diumenge, 27 de desembre de 2015

Què tal... el Nadal?

I tant. Jo he anat a el meu poble i abans a Vic. Vaig veure i xarrar amb la meva germana per un espai de més de una hora a casa seva i després vaig anar a Tona. Feia més de un any que no la veia i ella li va dir al seu fill de catorze anys que jo estava molt bé i jo a ella la vaig veure molt menys tibada. I displicent. També vaig veure a Tona la meva veïna Consol Roqueta i havia de tornar-hi aquest proper dia trenta-u però no podrà ser perquè la Consol ha de marxar amb les seves cosines de La Garriga. Ara que dic Garriga, jo haig de veure el odontòleg doctor Garriga al CAP Sant Andreu de Mmanresa el proper dia vuit de febrer a les 15:15 en referència a una visita mèdica per un queixal que tinc estroncat i em fa mal. Prenc Nolotil. Hem quedat amb la Consol per al proper dia cinc de Gener vigília de Reïs. El dia que vaig anar a Tona em vaig escapar a veure la meva cunyada maria Rosa que ja torna a treballar després de la llarga baixa per malaltia. Li vaig donar el petit regal que havia comprat per a en Jordi, el meu germà, i que consisteix en una bufanda de llana de colors marró i una tira de blau marí color d'ulls de la mare el dia del seu setanta-cinquè aniversari, de la mare en pau descansi, a casa i del mateix que se n'havia disfressat la benvolguda Mariona Bassa del Comarques, també per aquelles dates. Jo encara consumia i el pare era viu també. Personalment canvio aquest color blau marí per molt d'altres colors d'ulls. Ja sé que no n'hi tants de colors d'ull però déu n'hi dó encara. Jo mateix tinc els ulls de color verdós malgrat que hi ha més d'una foto de que quan era menut els tenia marrons. I què? La mare també m'havia, es veu, em va dir ella mateixa una vegada, rentat els cabells amb un xampú que els havia tornat de color vermell o panotxa. Precisament quan vaig posar-me davant les portes de la casa gran i vaig eixarrancar-me per lluir l'ombro dret de la mateixa manera que a n'el germà de en Johnny Cash se li va tallar en serrar una pila de llenya tal i com em sembla recordar us havia comentat aquí mateix i si no que una ventada se m'endugui ara mateix i passi que es no va morir. És igual, jo estimo en Johnny Cash per analfabet en convivència i formes socials i comunitàries i de relació. "Walk de Line" es deia la pel·lícula d'estrena poc abans de morir mon pare. No és pas però que hagi tingut molt d'èxit suposo que precisament per la poca embranzida a pagès de l'estrena de la vida de tan singular personatge i afers en cultures de les que algú ha anomenat "sub-urbanes" i a les que jo afegiria com a complement a mode de àngulos yuxtapuestos com a complementaries de l'afer sociocultural que suposa el Pujolisme i l'arrelament de bases que va suposar ara ja òbviament -i per desgràcia de massa gent- perdudes. No seré jo qui digui, o millor dit deixi de dir que aquests dies de tanta festa i tot tancat, penseu-hi els que no gaudiu de vehicle propi, que està gairebé tot tancat menys aquest locutori per exemple, que son jornades de reflexió i preparació per a tot un fer i desfer que ens ha de dur, per etapes com una volta ciclista, a el Nadal que ve. Que si la octava de nadal, el durant l'any primer, la quaresma, la pasqua i el durant l'any segon fins a l'advent. Ara, a l'octava de Nadal i fins el proper i precisament dia trenta u de desembre, el dia u de gener s'acaba i és festa de precepte i visita obligada a missa ha dit el mossèn; ens podem anar dient Bon Nadal cada dia. Jo mateix estic tant content dintre de les meves possibilitats i no només cojunturals i econòmiques sense cotxe però amb algun caleró, que he ajudat a la família Nuñez Linares de Manresa i el seu membre Rafel m'ha pagat una mica... doncs no demanem peres al Olmo. És per això que aprofitant que hi ha calefacció comunitària, m'he disposat, i aprofitant que l'any passat la Consol, també precisament com en el cas de lo del dia trenta-ú, em va regalar un dietari del que n'he trobat l'homòleg per al dos mil setze i amb que donada la reiteració disposo de prou dades per fer un seguit de onomàstiques i un el que jo anomeno "avui fa un any..." recullo diferent cosetes que apunto de cara al dietari vinent de manera que pugui fer-me valdre. La qual cosa no deixa de ser perillosa com en el c as del metge endeví que deia tindràs un fill i no una filla i ell s'apuntava lo contrari. Si l'encertava no deia res, ja estava encertat. Si fallava ell ensenyava el dietari i els deia "no! Veus? jo havia apuntat una nena i ha estat una nena. T'has recordat malament.

dissabte, 19 de desembre de 2015

Vinc de la UOC!

Benvolguts, jo mateix volia titular aquest post com… ara no me’n recordo! I no tinc temps de rumiar-hi. Sé que havia de ésser relatiu a tot el diferent parcal que se’ns acumula a na tots aquí a la UOC i que també havia trobat una cançó que feia melodia a joc. --- Parcal per als consultors, als alumnes, a els tutors i tutores… i diferent personal docent… a les administratives que podem veure sempre que els que en tenim ocasió -que cada vegada és més difícil i que fins i tot em fa valorar si per traslladar-me disposaré de centre de suport a la comarca o no… per ximple que pugui semblar la idea-. --- Fins i tot es deu fer carregós ja el dur a terme qualsevol tasca que se’ns hagi proposat i a la que ens haguem avingut d’entrada ans en el cas de fins i tot no tenir canalla a qui cuidar i donar l’esmorzar i mirar de distreure de les cosetes que volien fer aquest Nadal i no podrà ser… precisament perquè és Nadal! --- M’explico: Jo ara acabo de sol·licitar un canvi de tutor, després de aproximadament tres mesos i ja me n’estic emprenyant. potser per això aquest post ara i potser per això gràcies a el Servei de Atenció per lo inexcrutable del camí que em fan recórrer a l’efecte de que me’n procurin un altre de tutor o tutora perquè segurament.. de ben segur! no estaria entretenint-m’hi. --- Entretenint-me a pensar, com convido a fer a na tots aquells que puguin estar llegint-me ara sigui quin sigui el moment còsmic de cadascú, tot i que és ben cert que m’agradarà compartir aquesta reflexió en precisament aquest cap de setmana amb dies laborables encara per endavant abans de la gran festa i parón del Nadal. --- Proposo un exercici de distanciament de tot el que us ha fet posar de mala lluna, perquè -i penseu-hi- algú us hi ha afectat en negatiu treballant. És a dir: fent la seva feina. Així jo per exemple m’he queixat que el tutor no respon a diversos dels meus missatges tàcits ni amb un “Bona tarda, què tal?”. Passa però que la consultora tampoc ho fa però ho considero més normal. La consultora té deu anys més que jo. El tutor és més jove i a més ja ens conexíem. --- Un cop hagueu identificat el que podríem anomenar problema de caire laboral penseu quan a disgust es pot haver agafat aquestes vacances aquesta persona fins al punt de com gairebé tothom que treballi en el funcionariat se les agafa quan ha hagut de fer coses que res tenen que veure amb el Nadal i la pau, l’amor i bona voluntat. --- Estic pensant en les pròtesis i els iogurts. --- Penseu ara en el seu jefe i no el maleïu… almenys no encara… ja ho fareu si voleu i amb més raó un cop hagueu gairebé acabat el de llegir el meu post: Així doncs sou el jefe i per llei heu de pagar vacances als vostres empleats i no teniu canalla. No! no en teniu, oblideu-vos-en. --- A sant de què, si fóssiu americans o assiàtics i no us adonéssiu del fill de Josep i Maria i les seves obres i construccions mil·lenàries en el dia a dia i la gent de tota la vida… del barri, del col·legi pagaríeu vacances i pagues extres a qui es comporta com un badoc i a més hi pensa en tot això… a disgust vostre! i que ha fet i no hauria hagut de fer? almenys de manera professional. Au vinga amb el Nadal a la feina! --- Jo em demano ara fins a quin punt us ha sentiríeu culpables de no haver aixafat, trencat, malmès… fer-ne ferralla de res perquè ho ha dit el jefe. Puc doncs convidar-vos a anar a comprar roba al Zara. És guai! Però és que el que vull dir és que cal molta feina de coordinació per fins i tot fotre una casa a terra sense més maldat que la pròpia justícia. Cal agafar-se les coses amb esportivitat i saber perdre les batalles que la guerra pot doncs durar sempre! --- Caldrà esbrinar si era de justícia aterrar aquella casa. Cal plantejar-se si justícia només n’hi ha una i per a qui li escaigui de patir-la. El temps… els temps que corren i la responsabilitat de formar adequadament a qui li tocarà perdre el que jo m’ha tovcat el paper a la vida de guanyar perquè a més a més el qui ho perdrà no volia fer-ho. Volia hjaver-ho guanyat ell. No ens en enfotem siusplau que la cosa va per llarg i que li pot passar al més pintat… per exemple a na mi mateix que no tinc cap fill ni filla ni a ningú a qui aguantar tot lo dia gairebé tot lo dia! --- Ara, si aquella persona que en pos de la modernitat de les aules ha fet allò que havia de fer i amb un bona tarda què tal es pensa que ja ho ha pagat tot doncs si es dóna el cas de l’emissió de rabut; que sàpiga que les gràcies van per aquell precisament que ha format als nins perquè ho sàpiguen perdre ia més, el que és més important, no se’n facin ni creus, ni càrrec, ni se’n sentin expressament culpables per exemple perquè enien un germà o una germana. Jo no només no tindré cap fill ni cap filles sinó ja fils i o filles o una parelleta o no em trobaria aquí escrivint. --- Opino que tot això del mash-up i el diguem-ne processament de dades i encreuament de les mateixes que tan positivament valoren -o potser valoraven, positivament, els diferents reflexions de la web 2.0- i que tant de rendiment ha de donar conèixer-les i entendre-les, que ja seria la hòstia… com el “jugar al póker y ganar” fan perillar la tonteria per extensió o són una estratègia compensatòria envers els epicurs i els seus assoliments previs de ja fa molts anys i que s’han de quantificar encara (en nombre de baixes) com moltes tantes altres coses fins ara. --- Que qualsevol se’n va a la guerra de dies! i no a la nit!