dissabte, 7 de novembre de 2015

Estic mirant de llegir a Bernat Metge. Us n'explico els prolegòmens i si s'escau ja us en faré cinc cèntims... o tres unces!

Molt bon dia a tothom i tots i totes. Abans de perdre'm en les vostres consideracions i de només haver llegit el resum de les lectures que esdevenen com molt bé diu ell mateix, foldria ver un aclariment entre epicureïsme i heterodòxia; a fil del que ens varen explicar ahir després de visionar a la Centre Internacional d'Espiritualitat de lLa Cova de Sant Ignasi a Manresa, després de visionar la pel·lícula "Francesco: El juglar de Dios" dirigida amb auctors amateurs, excepte el que fa de guerrer Nicolàs i a qui com podreu veure, venç en Junípero, per Roberto Rossellini. No considero casual aquwest meu comentari, derivat del professor de la Universitat de Girona Àngel Quintana, donat que la pel·lícula està ambientada al segle dotzè i parcialment basda en un manuscrit anònim a Giotto. Dic parcialment, perque des onze capítos alguns son extrets d'aquell i d'altres se'ls inventa el propi Rosellini i, com és de suposar, ni jo els vareig distingir ni m'escau, i a més "Oh! dissort.." no es varen especificar. Sí que en cine fòrum posterior a la projecció, la primera pregunta va sol·licitar un aclariment envers la peculiaritat nostra en... dels catalans hehe, en aquells anys, i per això, i, tal i com molt bé m'ha orientat la lectura del resum den Juan José en no contraposar epicuri a ortodòxia i no emplear mai el terme heterodòxia, us voldria comentar a profans, la pel·lícula és de 1950, tot just després de la forta crisi a Itàlia després dels feixisme i la guerra Mundial, la pel·lícula està rodada amb quatre draps als camps de santa maria de le angeli a Hongria que és el lloc on precisament representa verídicament que es va desenvolupar la història de Snat Francesc d'Asís que era com s'espeta de soslaï a la part final de la pel·li, era el fill de uns rics; doncs en una de les derivacions dels comentaris d'Àngel Quintana, com us he dit professor de Història del Cinema i Comunicació Audiovisual a Girona, m'ha semblat intuïr avui, en tot aquest terrabastall que el cafè irlandès que m'he pres a quí a baix a la màquina que hi ha a l'edifici on està ubicada la Seu de la UOC de Manresa, que per cert estrenen (ubicació, perquè la carinyo de màquina em sembla que hi ha i era quan hi havien els del centre tecnològic del bages dpatrocinat per Microsoft; passa que va comentar el profe aquell que si bé Rosellini, amb més o ménys intel·ligència i encert va adoptar un corrent ortodox, va ser passolini que en va adoptat.... doncs ara no recordo si un de heterodox (o epicuri) o el rofessor va qualificar també d'ortodox determinats projectes i conviccions marxistes tant de actualitat el 1950 i tal. Que ens ho expliques antònia? Si-us-plau. Ben atentament i cordialment. --- Missatge original de Antònia Carré Pons (acarrep@uoc.edu) per a Debat Literatura catalana medieval aula 1 enviat el 05.11.2015 14:35 Qui són els epicuris a l?edat mitjana? Parlem-ne una mica? La lectura de l?article de Xavier Renedo us donarà pistes per encetar el debat. Per anar fent boca, us poso un exemple reial, el de Manfred I de Sicília (c. 1232-1266), fill de l?emperador Frederic II Hohenstaufen (1194-1250). Dante diu que Manfred «ros era, i bell, i de gentil figura» (Purg. III, 107). El florentí Giovanni Villani (c. 1275-1348), un dels grans cronistes de la seva època, va escriure d?ell, uns 70 anys després de la seva mort: «Fou bell de figura i, com el pare, dissolut en qualsevol luxúria; sabia tocar i cantar, sovint es rodejava de joglars i cortesans, i de belles concubines; sempre anava vestit de draps verds; fou molt generós i cortès i de bon portament, així que era molt amat i admirat; però tota la seva vida fou un epicuri, gairebé no cuidant de Déu i dels sants, sinó del plaer del cos.» Manfred de Sicília va ser excomunicat pel papa. També ho havia estat el seu pare Frederic, que va anar de croada a Jerusalem i va gosar pactar amb el rei moro, Saladí. I Pere el Gran, a qui Desclot dedica la seva crònica, també. Pere el Gran era l?hereu de Manfred a la corona de Sicília (perquè s?havia casat amb la seva filla Constança) i el conflicte amb Carles d?Anjou, com recordeu, va ser un dels més sonats del segle XIII europeu. Us recordeu de les Vespres Sicilianes i del viatge a Bordeus? Però no debatrem sobre Pere el Gran, ara. Fixeu-vos en les paraules de Villani. Les podríeu aplicar també a Bernat Metge? Segur que trobareu arguments per defensar les vostres opinions! Teniu set dies per dir-hi la vostra. El debat comença demà i el tancarem el dia 12. Antònia Carré Col·laboradora docent - UOC Centre de Documentació Ramon Llull / IRCVM UB Visiteu: http://www.sciencia.cat https://uoc.academia.edu/AntòniaCarré Hola Juan José, Ja tenia ganes de xerrar amb tú perquè has assolit molt de protagonisme a l'aula i tant de bo per tots, suposo hehe, no siguis repetidor de l'assignatura a fi i efecte que tots gaudim de la teva espontaneïtat amb dolçor. Així mateix no em queda clar... fins i tot m'atreveixo a dir que no comparteixo la teva postura ara, després de llegir-te i fins i tot diria que hi ha la ortodoxia i la heterodoxia, però l'epicureïsme no tindria que ser per si mateix heterodox. Miro de dir que si Passolini va fer les coses heterodoxament perquè només perquè era diferent és recordat? i, si, el marxisme és ortodox, l'heterodoxia seria l'anarquia? No ho compto! A vore que diu l'Antònia!! --- Missatge original de Juan Jose Garcia Bartual (jgarciabart@uoc.edu) per a Josep Salvans Arola (jsalvansa@uoc.edu) enviat el 06.11.2015 12:14 Hola Josep, Com tu dius hi ha mota literatura i molta confusió. Però jo et comente la meua postura arran del missatge que m'adreces: Hi ha per una part l'ortodoxia cristiana, per l'altra hi ha l'heterodoxia, aquells corrents que no s'ajusten al cristianisme, un entre tants l'epicuresisme, un altre l'incipient pensament humanista, etc. Salutacions Juan Jose Garcia i Bartual Grau de Llengua i literatura catalanes. --- Missatge original de Josep Salvans Arola (jsalvansa@uoc.edu) per a Debat Literatura catalana medieval aula 1 amb còpia a Antònia Carré Pons (acarrep@uoc.edu),Juan Jose Garcia Bartual (jgarciabart@uoc.edu) enviat el 06.11.2015 11:19 Molt bon dia a tothom i tots i totes. Abans de perdre'm en les vostres consideracions i de només haver llegit el resum de les lectures que esdevenen com molt bé diu ell mateix, foldria ver un aclariment entre epicureïsme i heterodòxia; a fil del que ens varen explicar ahir després de visionar a la Centre Internacional d'Espiritualitat de lLa Cova de Sant Ignasi a Manresa, després de visionar la pel·lícula "Francesco: El juglar de Dios" dirigida amb auctors amateurs, excepte el que fa de guerrer Nicolàs i a qui com podreu veure, venç en Junípero, per Roberto Rossellini. No considero casual aquwest meu comentari, derivat del professor de la Universitat de Girona Àngel Quintana, donat que la pel·lícula està ambientada al segle dotzè i parcialment basda en un manuscrit anònim a Giotto. Dic parcialment, perque des onze capítos alguns son extrets d'aquell i d'altres se'ls inventa el propi Rosellini i, com és de suposar, ni jo els vareig distingir ni m'escau, i a més "Oh! dissort.." no es varen especificar. Sí que en cine fòrum posterior a la projecció, la primera pregunta va sol·licitar un aclariment envers la peculiaritat nostra en... dels catalans hehe, en aquells anys, i per això, i, tal i com molt bé m'ha orientat la lectura del resum den Juan José en no contraposar epicuri a ortodòxia i no emplear mai el terme heterodòxia, us voldria comentar a profans, la pel·lícula és de 1950, tot just després de la forta crisi a Itàlia després dels feixisme i la guerra Mundial, la pel·lícula està rodada amb quatre draps als camps de santa maria de le angeli a Hongria que és el lloc on precisament representa verídicament que es va desenvolupar la història de Snat Francesc d'Asís que era com s'espeta de soslaï a la part final de la pel·li, era el fill de uns rics; doncs en una de les derivacions dels comentaris d'Àngel Quintana, com us he dit professor de Història del Cinema i Comunicació Audiovisual a Girona, m'ha semblat intuïr avui, en tot aquest terrabastall que el cafè irlandès que m'he pres a quí a baix a la màquina que hi ha a l'edifici on està ubicada la Seu de la UOC de Manresa, que per cert estrenen (ubicació, perquè la carinyo de màquina em sembla que hi ha i era quan hi havien els del centre tecnològic del bages dpatrocinat per Microsoft; passa que va comentar el profe aquell que si bé Rosellini, amb més o ménys intel·ligència i encert va adoptar un corrent ortodox, va ser passolini que en va adoptat.... doncs ara no recordo si un de heterodox (o epicuri) o el rofessor va qualificar també d'ortodox determinats projectes i conviccions marxistes tant de actualitat el 1950 i tal. Que ens ho expliques antònia? Si-us-plau. Ben atentament i cordialment. No seré jo qui et digui que el que dius esdevé atemporal. És ben cert que debades hi ha hagut una gran persecució envers els que no viuen d'acord als seus preceptes: Salm no sé quantos: Feliç l'home que creu en el Senyor i estima d'acord als seus preceptes És que no creure en Déu és un turment? Aaaaah!-amigo!: Certament, ho és. Tard o d'hora un es troba amb Déu; o, molt més ben dit, amb el que Ell representa per als homes i les dones; Una serp que no et mossega, una abella que marxa quan li dius "-Vés", una altra que un dia que no saps si anar a missa, l'abella es posa en els teus pantalons i mitjons, tant mudat que anaveet dius: "-Per anar avui a missa haig d'anar a casa i canviar-me els pantalons, que ja fa dies que els duc i els mitjons que són d'ahir". HI ho dius en veu alta. I la gent a missa et demana si t'ha costat gaire de trobar. Si em permets, opino que de la mateixa manera que l'Esglesia avança i ho ha provat sempre que no ha hagut de cuidar massa la "reraguarda" i la Santa Inquisició per exemple o el record d'anys enllà i l'absurditat del mite de l'au Fènix; s'expandeix, cap a nous horitzons i contacta de maneres més o menys afortunades segons l'època i segurament el lloc i cerca lo abastable per humà i no infinit -diguéssim- i o per tant diví; fins i tot aquells que hagin estat educats en la "Llibertat imaginària" que per exemple diria Lennon, i posem pel cas, acaben trobant-se doncs per exemple amb el fonamentalisme i la intolerància que no per severa imbècil. Proposo. Per exemple una concubina de pell bruna faria que potser sorgís del mateix personatge epicuri "immaculat" i "puríssim" als ulls del Contrari, -i així volgut i educat pels seus pares amb aquella "Llibertat" que deia-, es trobés amb la Santíssima Verge de Montserrat i desitgés, ell, lliure i ferm, "convertir-se" i penedir-se en plan metamorfosèic i turmentar-se, igualment, tot el que li quedés de vida?. Què et sembla que passarà? Al meu enteniment viurà en la joia per sempre perquè Mephistòfeles va ésser derrotat (Apa!)... però jo no he vist aquesta pel·lícula que diuen de el marcià! hehe Ben atentament i cordialment Josep Salvans Arola --- Missatge original de Juan Jose Garcia Bartual (jgarciabart@uoc.edu) per a Debat Literatura catalana medieval aula 1 enviat el 06.11.2015 12:10 Hola companys, La següent argumentació s?adiu a aquesta primera part de la cita: ?Fou bell de figura i, com el pare, dissolut en qualsevol luxúria; sabia tocar i cantar, sovint es rodejava de joglars i cortesans, i de belles concubines; sempre anava vestit de draps verds; fou molt generós i cortès i de bon portament, així que era molt amat i admirat; [...]? Bernat Metge fou escrivà influenciat pel seu padrastre Ferrer Saiol, protonotari de la tercera muller de Pere III el Cerimoniós, Elionor de Prades i, després secretari reial de Joan I i el seu germà Martí l?humà. Aquesta intensa, ascendent i progressiva carrera professional posa de manifest la relació de Metge amb la cort. De fet ell n?és part de la mateixa administració. Recordem que l?opinió pública al voltant de la cort era de desconfiança i de malestar a causa dels escàndols de corrupció. La resta de la cita em remet al primer llibre de Lo somni: ?[...] però tota la seva vida fou un epicuri, gairebé no cuidant de Déu i dels sants, sinó del plaer del cos.? Bernat dialoga amb el rei Joan I des de diferents posicionaments: l?un justifica l?existència d?una vida espectral més enllà, la immortalitat de l?ànima; l?altre ho qüetiona. Aquesta incredulitat del personatge Metge, la falta de fe religiosa, l?encasella com a descregut. Com ens apunta Renedo en la seua reflexió tocant a això. Juan Jose Garcia i Bartual Grau de Llengua i literatura catalanes. «Fou bell de figura i, com el pare, dissolut en qualsevol luxúria; sabia tocar i cantar, sovint es rodejava de joglars i cortesans, i de belles concubines; sempre anava vestit de draps verds; fou molt generós i cortès i de bon portament, així que era molt amat i admirat; però tota la seva vida fou un epicuri, gairebé no cuidant de Déu i dels sants, sinó del plaer del cos.» En la meva pretexta opinió "a drede" i "a posta"i a banda d'haver-me assabentat aquest matí o potser era ahir a la tarda a missa que bernat metge es va suicidar i tal; opino que del tres coses que Lola Badia utilitza i defín per a la epicúria (complaure's a dur la contrària, negar la Trascendència i identificar el bé amb el plaer) com a cortesà que deia en Juan José Garcia Bartual, sabem que el bo de Bernat Metge segur que duia per mà les dues primeres i jo juraria que es complau a desgrat del plarer del cos gairebé obligat per la circumstància i ho dic amb la certesa que ens dóna el fet de comunicar-nos... ospa! ara anava a dir el més enllà. Així doncs i com en aquella pel·lícula van traduir a l'espanyol: "Es un artista i se le pagará como a un artista". Jo tenia un amic que quan anava de bòlid li explicava al seu cunyat del País Basc, el seu germà era homosexual, li deia "Aquí en el piso, el más tonto hace relojes" i anava a prendre cafè. No soc al meu entendre tant pervertit com pervers m'agradaria ser per a la meva pròpia satisfaccio i gairebé necessitat que la competència i la competitivitat m'han ofert en desenvoluparme. Per Hache o per Be. Així doncs si em satisfà gratament i fins a la mort, potser, i potser em segons qui debatent, o trobant-me en aquest camí que insinuava ara fa un moment, de manera que pensar en la mare que tots n'hem tingut i el plaer carnal i de posta amb la necessitat d'oblidar determinats comportaments que només els qui no saben no pateixen; doncs "Ojus que no ven: Cansalada fresca!" de manera que qui no s'hagi vist privat de la maldat serà bondadós amb el que la bondat pugui representar i sigui o no sigui, i a més ho sigui, de manera necessàriament conscient, com en Micael a la pel·lícula de Dreyer que també van fer a la Mostra de Cinema Humanista i Religiós de l Centre Internacional D'Espiritualitat de la Cova de Sant Ignasi: "Ordet" Dinamarca 1955. Per a els que l'hagueu vista i o tingueu germans penseu en la bondat com un acte de estimació i generositat fins a més enllà del propi jo (jo poètic o no). A mi em van fer cara del meu germà Xavier que va morir a l'abril que ve farà deu anys d'un càncer. Però això i hehe era doncs, no tant però òbviament, el 2006 de l'any del senyor del calendari Gregorià. El meu germà que dissortadament per als temps que corren en determinats llocs i ara era enginyer industrial Superior. I, això de superior era el que més va disgustar al meu pare en veure que jo liensorrava el taller a n'ell que era pèrit i que afrontava amb el valor molt més envejable i ... i, sí precisament més bondadós encara que el meu propi germà i Salvans també però fill de una altra mare, com aiai que el meu pare era fill de la meva i la del meu germà : àvia. en precisament els dies de Traspassar. Us deixo el que diu el abuelo a "Ordet": Honra merece el que a lo suyo se parece" També traduït, és clar i beligerant. I bregós? (que diu la lola) Ara que hi penso potser que em llegís el mòdul 4 primer. M'agradaria ara explicar moltes més i altres coses potser fins i tot encara més alegres i analitzar en profunditat amb les notes que he pogut prendre com si estractés d'una Lliçó Magistral la xerrada de Badia tal i com és abastable i disponible, però no m'agrada amagar més encara les coses, i encara diré més, tant de bò el poguéssim sentir en la seva veu, la de Dolors Badia el que més desitjo i pal em fa que era llegir el Lo Somni si no fossim de dies! A vore què passa avui. Ben atentament i cordialment. Josep Salvans Arola. Encomaneu-me i nos a Déu Nostre Senyor! Amén i gràcies. Tots aquells qui estimen ser pobres... entraran al Regne del Cel, Benaurats seran, i hereus d'un Cel Etern benaurats seran prop de Déu

2 comentaris:

  1. MARDEDÉU! marededeu! aixo no és un post, és una novel·la. Veig que estàs en forma, i això és bo i m'alegra, demà m'ho llegiré sense presses.

    salut

    ResponElimina
  2. Hola Francesc! Aquests del blogspot anar fent de les seves. QUe si ara no hi ha espais entre unes coses i les altres que si dec estar doncs castigat una temporada encara que ho faci de manera expressa (lo de deixar espais en blanc) que si NO SÉ QUÈ PASSA? hahaha Com podràs veure és un recull de missatge que he mirat de no repetir les respostes. Si no és prou entenedor o et ve d'agrat ho comento en un (sobrepost) editant i tal i amb la teva ajuda... doncs fins i tot jo ho entenc i a l final em posen millor nota que de moment vaig suspenent... no sé per què. He passat uns dies angoixants per motes altres coses que ja comentarem com ara un carajillo un canvi en la medicació un malson i molt entre cansament fisic i mandra mental. Sembla fatal la combinació? Què me'n dius? Una abraçada prèvia. Ben atentament i cordialment, Josep Salvans Arola

    ResponElimina