divendres, 22 de maig de 2015

Hi ha en Parlarem...

Premis Al Vent. 27 d’Abril del 2015 Hi ha en Parlarem. I ca! Tant de bo hi sigui i me n'haguessin donat llavors de En Parlarem, tot i que ja n'havia pres alguna vegada. A voltes em deien al barri: -Hi ha això, hi ha allò, hi ha cremes pel nas... Però tot i que n'havia pres alguna vegada en la meva llarga carrera com a consumidor, -dels serveis de en Parlarem,- sovint ho trobo a faltar des de aquell dia. No passarà pas, però, que per més posar-nos sota els núvols de l'hort, plogui més sovint. Així doncs i ara que un bon estudiant universitari de filologia o millor dit Grau en Llengua i Literatura catalanes acaba de dir i en pro de la defensa del podríem dir-ne origen i certitud de la nostra llengua, deia que havent dit en “Parlarem”, de ben segur tothom pensarà en algun indi americà, la Pipa de la Pau i el Parlamentar previ als grans moments d'acció i de batalles. Però no. No és el cas. Un dia que el vaig trobar i comprar-n'hi a en Parlarem, vàrem xerrar, tot posats, de les precisament pel·lícules aquestes antigues i tant bones deia ell i que es veu ja no feien per la televisió: -Ya no dan películas buenas. -No sé. -Vaig respondre amb tota sinceritat.- En casa tenemos satélite pero no te creas tú que son muy buenas. -I, de fet no només era una resposta sincera i relativa -com ara explicaré,- sinó que era certa: Aquelles pel·lícules que feien al Canal Satélite Digital a principi del segle XXI -encara que aquedi mal dit- tampoc no eren bones. Així doncs deia una resposta relativa en clara referència a un dels acudits de l'oncle de en Parlarem -Parlarem per aquell dia- que casualment va treballar a la meva vora al taller dels meu pare i germans i que acostumava a fer-me treballar força de valent i dir-me, també, a veure si m'havia pensat jo que tóo el monte era orégano. És igual. L'altra dia li explicava la Professor Gerez. Hi ha detalls per exemple en totes les pel·lícules de llavors, -em sembla que en català en diuen Far West- i que esdevenen pedagògiques i copçants per als nens, passaven a ser força recriminables i ridícules per als adolescents i “l'edat del gall d'indi” -precisament,- malgrat puguin tornar a esdevenir agradables als nostàlgics carrosses de qualsevol edat per exemple. Però, seguint el fil, i permeteu-me, els víkings, el pom del Món i el vers 386 del “Cantar d’en Roland” i la èpica com a gènere literari en general esdevenen per a mi en aquests moments i ja també llavors malgrat abans que l'època de en Parlarem que jo tenia trenta anys, doncs als deu o dotze ja l'havia vista la pel·lícula de en Kirk Douglas i en Toni Curtis: “Els Vikings”. Sovint, fins i tot, i fins prou abans dels trenta anys acostumava a cantar-ne i entonar la melodia tot xiulant del film mentre m'embrutava de fum a dintre de una sitja el dissabte a la tarda anar soldant la vertical. És d'aquesta manera que no només en un acte de traïdoria, gens recriminable si no és que ens diem que mal de muchos consuelo de tontos, passava que tot i que havia estat el meu propi germà en Jordi que en veure la pel·lícula de més menuts tots dos, malgrat ell tingui, encara ara, deu anys o dotze més que jo, doncs que entre ell i el pare m'il·lustraven sobre algun que altre esdeveniment del film que encara ara recordo: El mateix peix amb la boca de magnetita per a guiar-se entre la boira al navegar tot i que no ha estat fins ara fa un parell de setmanes que n'he esbrinat la simbologia d'això del peix i els cristians i la possibilitat de que l'enemic de en Roland no fossin moros amb grans tresors, sinó alguna altra tribu, ¿perquè no? diferent dels huns que anaven a ajudar-los i evangelitzar-los -i mai millor dit si resulta al final que van ésser els víkings el primers d'anar a Amèrica-. Deia jo no recordo exactament què, malgrat ara fa un moment que hi pensava, que passa que he esmentat el vers 386 precisament de la “Chanson de Roland” (i el Roncesvalles navarro) basat en el manuscrit de em sembla el segle XI conservat a Oxford i malgrat no en sigui el Chantar de originàriament britànic,i sí en canvi comentat per el professor emèrit Martín de Riquer en un llibre de consideració i dels que em sento més que orgullós d'haver llegit a la meva vida, i l'haig doncs de citar jo mateix malgrat ara mateix, també no consideri oportú reproduir els comentaris del professor Riquer donat que no disposo ja de l'exemplar que s'han endut gairebé per sempre al servei de préstec interbibliotecari de la UOC, però sí que us en faré cinc cèntims: .-“En sa main une vermeille pume” v.386 Doncs sí. Això vol dir “A la seva mà, (i mentre passava una cosa important que ja veurem si hi ha espai per a comentar-vos i explicitar-vos) una vermella poma” (i no una poma vermella) en clara referència diu el professor Riquer al concepte de “el pom del Món” que la victòria i conquesta, altre vol de per exemple Terra Santa que podríem considerar la llar dels moros i els seus dominis i vies de comunicació per exemple amb Orient, i oblidant ja els víkings, obrien la porta al que per exemple havien deixat de Bizanci els tant sensibles amb segons què, i maleïts, grecs. Trobo ara oportú de dir que els etruscs eren molt més civilitzats i potser per això provinents precisament de cap allà l'Àsia centro-oriental... o no tant. D'aquesta manera és el propi destí qui retorna, i per a consideració, el procés evangelitzador de banda a banda del... ¿Planeta? En una clara ironia, l’autor de el Chantar de Roland, o si més no el introductor del manuscrit de Oxford ens col·loca aquest vers i el pom en el moment en que el padrastre de Roland, Ganelón,- Roland era fill de Carles(que esdevindrà més tard amb la coronació: Carlemany) i la seva germana Pinabel- doncs Ganelón deia, emprenyat com una abella i amb desig de tranquil·litat, opta per enviar-lo a una emboscada, en un acte de vil traïdoria, amb la tonteria de la poma, i que el matin, a en Roland. I ho fa davant del rei moro, suposadament establert a Saragossa. És així com s’explica. Des de llavors que no en parlava amb ningú... ni amb ell, en Parlarem, és clar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada