo et comente la meua postura arran del missatge que m'adreces: Hi ha per una part l'ortodoxia cristiana, per l'altra hi ha l'heterodoxia, aquells corrents que no s'ajusten al cristianisme, un entre tants l'epicuresisme, un altre l'incipient pensament humanista, etc. Salutacions Juan Jose Garcia i Bartual Grau de Llengua i literatura catalanes. --- Missatge original de Josep Salvans Arola (jsalvansa@uoc.edu) per a Debat Literatura catalana medieval aula 1 amb còpia a Antònia Carré Pons (acarrep@uoc.edu),Juan Jose Garcia Bartual (jgarciabart@uoc.edu) enviat el 06.11.2015 11:19 Molt bon dia a tothom i tots i totes. Abans de perdre'm en les vostres consideracions i de només haver llegit el resum de les lectures que esdevenen com molt bé diu ell mateix, foldria ver un aclariment entre epicureïsme i heterodòxia; a fil del que ens varen explicar ahir després de visionar a la Centre Internacional d'Espiritualitat de lLa Cova de Sant Ignasi a Manresa, després de visionar la pel·lícula "Francesco: El juglar de Dios" dirigida amb auctors amateurs, excepte el que fa de guerrer Nicolàs i a qui com podreu veure, venç en Junípero, per Roberto Rossellini. No considero casual aquwest meu comentari, derivat del professor de la Universitat de Girona Àngel Quintana, donat que la pel·lícula està ambientada al segle dotzè i parcialment basda en un manuscrit anònim a Giotto. Dic parcialment, perque des onze capítos alguns son extrets d'aquell i d'altres se'ls inventa el propi Rosellini i, com és de suposar, ni jo els vareig distingir ni m'escau, i a més "Oh! dissort.." no es varen especificar. Sí que en cine fòrum posterior a la projecció, la primera pregunta va sol·licitar un aclariment envers la peculiaritat nostra en... dels catalans hehe, en aquells anys, i per això, i, tal i com molt bé m'ha orientat la lectura del resum den Juan José en no contraposar epicuri a ortodòxia i no emplear mai el terme heterodòxia, us voldria comentar a profans, la pel·lícula és de 1950, tot just després de la forta crisi a Itàlia després dels feixisme i la guerra Mundial, la pel·lícula està rodada amb quatre draps als camps de santa maria de le angeli a Hongria que és el lloc on precisament representa verídicament que es va desenvolupar la història de Snat Francesc d'Asís que era com s'espeta de soslaï a la part final de la pel·li, era el fill de uns rics; doncs en una de les derivacions dels comentaris d'Àngel Quintana, com us he dit professor de Història del Cinema i Comunicació Audiovisual a Girona, m'ha semblat intuïr avui, en tot aquest terrabastall que el cafè irlandès que m'he pres a quí a baix a la màquina que hi ha a l'edifici on està ubicada la Seu de la UOC de Manresa, que per cert estrenen (ubicació, perquè la carinyo de màquina em sembla que hi ha i era quan hi havien els del centre tecnològic del bages dpatrocinat per Microsoft; passa que va comentar el profe aquell que si bé Rosellini, amb més o ménys intel·ligència i encert va adoptar un corrent ortodox, va ser passolini que en va adoptat.... doncs ara no recordo si un de heterodox (o epicuri) o el rofessor va qualificar també d'ortodox determinats projectes i conviccions marxistes tant de actualitat el 1950 i tal. Que ens ho expliques antònia? Si-us-plau. Ben atentament i cordialment. No seré jo qui et digui que el que dius esdevé atemporal. És ben cert que debades hi ha hagut una gran persecució envers els que no viuen d'acord als seus preceptes: Salm no sé quantos: Feliç l'home que creu en el Senyor i estima d'acord als seus preceptes És que no creure en Déu és un turment? Aaaaah!-amigo!: Certament, ho és. Tard o d'hora un es troba amb Déu; o, molt més ben dit, amb el que Ell representa per als homes i les dones; Una serp que no et mossega, una abella que marxa quan li dius "-Vés", una altra que un dia que no saps si anar a missa, l'abella es posa en els teus pantalons i mitjons, tant mudat que anaveet dius: "-Per anar avui a missa haig d'anar a casa i canviar-me els pantalons, que ja fa dies que els duc i els mitjons que són d'ahir". HI ho dius en veu alta. I la gent a missa et demana si t'ha costat gaire de trobar. Si em permets, opino que de la mateixa manera que l'Esglesia avança i ho ha provat sempre que no ha hagut de cuidar massa la "reraguarda" i la Santa Inquisició per exemple o el record d'anys enllà i l'absurditat del mite de l'au Fènix; s'expandeix, cap a nous horitzons i contacta de maneres més o menys afortunades segons l'època i segurament el lloc i cerca lo abastable per humà i no infinit -diguéssim- i o per tant diví; fins i tot aquells que hagin estat educats en la "Llibertat imaginària" que per exemple diria Lennon, i posem pel cas, acaben trobant-se doncs per exemple amb el fonamentalisme i la intolerància que no per severa imbècil. Proposo. Per exemple una concubina de pell bruna faria que potser sorgís del mateix personatge epicuri "immaculat" i "puríssim" als ulls del Contrari, -i així volgut i educat pels seus pares amb aquella "Llibertat" que deia-, es trobés amb la Santíssima Verge de Montserrat i desitgés, ell, lliure i ferm, "convertir-se" i penedir-se en plan metamorfosèic i turmentar-se, igualment, tot el que li quedés de vida?. Què et sembla que passarà? Al meu enteniment viurà en la joia per sempre perquè Mephistòfeles va ésser derrotat (Apa!)... però jo no he vist aquesta pel·lícula que diuen de el marcià! hehe Ben atentament i cordialment Josep Salvans Arola --- Missatge original de Juan Jose Garcia Bartual (jgarciabart@uoc.edu) per a Debat Literatura catalana medieval aula 1 enviat el 06.11.2015 12:10 Hola companys, La següent argumentació s?adiu a aquesta primera part de la cita: ?Fou bell de figura i, com el pare, dissolut en qualsevol luxúria; sabia tocar i cantar, sovint es rodejava de joglars i cortesans, i de belles concubines; sempre anava vestit de draps verds; fou molt generós i cortès i de bon portament, així que era molt amat i admirat; [...]? Bernat Metge fou escrivà influenciat pel seu padrastre Ferrer Saiol, protonotari de la tercera muller de Pere III el Cerimoniós, Elionor de Prades i, després secretari reial de Joan I i el seu germà Martí l?humà. Aquesta intensa, ascendent i progressiva carrera professional posa de manifest la relació de Metge amb la cort. De fet ell n?és part de la mateixa administració. Recordem que l?opinió pública al voltant de la cort era de desconfiança i de malestar a causa dels escàndols de corrupció. La resta de la cita em remet al primer llibre de Lo somni: ?[...] però tota la seva vida fou un epicuri, gairebé no cuidant de Déu i dels sants, sinó del plaer del cos.? Bernat dialoga amb el rei Joan I des de diferents posicionaments: l?un justifica l?existència d?una vida espectral més enllà, la immortalitat de l?ànima; l?altre ho qüetiona. Aquesta incredulitat del personatge Metge, la falta de fe religiosa, l?encasella com a descregut. Com ens apunta Renedo en la seua reflexió tocant a això. Juan Jose Garcia i Bartual Grau de Llengua i literatura catalanes. «Fou bell de figura i, com el pare, dissolut en qualsevol luxúria; sabia tocar i cantar, sovint es rodejava de joglars i cortesans, i de belles concubines; sempre anava vestit de draps verds; fou molt generós i cortès i de bon portament, així que era molt amat i admirat; però tota la seva vida fou un epicuri, gairebé no cuidant de Déu i dels sants, sinó del plaer del cos.» En la meva pretexta opinió "a drede" i "a posta"i a banda d'haver-me assabentat aquest matí o potser era ahir a la tarda a missa que bernat metge es va suicidar i tal; opino que del tres coses que Lola Badia utilitza i defín per a la epicúria (complaure's a dur la contrària, negar la Trascendència i identificar el bé amb el plaer) com a cortesà que deia en Juan José Garcia Bartual, sabem que el bo de Bernat Metge segur que duia per mà les dues primeres i jo juraria que es complau a desgrat del plarer del cos gairebé obligat per la circumstància i ho dic amb la certesa que ens dóna el fet de comunicar-nos... ospa! ara anava a dir el més enllà. Així doncs i com en aquella pel·lícula van traduir a l'espanyol: "Es un artista i se le pagará como a un artista". Jo tenia un amic que quan anava de bòlid li explicava al seu cunyat del País Basc, el seu germà era homosexual, li deia "Aquí en el piso, el más tonto hace relojes" i anava a prendre cafè. No soc al meu entendre tant pervertit com pervers m'agradaria ser per a la meva pròpia satisfaccio i gairebé necessitat que la competència i la competitivitat m'han ofert en desenvoluparme. Per Hache o per Be. Així doncs si em satisfà gratament i fins a la mort, potser, i potser em segons qui debatent, o trobant-me en aquest camí que insinuava ara fa un moment, de manera que pensar en la mare que tots n'hem tingut i el plaer carnal i de posta amb la necessitat d'oblidar determinats comportaments que només els qui no saben no pateixen; doncs "Ojus que no ven: Cansalada fresca!" de manera que qui no s'hagi vist privat de la maldat serà bondadós amb el que la bondat pugui representar i sigui o no sigui, i a més ho sigui, de manera necessàriament conscient, com en Micael a la pel·lícula de Dreyer que també van fer a la Mostra de Cinema Humanista i Religiós de l Centre Internacional D'Espiritualitat de la Cova de Sant Ignasi: "Ordet" Dinamarca 1955. Per a els que l'hagueu vista i o tingueu germans penseu en la bondat com un acte de estimació i generositat fins a més enllà del propi jo (jo poètic o no). A mi em van fer cara del meu germà Xavier que va morir a l'abril que ve farà deu anys d'un càncer. Però això i hehe era doncs, no tant però òbviament, el 2006 de l'any del senyor del calendari Gregorià. El meu germà que dissortadament per als temps que corren en determinats llocs i ara era enginyer industrial Superior. I, això de superior era el que més va disgustar al meu pare en veure que jo liensorrava el taller a n'ell que era pèrit i que afrontava amb el valor molt més envejable i ... i, sí precisament més bondadós encara que el meu propi germà i Salvans també però fill de una altra mare, com aiai que el meu pare era fill de la meva i la del meu germà : àvia. en precisament els dies de Traspassar. Us deixo el que diu el abuelo a "Ordet": Honra merece el que a lo suyo se parece" També traduït, és clar i beligerant. I bregós? (que diu la lola) Ara que hi penso potser que em llegís el mòdul 4 primer. M'agradaria ara explicar moltes més i altres coses potser fins i tot encara més alegres i analitzar en profunditat amb les notes que he pogut prendre com si estractés d'una Lliçó Magistral la xerrada de Badia tal i com és abastable i disponible, però no m'agrada amagar més encara les coses, i encara diré més, tant de bò el poguéssim sentir en la seva veu, la de Dolors Badia el que més desitjo i pal em fa que era llegir el Lo Somni si no fossim de dies! A vore què passa avui. Ben atentament i cordialment. Josep Salvans Arola. Encomaneu-me i nos a Déu Nostre Senyor! Amén i gràcies. Tots aquells qui estimen ser pobres... entraran al Regne del Cel, Benaurats seran, i hereus d'un Cel Etern benaurats seran prop de Déu

dimecres, 2 de setembre de 2015

El penúltim currículum a la UOC

La Frontera de les possibilitats de Producció: Benvolguts i benvolgudes. Em veig, ara mateix, impulsat a exposar, sempre per a tots aquells que ja m'hagin llegit... i si més no, per alguns que hagin seguit aquest espai de comunicació gairebé indirecta i a voltes carregada de espropòsits o posicionaments prou diacrítics; i, per tant, necessitat de sustància amb solvència contrastada (amb + teoria): La Frontera de les Possibiblitats de Producció (també FPP o Corva de PP) és un tema de Economia. Més concretament, i així la vaig descobrir jo, o, més ben dit, ens la van ensenyar a Micro-economia a la UB en el centre adscrit llavors de Vic, -i perdoneu- és un tema de microeconomía quan cercavem la màxima rendibilitat en la gestió dels recursos. Així, representavem dos possibles béns de ús i servei per a analitzar-ho de manera científico-històrica. És prou conegut el cas proposat per diferents economistes russos, en periode embrionari dels famosos anys vint del segle passat, i més concretament el càlcul de les funcions d'Utilitat de Leontieff. La Corba de Possibilitats de Producció i frontera de lo inabastable tot i els possibles canvis per exemple tecnològics, portava inserits els canons (o tancs) i la mantequilla. La corba pot ésser concava o convexa segons diferents ratis de increment de la producció d'un dels eixos representatius de un bé o altre requereixin, no per sempre el mateix abandonament de la producció de l'altre bé a mode d'abaratiment de costos(canvi tecnològic que ja us deia. Quan aquesta ratio de diferents nivells de producció i l'exposisció gràfica d'aquesta variació atribuible com suposo que ja us aneu imaginant i incideixen molts factors. Per exemple: Construir, a partir de cent tancs, un nou magatzem que ha quedat ple, o haver de fabricar més neveres i congeladors per emmagatzemar la diferent producció de mantega a consumir en un pla Quinquenal que anomenen els economistes també i també, Costos Fixos. Ara segur que no recordaré d'exposar-vos els diferents nivells d'optimització de recursos. Un altre dia: Segur!

dijous, 27 d’agost de 2015

4rt aniversari d'abstinència en el consum de cocaïna!

Benvolguts i benvolgudes. No vull pas avorrir-vos. Si bé és cert que en això dels aniversaris durant els em sembla que son vint-i-cinc primers hi ha un motiu per a cada any acomplert, i bé ho recordo tenia apuntat la meva mare, i, fins i tot us diré que començava per els de paper i supòs que els de cartulina per anar finiquitant-se amb els de plata(25), or (50) i platí(75); no estic per efemèrides repetitives més enllà de lo estrictament necessari donada la involuntària desatenció prestada a n'aquest espai darrerament tot i que és cert que de una manera relativa al que per exemple us tenia acostumats. Així passava que de no tenir res més per fer ni on comunicar-me altrament, i, a més a més, disposar i gaudir de calerons i proximitat d'accés a Internet que tot s'ha de dir, perquè ara només em connecto des de les biblioteques que tinc una mica més lluny, fins i tot del nou emplaçament on resideixo i no des de el locutori de l'altre carrer, i que internet per a segons què tampoc té cap perill més enllà del correcte i formal subministrament de la informació adreçada als diferents terminals que es puguin tenir com a base i compartits o no i amb segons qui, doncs prefereixo que sigui precisament aquí, i ara, on per primer lloc comenti aquesta onomàstica per suposo que molta gent que si pugui haver trobat o en tingui coneixement proper. No us penseu però que el meu cas hagi estat molt dificultós. Per exemple fumo unes deu cigarretes al dia perquè no me'n donen més i no hi ha diners. Però no em dedico a estalviar per a comprar més tabac; de la mateixa manera que si en alguna comptada ocasió he disposat de prou diners per a comprar mig pollastre no me'ls hi he gastat ni ara que tot i haver-se produït una desacceleració en la no desafecció del progrés temporal això suposa, malgrat tot, una satisfacció considerable i d'esment. Ara, des de el mes d'Abril, altra volta com fa tres anys tot just abans de Setmana Santa, he començat a residir en un lloc diferent de la Llar amb servei de Suport -o una cosa semblant a un pis tutelat,- on hi vaig estar tres anys, deia que he començat a viure en una Llar-Residència anomenada MUTUAM-La Sardana inaugurada al mes de juny de l'any dos mil per Jordi Pujol i que enguany doncs ha celebrat els quinze anys a manera d'estrenar llençols i vànoves per a tots els residents del centre psiquiàtric. També, a la planta superior, hi ha un geriàtric amb una infermera a torns que compartim, malgrat ara faci horari d'estiu i plegui a les 17:00. Però jo més enllà de totes aquestes exposicions direm que certament tant i o més interessants que qualsevol altres en les que, però, no vull extendre'm, com suposo que donada aquesta relativa desafecció en el progrés temporal relatiu als primers passos i onomàstiques, he pensat de comentar-vos, i, donat que jo ara he re-enfilat els meus estudis en el Grau en Llengua i Literatura catalanes a la UOC, he rebut un premi literari, i, també, molt important: Estic com una "txota" i per tant, com deia aquell: "no us penseu pas que m'hi ha posat l'ajuntament" en aquest centre psiquiàtric del MUTUAM, i potser per tot això us resulti tot plegat força distret i dispar per als breus moments que us vull ocupar, he pensat, mentre venia cap aquí, i, donat que l'altre dia quan també venia cap a la biblioteca de l'Ateneu Les Bases d'aquí a sota del carrer Guifré el Pelós de Manresa vaig compra una altra cola de dos litres per a mi i la meva parella, ara que tinc parella terapèutica mútua i recíproca a la mateixa Resi, i que és d'Almeria, i que: si hi hagués un hipermercat, al carré Jaume Primé, o al carré Ramon berengué hi compraria; doncs vaig sentir al fil musical la cançó Just My Imagination de la Dolores Cranberry i tot pensant avui he recordat que tot i que sempre he pensat, és ben cert que per puta enveja i gelosia, i, a banda de que la cançó ens la recomanés em sembla en un dinar de Nadal el desaparegut meu germà Xavié d'ulls blaus, hereu i comprador per a l'empresa que va compartir amb el meu pare i on hi va treballar moltes hores el meu altre germà Jordi, comprador deia dels plàstics dels diferents ivernacles que allà a Almeria hi havia i hi ha. Doncs amb aquesta enveja i gelosia, la casuística, el fet que recordo haver vist una foto on el meu germà Xavié donava la mà a Joan Carles Primer mirant-lo als ulls com a bon apassionat i que es morís d'un càncer galopant; atesa també la democràcia i llibertat de idees en el país en que vivim i morem i ens expressem sempre amb tot el respecte... fins i tot als benvolguts lectors potencials i la seva condescendència i facilitament per part del meu equip mental i orgànic-operatiu de concedir a aquests primers els seu libre albedrío i consideracions donats per exemple les entregues de premis en matemàtiques al Príncipe de Asturias i els guardonats russos i les ocassions de solemnitat; deia que precisament per aquesta enveja com la que no es produeix a la gràcia de déu en el cas de en "paquito",i, encara no he acabat: tot i que tenim un ara ja rei (Felip VIè) que xarra català, opino que podria fer molt més de la seva part per a tots els seus súbdits, voluntaris i obedients o no i despreocupats, de interferir en la conferència episcopal espanyola i a manera de com ja fa molts anys va fer Henry the Eigth (Enric VIIIè d'Anglaterra)... no només amb els Estuardo -llegim orientat doncs el benvolgut Enric per Elizabeth R,- i les seves vuit esposes entre elles i precisament una de espanyola a la que em sembla que no va decapitar i va ser la única, doncs creant l'església anglicana i aprofitant que als EUA ara abans de vacances s'ha legalitzat el matrimoni entre homosexuals a tot el país, atorgués Sa Majestat l'escurrialla d'oferir la possibilitat que així com a diferents pobles amb pocs habitants fan missa homes que no son ni solters ni capellans -i dic fer i no dir perquè ningú la deu oir,- permetés sa conferència episcopal que aquí a Manresa les dones diguessin missa també. Jo hi aniria, com cada diumenge vaig a tres altres misses i sempre que puc avui mateix ho he fet, hi vaig just només de haver fet una cosa que era dutxar-me i fumar una cigarreta pel camí. No em demaneu què deia ni la lectura ni l'evangeli que no hi sento bé, però si que he entès que cal fer les coses amb atenció i atent avui que és Santa Mònica. També donat el cas, tot això de atorgar escurrialles a la conferència episcopal, hauria de suposar al meu pensament una embranzida cap a la exploració bíblica i dels Llibres Sagrats, per altra banda és cert que sol·licitat també aquí a Manresa, de manera que suposés a tots els súbdits, tant de sa majestat, com de la mateixa conferència episcopal un enriquiment com a persona de cara a per exemple anar a l'estranger i no haver de fer-ho d'amagatotis i amb senyals, penjolls i anècdotes maçòniques que seria el cas de la pel·lícula que m'ha inspirat també aquests dies malgrat fa força temps que no veig i que es va traduir com "El Hombre que pudo reinar" i que només recordo el nom de Michael Caine i l'altre que havia fet de James Bond molts anys i que és, ésclar, gal·lès: llegim Sean Connery. Així podríem ser i amb propietat universals i catòlics que és el que ens convé i reposar després o primer i vanagloriant-nos-en després i ara com fa la pròpia cancó que us deia i que és així perquè és bò que així sigui. NO creieu?... Més ben dit, no creieu que hi ha molta més gent mereixedora d'aquest do que ens atorga déu als qui ho cultivem i vivim cada dia diferents experiències, ep! No-Místiques com les de Santa Teresa i Sant Joan o el mateix Sant Agustí en les seves deduccions i assoliments (fill de la Mònica que celebrem avui) i que pot celebrar qui vulgui que li digui "marxa!" a una vespa i marxi, i si no que li digui "ves-te'n!" o "vete!" per posar un exemple i perdoneu, certament rudimentari. Així doncs el do de la fe que deu ens dóna i ens pren -per exemple a partir del paralelo 32 que deia la cançó dels panxos ens faria caminar, en un símil molt paregut al de Mallory amb "nuestra dentadura al viento" (corcada i lletja) doncs "el cap ben alt" com el de la Santa Caterina del Fòrum de Barcelona. Una abraçada ben forta!!

dimecres, 1 de juliol de 2015

¿Que falta molt de temps per a que neixin flors a cada instant?

Sí. Ho demano i imploro. Més flors i més sovint. Arreu i a tothora. De qualsevulla persona, per exemple: Detalls, consideracions, enteniment i compromís, perquè sense compromís només hi ha coses deixades, i, vull dir deixadesa, desordre incivisme fins i tot. L'altre dia, ja ho he explicat a l'aula del Campus de la UOC on aquest semestre passat cursava Introducció a la Literatura Europea, que vaig estar en un acte en principi dirigit a treballadors de l'Associació Manresana de Pares amb Nens Subdotats: AMPANS que enguany celebra el cinquantè anniversari de la seva fundació, malgrat els estatuts siguins del 1966, -i és que aquesta gent son ferma des de el començament i primer feien les coses i després les lleis, no com ara,- doncs en un acte dirigit als seus treballadors, de l'ordre de sis-cents he llegit, acte al Teatre Kursaal del Passeig Pere III de Manresa, parlaven doncs i deia, de la passió, el lideratge i el treball en equip. Hi havia convidat en Pep Guardiola, (conegutpelsseusinvents que deia la cançó de La Trinca i "El Baró de Bidet") que lideratge era el que havien estat explicant els treballadors i familiars i els audiovisuals comentats a mode de "collage" amb la representació teatral (també hi va haver un espectacle de dansa) doncs va dir en Guardiloa que no sabia què havia anat a mirar de xerrar perquè sobre el lideratge, doncs "el lideratge és això" va dir. Jo dic que precisament el compromís i les flors que us deia i que ara no tinc temps de ensenyar-vos ni eines per a repercutir-vos-les massa, és també precisament això. I, a més i per tant us convido des de aquest lloc que regento haha us convido a la Festa central de la onomàstica, aquest vol a les instalacions de l'associació a Santa Maria de Comabella, -hi haurà autobusos gratuïts des de diferents llocs de Manresa que de ben segur que trobareu algun programa i explicacions a "#ampans50" i tal cada hora amunt i avall de la carretera de Santpedor. A la tarda podreu, un cop acabada la festa i sempre que volgueu anar a posar la panxa morena al parc de l'Agulla que és a vint minuts a peu seguint el camí de la sèquia medieval i on també hi ha una parada de bus aquest vol però fins més tard i pagant una zona i T-10 i tal. Va dir en Guardiola que si per ell hi havia hagut sempre una cosa necessària a la vida era sentir-se estimat i a fè de Déu que aquesta gent que hi serà, a més de la Sílvia Cóppulo i el programa "El Suplement" fet en directe des de allà a Santa Maria de Comabella des de les vuit del matí fins a les dotze i a més de una actuació i la gravació de un videoclip i actuacions també de castellers gegants i capgrossos, aquella gent que hi serà també i que segur que si hi aneu els coneixereu a tots, s'hi saben acostumar a sentir-se estimats cada dia. No us perdeu doncs aquesta tasca ni aquesta oportunita única. Us ho dic amb tota veritat.

dissabte, 13 de juny de 2015

El tubogan!

Avui venia a la biblioteca a connectar-me a Internet aquí a Manresa mateix i m'he creuat a la plataforma d'El Casino amb una nena petita i la seva mare que anaven tot acalorades. La nena li ha demanat a la mare: -I... Per on baixarem ara? La mare li ha dit: -Per aquí, ja ho veuràs. Però a na mi el que m'havia semblat més adequat a la malcarada de la mossa era quelcom de contradictori, -m'ha semblat al moment,- com ara dir-li, Per les escales!. Heus ací el motiu d'aquest post: "Les escales son només per pujar. Fote't!" De moment i fins a dia de dilluns passat per mi: Sí. I és que dilluns passat en vaig fer quaranta-cinc de castanyes i com resava un dibuix d'època allà al restaurant de Tona on havia anat tota la vida a jugar a la màquina de marcianos l'escala de la vida puja i baixa. Però no quan es tenen tres o quatre anys.

divendres, 22 de maig de 2015

Hi ha en Parlarem...

Premis Al Vent. 27 d’Abril del 2015 Hi ha en Parlarem. I ca! Tant de bo hi sigui i me n'haguessin donat llavors de En Parlarem, tot i que ja n'havia pres alguna vegada. A voltes em deien al barri: -Hi ha això, hi ha allò, hi ha cremes pel nas... Però tot i que n'havia pres alguna vegada en la meva llarga carrera com a consumidor, -dels serveis de en Parlarem,- sovint ho trobo a faltar des de aquell dia. No passarà pas, però, que per més posar-nos sota els núvols de l'hort, plogui més sovint. Així doncs i ara que un bon estudiant universitari de filologia o millor dit Grau en Llengua i Literatura catalanes acaba de dir i en pro de la defensa del podríem dir-ne origen i certitud de la nostra llengua, deia que havent dit en “Parlarem”, de ben segur tothom pensarà en algun indi americà, la Pipa de la Pau i el Parlamentar previ als grans moments d'acció i de batalles. Però no. No és el cas. Un dia que el vaig trobar i comprar-n'hi a en Parlarem, vàrem xerrar, tot posats, de les precisament pel·lícules aquestes antigues i tant bones deia ell i que es veu ja no feien per la televisió: -Ya no dan películas buenas. -No sé. -Vaig respondre amb tota sinceritat.- En casa tenemos satélite pero no te creas tú que son muy buenas. -I, de fet no només era una resposta sincera i relativa -com ara explicaré,- sinó que era certa: Aquelles pel·lícules que feien al Canal Satélite Digital a principi del segle XXI -encara que aquedi mal dit- tampoc no eren bones. Així doncs deia una resposta relativa en clara referència a un dels acudits de l'oncle de en Parlarem -Parlarem per aquell dia- que casualment va treballar a la meva vora al taller dels meu pare i germans i que acostumava a fer-me treballar força de valent i dir-me, també, a veure si m'havia pensat jo que tóo el monte era orégano. És igual. L'altra dia li explicava la Professor Gerez. Hi ha detalls per exemple en totes les pel·lícules de llavors, -em sembla que en català en diuen Far West- i que esdevenen pedagògiques i copçants per als nens, passaven a ser força recriminables i ridícules per als adolescents i “l'edat del gall d'indi” -precisament,- malgrat puguin tornar a esdevenir agradables als nostàlgics carrosses de qualsevol edat per exemple. Però, seguint el fil, i permeteu-me, els víkings, el pom del Món i el vers 386 del “Cantar d’en Roland” i la èpica com a gènere literari en general esdevenen per a mi en aquests moments i ja també llavors malgrat abans que l'època de en Parlarem que jo tenia trenta anys, doncs als deu o dotze ja l'havia vista la pel·lícula de en Kirk Douglas i en Toni Curtis: “Els Vikings”. Sovint, fins i tot, i fins prou abans dels trenta anys acostumava a cantar-ne i entonar la melodia tot xiulant del film mentre m'embrutava de fum a dintre de una sitja el dissabte a la tarda anar soldant la vertical. És d'aquesta manera que no només en un acte de traïdoria, gens recriminable si no és que ens diem que mal de muchos consuelo de tontos, passava que tot i que havia estat el meu propi germà en Jordi que en veure la pel·lícula de més menuts tots dos, malgrat ell tingui, encara ara, deu anys o dotze més que jo, doncs que entre ell i el pare m'il·lustraven sobre algun que altre esdeveniment del film que encara ara recordo: El mateix peix amb la boca de magnetita per a guiar-se entre la boira al navegar tot i que no ha estat fins ara fa un parell de setmanes que n'he esbrinat la simbologia d'això del peix i els cristians i la possibilitat de que l'enemic de en Roland no fossin moros amb grans tresors, sinó alguna altra tribu, ¿perquè no? diferent dels huns que anaven a ajudar-los i evangelitzar-los -i mai millor dit si resulta al final que van ésser els víkings el primers d'anar a Amèrica-. Deia jo no recordo exactament què, malgrat ara fa un moment que hi pensava, que passa que he esmentat el vers 386 precisament de la “Chanson de Roland” (i el Roncesvalles navarro) basat en el manuscrit de em sembla el segle XI conservat a Oxford i malgrat no en sigui el Chantar de originàriament britànic,i sí en canvi comentat per el professor emèrit Martín de Riquer en un llibre de consideració i dels que em sento més que orgullós d'haver llegit a la meva vida, i l'haig doncs de citar jo mateix malgrat ara mateix, també no consideri oportú reproduir els comentaris del professor Riquer donat que no disposo ja de l'exemplar que s'han endut gairebé per sempre al servei de préstec interbibliotecari de la UOC, però sí que us en faré cinc cèntims: .-“En sa main une vermeille pume” v.386 Doncs sí. Això vol dir “A la seva mà, (i mentre passava una cosa important que ja veurem si hi ha espai per a comentar-vos i explicitar-vos) una vermella poma” (i no una poma vermella) en clara referència diu el professor Riquer al concepte de “el pom del Món” que la victòria i conquesta, altre vol de per exemple Terra Santa que podríem considerar la llar dels moros i els seus dominis i vies de comunicació per exemple amb Orient, i oblidant ja els víkings, obrien la porta al que per exemple havien deixat de Bizanci els tant sensibles amb segons què, i maleïts, grecs. Trobo ara oportú de dir que els etruscs eren molt més civilitzats i potser per això provinents precisament de cap allà l'Àsia centro-oriental... o no tant. D'aquesta manera és el propi destí qui retorna, i per a consideració, el procés evangelitzador de banda a banda del... ¿Planeta? En una clara ironia, l’autor de el Chantar de Roland, o si més no el introductor del manuscrit de Oxford ens col·loca aquest vers i el pom en el moment en que el padrastre de Roland, Ganelón,- Roland era fill de Carles(que esdevindrà més tard amb la coronació: Carlemany) i la seva germana Pinabel- doncs Ganelón deia, emprenyat com una abella i amb desig de tranquil·litat, opta per enviar-lo a una emboscada, en un acte de vil traïdoria, amb la tonteria de la poma, i que el matin, a en Roland. I ho fa davant del rei moro, suposadament establert a Saragossa. És així com s’explica. Des de llavors que no en parlava amb ningú... ni amb ell, en Parlarem, és clar.