dijous, 16 de juny de 2016

La tendresa com a forma de captiveri.

Benvolgudes i benvolguts, No forma part de les meves tasques habituals com a procurador de continguts desmereixedors de sagaçes apreciacions, malgrat que en alguna etapa en que m'enganyava ho he mirat de corregir, el procurar-vos ara reflexions de tan pa sucat amb oli com el passat em permeti. Avui fins i tot m'han dit punxetes per la ràdio en tò inofensiu, i encara bo que, precisament, i vaig al grà perquè entre altres coses em trobo enmig de una tasca feixuguíssima que seria amagar alguns documents o posts d'aquest mateix bloc i encendre'n o modificar-ne d'altres per tal de assolir un estatus de, és cert! joia per mi i goig per a qui m'admirés, si és que hi haguera algú prou gran per conèixer-me de petit, com a la foto, que per cert he canviat ara fa una estona, i, perquè tot i que no relaxa com el blau, el verd és el color dels ulls meus. Ha passat que m'he abalançat a una nova etapa, al wordpress, com a les biblioteques de manresa per exemple, seguint les orientacions subtèrfues de, precisament la persona que em va encaminar a la participació "europea" o internacional en català que ara es dóna per conclusa amb escurrialles de conversa que faran de tot plegat un arxiu que espero per recurrent no quedi obsolet, la qual cosa seria una catàstrofe... sens dubte! hehe Es dóna també el cas que afinadament al que em proposo cada dematí de vacances i de fer sempre que xarro amb l'ordinador i qui jo m'espero que hi sigui, que normalment, i per despit meu no es manifesta, sovint... i és millor així, més intim, més transgressor i més superfluu. Per tot això aquest espai d'experiències que em són pròpies i meves soles no pot ésser eliminat per mi per una gran coincidència que ens ha de dur a una mena de integritat que ha de fer del que s'hi diu, una mena, també de casuística que ha de fer de lo viscut un cúmul de coincidències que compartides i o posades en comú haurien de dur-nos a una vida plàcida a San Àngeles que deia el Demolition Man. És doncs per inconsistència del producte, que mai no va estar tan ben pensat i elaborat com aquell dia (suposo que algun) ha de fer espero de tot plegat que l'escriure esdevingui capital humà en l'experiència de la risilència i la supervivència online... no online! la supervivència com a fruit d'un treball que en fa mereixedor de tal efecte. Així quan tenim por i no entenem que el riure's d'un mateix és personal per inoperant i doncs relativament només, traumàtic... doncs que no cal que plogui per marxar que tiraran aigua. A banda de tot això tan profund com lo dels maristes que ara no toca que ens miren a londres sí que és cert que no he tingut de fet tan desmesurades experiències i corruptives de fet i a la postre, si no entenem que no ens reencarnarem en un altre cos sinó que un altre esperit, que va morir al nostre voltant o al del cap del cap de programes i sèries o minicadenes de la televisió o la ràdio va projectar sobre una població embadalida, és cert, però tota cofoia ara no saben de què, esdevindrà de calaix que no ens faci cap mena de gràcia que algú fora de la bibliotecària o una abstracte preocupació pacificadora i harmoniosa faci de tot plegat un tarrabastall considerable en ments sots desenvolupades i tendrement inactives, -i a aqui vaig-, el racomanar un llibre. Seguiré opinant tan malament com pugui del que miro d'acabar de dir.

dilluns, 13 de juny de 2016

El currículum a la UOC de la Joanna del semestre segon del curs 2015-2016

Benvolgudes i benvolguts, s'esdevé de menester comentar-vos -donada l'anterior comunicació en aquest mateix espai- que el semestre passat es podria qualificar de desastrós donada la incompetència resultativa; i, així avaluada per els estaments responsables, de no haver estat per determinats assoliments -diguem tècnics i o de base,- de manera que tot plegat, i, malgrat el negatiu resultat, ha esdevingut en certa manera -i potser d'aquella- profitós. No considero, però, -i tot sigui dit,- que jo m'acontenti amb poca cosa: Què va! És que no dono per més. És així que considero, doncs, i amb un criteri -ara a toro passat que diuen,- sí més contrastat; "gens recomanable" -en paraules de Dolors Canals Ametller, la meva primera tutora a la UOC en llavors, a Febrer de 1998, en la Llicenciatra en Dret, i tot i que era per un trasbalç diferent,- deia criteri més contrastat que fa establir la negativa o no recomanabilitat de matricular-se d'una assignatura del 4rt semestre quan encara no tinc superat i de manera íntegra el primer. Sigui; i doncs, també; dels estudis que siguin, -i cal doncs considerar-los, per al cas que ens ocuparan ara de Febrer fins a Juny del 2016: capitalitzatius-. És d'aquesta manera que assumeixo totalment la responsabilitat malgrat considero no sobrarà el comentari i desacord o potser fins i tot recança -i de la que us previnc- amb, en general, la tasca duta a terme, -diguem que amb més o menys intencionalitat i consciència... gairebé alevosia aprecïo en alguns casos- per companyes, companys i col·laboradors docents. És ben cert, -admeto-, que a part d'algunes d'aquestes actores i actors, poca cosa, a banda de una més desenvolupada cordialitat i diligència, sels podria requerir i interpelar que l'educació o la mala educació no és culpa de ningú, -com acostumen a comentar els responsables d'afers educatius de menor calada... o ,més profunda! per lo irreversible que resultarà l'abandonament de llibres i resums-, i així estic disposat a admetre determinades esferes i rols cognitius i integrals que podrien fer del despropòsit passat un mer infortuni, però apel·lo ara per una displicència col·laborativa. I, el que és més important, displicència docent, per tal d'assolir una sèrie de mínims; potser fins i tot formals o de "que no sigui dit...", a nivell de podríem dir-ne integració social, que per a altres parts considerables i de teniment a nivells oficials esdevindrà, És cert! De necessitat formativa... i, només a determinats col·lectius,i minoritaris en una Universitat afectarà de manera referidament ja -al principi d'aquest escrit,- resultativa. Així doncs, jo que sóc Sociòloga i discapacitada psíquica em preocupo per aquests afers que espero la gent tingui a bé d'eixorar-ne les estructures establertes dinamitant-ne els diferents protocols de per exemple, -i dic ara a la babalà,- consciència de classe... individual, familiar o col-lectiva i fem que entre totes i tots s'estableixin una sèrie de precisament protocols, alternatius, de bàsica comunicació i, -estirant més el braç que la màniga:- participació. Tinc un germà que treballa a AMPANS i el meu nòvio, en Xavier Alcober és un reconegut caçador de peixets que no comparteix però amb mi la meva afició pel NESCAFÉ. El meu germà Josep Salvans que de fet és qui m'hi va introduir -a la NESTLÉ- ja de ben petitona sí que li agrada.

dilluns, 30 de maig de 2016

Exposició "Torras i Bages i els artistes"

Xerrada inaugural a la biblioteca El Casino de Manresa: El senyor alcade valentí Junyent presenta en Jeroni i no Josep Maria Gasol i xarra de Torras i Bages la cultura i l'art però primer parlarà Xavier Barró que és historiadó: Xavier, No és de manresa però s'hi va casar. Li va agradar doncs de fer una xerrada a Manresa sobre la "contemplació de l'exposicií" que haig de confessar que jo mateix, en Josep, no he vist encara a hores d'ara que ja s'ha clausurat i que es va iniciar el Divendres 13 de Maig del 2016 dia de la onomàstica de la mare de Déu de Fàtima. Una contemplació de l'exposició que ha de ser activa i no només una mirada material i admeté que fins i tot un historiadó de l'art apreciaria més coses. Va dir que Torras i Bages va tenir un compromís amb la seva gent indubtable. "L'art ha de superar el poble ho havia dit "Torras i Bages, és clar" i ho ha dit el Sant pare francesc Primer. TiB es trobà a finals del segle XIX que alguns feligresos no combregaven amb els postulats nihilistes del Modernisme i això provocà que uns quants i reconeguts artistes s'escindiren i va néixer una mena de confraria de Sant Lluc que va posar de fiduciari a TiB i una llei de l'art de 1905 que no recordo si era del ministeri (o d'alguna repúbblica bannanera d'antuvi) Va dir Xavier Barró que TiB va mantenir una actitud positiva i constructiva i no optà per l'immobilisme ni el tancament amb els modernistes donant així lloc a una recordada ara actitud constructiva. Es veu que més o menys, perquè jo no he fet mai taquigrafia devia de dir el bisbe i pensar que el talent de l'artista havia de consistir en saber reflectir el paper i caràcter de la seva obra(la de l'artista s'entén). I també es veu que per al vigatà(TiB) la idea de llibertat al segle XIX abarcava el concepte de no només que cadascú fes la seva feina sinó que deixés fer la dels altres "L'artista que faci art" i no mantingué se suposa que com alguns altres dirigents mantingué deia un criteri de dir una altra cosa que no fos aquesta del artista i del fer art. TiB tenia doncs molta sensibilitat opinà Xavier Barró aquell divendre tot introduint-nos a la figura del prevere del que se'n celebra l'anniversari. També va dir en Barró que el centre de Sant Lluc va acumular una important i compartida en tre els seus membres, biblioteca... també prestigiosa. Com a artistes del centre Cultural Sant Lluc destacà Joan i Josep Llimona, Alexandre de Riquer Josep Torres García i Antoni Gaudí, així com el conegut a casa nostre ara, que llavors no, i autor dels frescos de l'interior de la Catedral de Sant Pere de Vic Josep Maria aquest sí que Josep Maria i no Jeroni, deia que J.Mª Sert. En Jeroni Gasol parlà d'una relació extensíssima de TiB amb la ciutat de Manresa. Comentà que fou al 1935 que va entrar ell, en Jeroni, al Seminari de Vic, on com era comú encara que una costum potser ja en desús a l'època, es llegien llibres al menjador durant els àpats i què hi fot! i a n'ell li va agradar, a l'octubre de 1935, un que havia escrit Mossèn Fortià. De seguida amb l'ajut de no recordo qui, potser Mossèn Jaume Serra, va nombrar els quatre personatges de la "última"(va dir) vidriera de la Basílica de la Mare de Déu de l'Alba de Manresa eren Tarrés i Claret, Serafina (mare fundadora de l'ordre de les caputxines a España) El beat Miquel Pagès i el venerable Torras i Bages. També va dir que es veu, i representa que ho va dir de memòria ell que és força gran i força més encara que en Xavier Barró tot i que en XBarró esta fet un txaval i se'l veu forçut va dir que suposo ara el 30 d'Octubre de 1966 es va produir un acte de inauguració de la vidriera amb traspol·lació del fet recentment (23 de Octubre) a Vic, a la catedral de Sant Pere precisament, on hi varen participar Joan Bonet Rifà de Barcelona i l'orfeó que n'hi havia llavors de Manresa i el de VIc ara O.Vigatà. Allà es va fer un discurs sobre el Concili Vaticà IIº on va parlar ell mateix Jeroni gasol en la efemèride del que s'està a punt de celebrar en relació a l'anniversari de TiB, i la seva també com ara relació amb Manresa i Gasol estava doncs tot cofoi de ser-hi i de dir al final de la xerrada com veureu, que ja en vindrà un altre. Va dir Gasol que si El Sant pare Lleó XIII era molt conegut es veu (i perdoneu) per les seves encícliques papals; podríem considera conegut a TiB per el seu nombrós número de Pastorals. Cinc de les quals només dedicades a la ciutat i arxiprestat de Manresa i va dir de memòria fins i tot els cinc motius principals de les cartes amb algun malabarisme que ara no em ve de gust de reproduir i que son disponibles en algun arxiu. de totes maners i sota requeriment oficial no tindré cap inconvenient, sempre que llavors les pugui llegir.(La Llum1905 (i la seva festa suposo), 1908 La Batalla del Bruc tinc anotat que va dir, La Crema de convents de l'any 1909 (3 convents a Manresa (St Fco, Monges caputxines i Montserrat)) aquest amb un titol particular "La Glòria del Martiri", La restitució de La Companyia de jesús que sabrà qui sigui que havia estat prohibida durant cent anys(1813-1913). També forma part de l'erari de les aportacions fetes per TiB l'anomenar amb el pretèritament referenciat motiu "Sant Ignasi de Montserrat i de Manresa en detriment de l'apòcrif: de Loïola". Manresa li deu a TiB una intervenció cabdal en el procés de definició d'una façana principal que jo recomano es faci a peu des de davant del cafè "El 9 Caraques" tot pujant les escales de la Recentment inaugurada també Plaça de la Reforma; ja que La Seu no tenia façana principal. En inaugurar-se la de la catedral de Barcelona en cohetanietat a TiB i assistir-hi un manresà del carrer Sant Miquel (on a l'estiu s'hi pixen molts gossos) per bé que hi passa algun camionet de residus i que és molt a prop de la basilica i baixa de la Plaça de l'Ajuntament, doncs un tal i milionari Prudenci Comellas va quedar maravellat del procés d'encimballament dels participants a la catedral de Barna i va empecinar-se a que un arquitecte local (Solé i Mat) fés un projecte que en principi havia d'assemblar-se al de Santa maria del mar de Barcelona també, de manera que en demanar permís o comunicar-ho al senyor bisbe el milionari que ell participava amb una sèrie de diner i que ho cobrissin doncs TiB va participar efiivament en la creació d'una comissió entre els que constaven Antoni Gaudí, Font i Gomà i l'arquitecte diocesà). Diu que tothom deia que es faria el que diria en Gaudí i es veu que així es va fer comentà en Jenroni o Josep Maria que ara em feu dubtar Gasol. Així van aconseguir treure de la sagrada Família de Barcelona a Antoni Gaudí que no hi volia anar i van anar en tren a la capital del Bages. Gaudí ja havia esmorzat i mentre ho feien els altres estudiosos i opinants el se'n va anar a voltar fins al pont romànic i va fer tres o quatre preguntes sobre, per exemple i recordo ara que no ho puc llegir i ja estic atabalat si el baptisteri que si us hi acosteu tot goitant-lo des de una mica més enlla de les escales, i tirant-hi amunt- que comencen a "El 9 Caraques" i teni cultureta de l'11-S de NY i les propostes de Joan Clos ex alcalde socialista de la antiga Barcino; -i us en penjaria una foto si no tingués el mòbil sense línia i tot i que li puc desar encara no sé si quan em canviï la tarja SIM, perquè tinc la línia tallada i no penso pagar 25'00€ de restabliment de la mateixa línia, i segurament llavors, encara que potser no! calla, ja la tiraré avui per si els de Estat Islàmic i posen una bomba o un missil Starlinguer com els de l'IRA a Rèquiem por los que van a morir i el anar a comprar missols a Massachussets però aillò era una altra pel·lícula i això en cursiva una conya us recordarà el gratacels projectat per a NY pel mateix Gaudí encara que amb diferència, d'alçada ente el Empire state Building i el de en gaudí i el de en Gaudí i el baptisteri de la seu de manresa. Estic molt cansat. Vaig a fer la Foto! hehe

divendres, 27 de maig de 2016

Cinc Reptes Socials

Xavier Casanovas, director del centre d'estudis Cristianisme i Pau i de la Fundació Jesuïta Lluís Espinal a Manresa va introduir-nos ahir al Casal Flors Sirera a una disertació sobre una sèrie de reptes per a un Món Ferit, Globalitzat i canviant, va dir, dins el cicle de xerrades i conferències del Fòrum IGNÀGORA ahir al vespre. Segons resa el mateix programa de la segona edició de ponències del Fòrum IGNÀGORA d'aquest any 2015-16 que organitza l'Ajuntament de Manresa, la FUB, la UOC i la Fundació La Cova sobre la figura de Sant Ignasi i els valors que s'han anat treballant a Manresa des de l'any 1522 fins ara i de cara al cinc-cents aniversari de l'efemèride de l'estada de Sant Ignasi a Manresa per un període de nou o onze mesos a la ciutat que ara no ho recordo i de repercutida trascendència en la vida i obra del Sant que fins i tot en un dels seus set raptes em va dir que havia tingut un muntador de màquines de filatures Joan Comellas al llarg de la seva vida se'ns introdueix a l'acte d'ahir mitjançant una frase que diu: "No estem en una època de canvis, sinó en un canvi d'època" Flors Sirera ens transportà i seguirà fent-ho, amb la seva infraestructura per a les diferents ponències que s'hi donen sobre la Pau i la justícia social, als ideals i valors propis de la ciutat i de la seva gent com va anomenar-ne alguns una dona que no ens va dir qui era o no vaig tenir temps d'apuntar-los com són la Igualtat i per això tenia molt valor per a ella que hi hagués en xavier Casanovas de "Cristianisme i Justícia" Va acostar-nos breument i ràpidament el senyor Lluís Pagès a Xavier Casanovas. Lluís Pagès és el President de la Fundació La Cova, de manresa, i Jesuïta també. de seguit el senyor Casanovas va agrair a l'Ajuntament el que per a ell, va dir és un repte exposar i encaminar les realitats socials amb voluntat de propostes organitzatives. Va dir també que aquest cicle té la voluntat d'actualitzar el llegat de sant Ignasi i dels diferents seguidors que van refundar els principis i valors del sant. El mateix Lluís Espinal era un Jesuïta del Bages i va ser un dels catalans més universals del segle XX. Lluís Espinal feia documentals a Televisión Española cap allà als anys vuitanta del segle passat i va però ésser censurat i emigrà a Bolívia on també feia documentals reaccionaris i de Justícia social i denúncia que el van condur a una mort violent als carrers del país d'acollida amb la consegüent sortida al carrer de 70.000 persones a protestar i queixar-se. Fins i tot ens va dir en Xavier Casanovas en la seva recent visita al país andí el Sant Pare Francesc es va deturar en senyal de dol, el papa Francesc és el primer papa Jesuïta de la Història, al lloc on va succeir el trist fet de l'assassinat de Lluís Espinal. Dit això, en Casanovas va introduir els que ell considera estats del canvi, fins a tres amb severes diapositives a la pantalla del projector en un espai de no penombra: 1)Un Món ferit: Amb una foto del vaixell que ahir es va enfonsar a Líbia amb cinc-centes persones a bord i alguns morts i ens va dir que en 48 hores fins a cinc mil refugiats han estat rescatats a les costes de la mar Mediterrània. 2)Món Globalitzat: Vivim una vida accelerada tots els occidentals i posem trabes a una sèrie de ideals de paritat a una gent que vénen per a sempre a les nostres(d'alguns) terres i contrades. 3)Vivim en un Món canviant: És ben cert que fins no fa pas massa existia un entorn dels pares i els fills... i els néts treballant en un mateix negoci i ocupació o ofici amb una sèrie de coneixements que eren compartit durant tot l'any i en una sèrie d'onomàstiques i efemèrides que ara convergeix en una disparitat de continguts en les reunions i formació familiar i pagada. Llavors ens va introduir breument una sèrie de dades de la societat de la informació i la comunicació i ens va dir que hi havia, entre altres nombroses i espatarrants dades que hi havia fins a dos milions de consultes al Google per minut en tot el Món. Així doncs donava per plantejat el repte del Món Ferit per la desigualtat d'oportunitats, Globalitzat i estressat i deshumanitzat en alguns aspectes, em permeto jo de parafrasejar-li i tots els reiterats usuaris del Google podem cerciorar amb aquest exemple, també, i amb els mateixos d'altres que ens podem imaginar i o recordar del Nadal passat: Canviant. Després ens va parlar del canvi d'època on les coordenades, va dir, que havien viscut i analitzat a la Fundació Lluís Espinal per a tots nosaltres ens han canviat i ens va plantejar què ens duu aquest nou Món: a)LA DESIGUALTAT: Un deu per cent de la població mundial té el cinquanta per cent de la riquesa. De al resta, el quaranta per cent disposa del 3% de la riquesa mundial així baremitzada. És cert que a partir de precisament els anys vuitanta polítiques econòmiques van dissenyar, es veu, uns estats amb menys espais de ingerència i capacitats de decisió, i es van fer una sèrie de reformes que han dut el Món occidental a una economia que per l'assoliment de tots els mercats productius abastables durant el segle XIX i XX i disponibles llavors va passar a una nova economia de base financera i d'inversió amb unes ratios del 93% sobre el global de l'economia i un intercanvi del total entre les empreses de mateixos grups del 40%. En aquestos canvis de redacció de lleis i estructures econòmiques va esmentar una sèrie de reformes taxatàries de desgravamen dels capitals i la fugidissa establició a paradissos fiscals per evitar-ho precisament. També s'han produit processos de desprivatització de béns comunals i serveis com l'aigua i la terra en Àfrica per exemple amb la compra dels xinesos de molts terrenys i creació de infrastructures com ara recordo jo espantats per el senyor Guiu guionista de l'antic programa d'aquest casa Afers Exteriors en una altra xerrada organitzada per el regió7 a l'auditori Plana de l'Om ara deu fer un més on es va esmentar la creació de l'últim dels nous estats mundials, el sudan del sud on perdonarà la conya i el no pagament de royalties al senyor Guiu de un caprabo a lo béstia per alimentar uns entre sis i cinc milions de persones al dia amb helicòpters perquè al Sudàn del Sud no és que hi hagi petroli, és que en tot l'estat hi ha cinquanta quilòmetres de línia de ferrocarril. Va dir el senyor Xavier Casanovas que l'ingrés promig de les llars espanyoles està caient encara i que això afecta a l'economia. Més tard va esmentar una sèrie de pensioons que es pagaran a uns col·lectius precaris entre els que es va auto incloure i va dir precaris per a revitalitzar l'econimia i també va dir en Xavier que el papa Francesc havia justificat una nova economia on planin valors de justicia social i igualtat. també va dir dins aquest apartat de desigualtat que el Snat Pare Francesc havia rebut el premi carlemany dels drets dels joves 2016 i que havia enunciat una sèrie de principis de justícia que no tenen sostre en el capital humà... tinc apuntat més o menos. b)EL PROBLEMA DE LA DESIGUALTAT EN LA PERSONA: Va dir Xavier que el col·lectiu entre els 15 i 46 anys, suposo que a Espanya remaina el 45% de l'atur, i també va dir que amb la globlització els drets laborals en el conjunt del Món s'han anat igualant a la baixa per una sèrie de problemes tot i que no sabem ara mateix ni jo ni el meu ajudant pera aqui es veu que es tracta d'un tren de llarg recorregut i de pau segons, també es veu, que jo no ho recordo haver estudiat o que m'ho ensenyés dingú havia presentat l'alemany Karl Marx. El problema per a Xavier era on es formarien els sindicats ara. Va dir que Telefónica estava subcontractant fins a més de sis centes empreses la seva feina en nòmines de menys sempre de cinquanta treballadors per evitar que aquestes empreses on subcontracten tinguin més de cinquanta treballadors com Cobra i jo em pregunto si son de Barcelona, no els de telefònica i si crearem els sindicats xerrant a l'economat de gran superficie amb la caixera amb uns auriculars posats. En aquest i d'altres sentits en xavier va introduir un nou col·lectiu que ha de prendre consciència de classe i que ha de ésser dins aquest àmbit promulgat pel Sant Pare de justícia social i en Carlemany format per Immigrants sense formació, aturats i joves amb dues carreres i un màster; de les pensions que ell va insinuar referir-s'hi de entre sis cents i vuitcents euros... m'he despertat avui.(Vull dir que en principi podria ser que ell digués que cobrarem doncs siscents i vuitcents euros que farien, per als assalariats si és que cobra per la seva feina, hehe MIL QUATRE-CENTS EUROS! però em sembla que això és fer volar pàjarus uy-uy-uy, o a l'inrevés qui ho sap ara, a veure què passa an les eleccions. A mi ja m'està bé tant una cosa com una altra... però m'estimo més lo dels 1.400'oo€) Cal doncs ara promulgar una política de cures va dir Casanovas(i molt encertadament). c)EL DIVORCI ENTRE PODER I POLÍTICA, i EL VIURE EN LA DIVERSITAT(d): Cal crear més organismes de poder més democràtics que no treballin per a a les elíts ni per encobrir la corrupció i les portes giratòries semblants a les dels convents de les carmelites descalces suposo. En aquest sentit, el senyor Xevier Casanovas va aportar la interessantíssima dada de que exactament 62 persones del Món tenen i controlen el mateix nivell de riquesa que la meitat de la població mundial (és a dir 350.000.000.000 de persones) i va parlar de fenòmens com els del 15_M i suposo que deu ésser lo dels indignats ara panxacontents hehe i perdoneu la similitud amb el meu estatus de treballador assegurat deu hores a la setmana guanyant pagues extres a part (2) i vacances a raó de tres euros i mig la hora suposo que sense finiquito perquè es tracta d'una contracto de obra o servei. Va parlar també d'un canvi local que els seus estudis no abasten -a la fundació "Cristianisme i Pau", els estudis...- però que si que va esmentar un increment de la producció mundial de l'ordre del l'increment del 60 de la producció planetària a l'extraradi de les grans potències. Va aportar encara una altra dada interessantíssima que ens introduïa a que en els anys 2000-2002 fins ara s'ha produit a Espanya un moviment migratori de 4.000.000 de persones immigrades que suposen el nivell més alt de la Història Mundial sense una causa de guerra o de hambruna o fins i tot de catastrofe suposo ara que amb la meva inestimable i fugidissa... jo opinaria que esmunyedissa com la de una anguila ara que estic llegint a Bernat Metge a "Lo Somni", catàstrofe natural. També va fer esment en el context interreligiós del seu amic Jaume Flaqué no recordo si Jesuïta perquè no ho tinc ara apuntat que va sol·licitar fossi convidat l'any que ve que diu que "L'Islam no està en guerra contra Occident sinó contra ell mateix" e)CRISI DE CIVILITZACIÓ. Va profetitzar em sembla entendre ara a na mi haver entès ahir una anarquia militar semblant a la previa al periode de la caiguda de l'Imperi Romà. Va dir també que qüestionar el creixement no és encertat i va denunciar la cultura de la "sobrietat compartida" ara que a la base aèria de sargossa hi han portat un camió amb cinquanta missils (+ o -). Finalment encara que tampoc ho puc llegir gaire clar ni tampoc ho recordo ara que estic cansat i amb ganes d'acabar igual que ahir com ell mateix -ara sí que recordo va excusar-se del desgavell on estàvem i l'estat anímic òbviament resultant- per donar pas a una sèrie de precs i preguntes amb aquest fil per randa de esperança: D'on ha de venir? D'on ha de venir el principi d'esperança davant del Món? i a veure si ens cal això per respondre a les inquietuds de Sartre sobre si "L'home és una passió inútil... avui que és divendres així doncs i)esperança ii)Optimisme iii)Tendresa davant el Món i també va dir que havia dit al final el sant pare que "Doneu-los menjar vosaltres mateixos" Que també diu que va dir Jesús als seus deixebles un sempre segons La Trinca Un dia que sols tenien per dinar,/ dos llonguets i una llauna de sardines:/ en Manel per mil ho va multiplicar./ I veient aquell piló de pans i pe-eixos,/ els va dir serviu-vos vosaltres mate-eixos!/ Fou així... com en Manel... i sense ne-eervis.../ S'acabava d'inventar el primer self service./ I era en Manel, Supèrman, mai no ha eixit de mare un home més gran/ En Manel Hiperstar Oh! sense cap dubte un home singular... No! que eren cinc pans i dos peixos i de les sobres en van recollir dotze cobes. Aquí s'ha filtrat alguna cosa però sempre podria ésser tot plegat interessantment revelador de diferentes actituds davant els problemes d'uns i altres i de consideració i atendiment ja exposats amb el cas de la lectura esmunyedissa com una anguila. Estic content. Continuaré venint a postejar aquí a la Biblioteca del Campus Universitari de Manresa (mentre em deixin entrar/ i hi hagi lloc esclar/) A revure i perdonin el retard i les inconnexions de la teràpia que es troba en el escriure i agraeixo de tot cor l'atenció prestada que considero pagable només en: Coneixement? i Enteniment?") Cordialment, J.

dilluns, 23 de maig de 2016

Era tard però no volia pas ploure (Adaptat 4.500 i revisat)

“Era tard però no volia pas ploure…” Feia molt de fred aquell matí de Dimecres. Sabem, però, que el fred és relatiu i per això us comentaré que vistos els dos o tres dies abans; a més de entre setmana, -perquè ja us he dit que era Dimecres-, no n’havia fet pas tant, i ara, i, precisament per tot això, el cafè amb llet de l’Antònia encara treia fum a la parada del Bus de l’L-9. Malgrat el fred, i això, l’Antònia s’havia assegut tota cofoia a la parada del carrer de Barcelona i mentre anava fent algun q’altre xarrupet del vas reciclable esperava arribar al carrer Caritat per la classe de Francès a fumar. Allà es trobaria en Jordi i en Juan, tots dos més grans que ella, però sempre molt cordials i atents. De fet, bona part de la efemèride lectiva se la passaria, l’Antònia, esbrinant mirant d’esbrinar què i quant havien estudiat aquells dos i si havien estat al cas de les seves aportacions la passada setmana. Li preocupava que cap dels dos no s’haguera procurat encara un diccionari, que no prenguessin notes sobre la fonètica i la pronunciació, que no s’esmercessin amb els apòstrofs de les conjugacions dels diferents verbs dels que l’”Avoir” i l’”Être” n’eren auxiliars. Tot plegat un regalim constant, que però, i és ben cert, només l’ocupava els Dimecres a bon dematí, no perquè veiés perillar les classes a l’Aula Oberta sinó perquè era dels pocs llocs on no li feien cas. Ni tant sols en Matieu, el professor, se li mostrava complícit, com sí que s’havia estat esdevenint durant anys, i fins ara, em la resta de classes i professors als seus vint-i-dos anys, de l’Antònia, i pel que en recordava després de posar-se a treballar a la oficina del seu oncle que tenia un taller de fusteria d’alumini. L’oncle es deia Cecili. Els xarrupets s’anaven allargassant i despausant en el temps i a l’autobús se li anava acostant l’hora d’arribar. Va passar, llavors, que de sobte, el Sol va obrir-se camí per entre les nuvolades de Manresa i va il•luminar a l’Antònia. Es va adonar que les seves ulleres eren brutes i es va acomplexar en no saber on caram s’avia arrambat que duia la marinera blau fosca bruta de pols. Tot i que ni una ànima gosava caminar pel carrer a aquella hora i amb aquell fred, sí que passaven cotxes, i l’Antònia no va ni espolsar-se ni fer netes les ulleres... i va pensar en el Carles, l’encarregat del taller del seu oncle Cecili, i aquell dia al dematí, també, en que s’esperava a baix per una consulta a que arribés ell mentre l’aprenent es capficava ajustant un marc de finestra a dalt d’uns cavallets. Hi havia, llavors, tant de xivarri amb les màquines del taller que l’aprenent, sense veure-la, va dir per ell mateix: “- Un mil•límetre!”. De seguida, en Carles que ja arribava va espetar amb una veu ben ronca:“- Aquest milímetro no el veurà ningú... tanca el marc” i l’aprenent s’hi va posar. A l’Antònia li va fer gresca lo de la telepatia amb en Charly, de l’aprenent. Així que l’Antònia aquell dimecres a la parada del carrer Barcelona es va dir: “Ojus que no ven... cansalada fresca!” i va acabar el cafè amb llet d’un glop perquè només n’hi havia una mica. Llavors va arribar l’autobús i va passar que l’Antònia, després de llençar el vas reciclable a la paperera de prop de la marquesina va pujar i va distreure les mirades furtives a les seves cames, seient cap al darrera, i abans d’asseure’s, espolsant-se la marinera.

Era tard però no volia pas ploure

Club Social El Mosaic “Era tard però no volia pas ploure…” Feia molt de fred aquell matí de Dimecres. Sabem, però, que el fred és relatiu i per això us comentaré que vistos els dos o tres dies abans; a més a més d’entre setmana, -perquè ja us he dit que era Dimecres-, no n’havia fet pas tant, i ara, i, precisament per tot això, el cafè amb llet de l’Antònia encara treia fum a la parada del Bus de l’L-9. Malgrat el fred, i això, l’Antònia s’havia assegut tota cofoia a la parada del carrer de Barcelona i mentre anava fent algun q’altre xarrupet del vas reciclable esperava a arribar a la classe de Francès per fumar. Allà es trobaria en Jordi i en Juan, tots dos més grans que ella, però sempre molt cordials i atents. De fet, bona part de la efemèride lectiva se la passaria, l’Antònia, esbrinant mirant d’esbrinar què i quant havien estudiat aquells dos i si havien estat al cas de les seves aportacions la passada setmana. Li preocupava que cap dels dos no s’haguera procurat encara un diccionari, que no prenguessin notes sobre la fonètica i la pronunciació, que no s’esmercessin amb els apòstrofs de les conjugacions dels diferents verbs dels que l’”Avoir” i l’”Être” n’eren auxiliars. Tot plegat un regalim constant, que però, i és ben cert, només l’ocupava els Dimecres a bon dematí, no perquè veiés perillar les classes a l’Aula Oberta sinó perquè era dels pocs llocs on no li feien cas. Ni tant sols en Matieu, el professor, se li mostrava complícit, com sí que s’havia estat esdevenint durant anys, i fins ara, em la resta de classes i professors als seus vint-i-dos anys, de l’Antònia, i pel que en recordava després de posar-se a treballar a la oficina del seu oncle que tenia un taller de fusteria d’alumini. L’oncle es deia Cecili. Els xarrupets s’anaven allargassant i despausant en el temps i a l’autobús se li anava acostant l’hora d’arribar. Va passar, llavors, que de sobte, el Sol va obrir-se camí per entre les nuvolades de Manresa i va il•luminar a l’Antònia. Es va adonar que les seves ulleres eren brutes i es va acomplexar en no saber on caram s’avia arrambat que duia la marinera blau fosc bruta de pols. Tot i que ni una ànima gosava caminar pel carrer a aquella hora i amb aquell fred sí que passaven cotxes, i l’Antònia no va gosar de, ni espolsar-se ni fer netes les ulleres... i va pensar en el Carles, l’encarregat del taller del seu oncle Cecili, i aquell dia al dematí, també, que s’esperava a baix per una consulta a que arribés ell mentre l’aprenent es capficava ajustant un marc de finestra a dalt d’uns cavallets: Hi havia tant de xivarri amb les màquines del taller que l’aprenent, sense veure-la, es va dir ell mateix: “- Un mil•límetre!”. De seguida, en Carles que ja arribava va espetar amb una veu ben ronca (de Bobadilla): “- Aquest milímetro no el veurà ningú... tanca el marc” i l’aprenent s’hi va posar. Així que l’Antònia aquell dimecres a la parada del carrer Barcelona es va dir: “Ojus que no ven... cansalada fresca!” i va acabar el cafè amb llet d’un glop perquè només n’hi havia una mica. Llavors va arribar l’autobús i va passar que l’Antònia, després de llençar el vas reciclable a la paperera de prop de la marquesina va pujar i va distreure les mirades furtives a les seves cames seient cap al darrera i abans d’asseure’s espolsant-se la marinera. De cop i volta una veu molt familiar li va entonar: “Hello Louise, remember me?” ...aquella cançó del Robbie Williams que tant de goig li feia sentir i escoltar-se cada vegada que s’asseia al darrera de l’autocar i connectava el mp3 i es deixava estar de facebooks per fugir de l’eixordadora fressa del motor. Així que passant d’una banda a l’altre de la ciutat asseguda, altra vegada, mirava de no entonar la melodia amb la respiració donada la absoluta complementació auditiva a les orelles que els seus auriculars li oferien i que havia fet a n’aquell xicot de cabells llargs, també, d'aixecar-se i tocar-la a l’esquena: “- Ei Antònia!” -li va dir quan ella, després de treure’s un del altaveus de l’orella es va girar- “- Hola Quim. Què hi fas tu aquí? Que no erets a Rússia?” “- M’ha dit la Sara que encara feies Francès a l’Espai Social. I m’he assabentat a quina hora començava. Que estàs molt capficada?” “-Ah, no! És que estava repassant. Em embla que m’han posat poquet cafè avui i molta llet calenta, la veritat i de sobte no sabia on era. No t’he vist pujar!” “- Estava amb en Juan. Que’l coneixes?” Llavors l’Antònia es va treure l’altre altaveu, va agafar la bossa dels estudis i va anar a seure al cantó d’ells dos. Era la primera vegada en tres anys que es trobava en Quimet. Però no era tard.

Celia (Adaptat a 4.500 chr$)

Títol, CELIA Com si ara d’un Telenotícies es tractés us diré, sense tant de convenciment previ però, que malgrat el vent o sense, tota una sèrie de núvols prims que enteranyinaven el Cel feien semblar que el Sol s’havia llevat tard aquell Dilluns 29 de Febrer diada de l’onomàstica de Sant Romà. Suposadament el patró del Senyor Bisbe. La vila es llevava doncs desemparada i com si de un cronòmetre espatllat es tractés i tothom se’n guaitava l’esfera que no feia ombra a la paret del quarto. Alguns però ja s’havien llevat, i esperaven els rajos del mateix Sol entrar per la finestra al despatxet de la màquina de cafè mirant d’entendre com sabien aquells homes de la televisió que el Sol havia de sortir cada dia tres minuts més d’hora. Certament per a la família, l’efemèride del naixement el dia anterior del primer plançó d’una generació castigada per insolvents defuncions, -i no ho dic només per la sobtada manera... i trista doncs, és cert!- sinó que certament per la manera en que el Senyor no els va deixar fer prendre consciència dels respectius traspassos, faran que no siguin considerat pels pilars i de manera políticament correcte us deixi jo mateix a la vostra capacitat d’abstracció, ara també, molt més enllà del que quatre ratlles us podrien fer concebre a manera de amb tant febril esforç jo mateix us proposi de fer creure que tot això de l’ull per ull, dent per dent, no era veritat sempre que no ho plaguin les circumstàncies i potser el que… Bé,- ara no!-, però sí que en els temps en que alguns dels ara absents havien tingut a goig i joia, més o menys manifesta de fer gaudir del conviure en moments difícils, -i molt més enllà de la mera companyia-, volien, esclar, de fer esment en determinades, també efemèrides -és cert!- però que no deixaven lloc al dubte; doncs n’hauríem de dir adaptadament: “Por imperativo legal”. És per això que ara que ho explicaré, mirava de dir, agrairé que de manera directa, (ho agrairé jo i ho agrairan els clients), no procureu de establir-ne resposta directa (fóra un trasbals massa considerable); sinó que a manera de gestació goseu adreçar-vos al remitent amb, (si hi hagués mai quòrum suficient), noves manifestacions afins l’any que ve. Tanmateix, la Literatura és un joc. Un engany, i, doncs, una fabulació… que per la part que em toca hauria de procurar de no deixar perdre ni el meu temps ja emprat en mirar d’entendre-la i estudiar-la pautadament, -¡i tant!- i fins i tot de gaudir-ne il•lustrant-m’hi, sinó de fer-vos particeps de la consideració, ara en farà vint, d’anys, com a teràpia. És per això que jo personalment reclamo aquesta indirecticitat de manera que lo colpidor quedi per als camps de joc i els escenaris anava a dir regulats per una sèrie d’experiències i, és cert, també diré encara que… -bé! potser per polisèmica: prou gràfica-, empraré la paraula problemes als ulls de cadascun de nosaltres i les nostres, suposo que: particulars, -és clar!- o potser, ¡compartim-ho!, més senzillament sinèrgiques per dinàmiques i de rehabilitació. Rehabilitació cognitiva i psíquica i física i, és clar, i tant de bo us aveniu a mi, doncs: cultural. Ara si que ja l’espai escanya i poso de manifest la necessitat de veure la gent gran molt més enllà. Com també a mostra de bona voluntat i experiència, molt més enllà del que cadascú ens hagi volgut fer veure i parlar del respecte com a atribució no de l’educació rebuda, sinó de la vida compartida- que a dormir tothom va a casa seu-.

Célia

CELIA Josep Salvans Arola Club Social-El Mosaic, Concurs de relats literaris(petits) Març del 2016 Com si ara d’un Telenotícies es tractés us diré, sense tant de convenciment previ però, que malgrat el vent o sense, tota una sèrie de núvols prims que enteranyinaven el cel feien semblar que el Sol s’havia llevat tard aquell Dilluns 29 de Febrer diada de l’onomàstica de Sant Romà. Suposadament el patró del Senyor Bisbe. La vila es llevava doncs desemparada i com si de un cronòmetre espatllat es tractés i tothom se’n guaitava l’esfera que no feia ombra a la paret del quarto. Alguns però ja s’havien llevat, i esperaven els rajos, no del “carajillo” al bar, sinó de la finestra al despatxet de la màquina de cafè mirant d’entendre com sabien aquells homes de la televisió que el Sol havia de sortir cada dia tres minuts més d’hora. Certament per a la família, l’efemèride del naixement el dia anterior del primer plançó d’una generació castigada pel les insolvents defuncions, -i ho dic no només per la sobtada manera... i trista, és cert!- sinó que certament per la manera en que el Senyor no els va deixar fer prendre consciència dels respectius traspassos -ara n’hauria d’haver fet deu anys-, faran que sigui considerat pels seus pilars -per precisament poc literaris i solemnes-, us deixi jo mateix abstreure ara també, i imaginar, molt més enllà del que quatre ratlles us podrien fer concebre -lleugerament, és clar!- a manera de amb tant febril esforç jo mateix us proposi de fer creure que tot això de l’ull per ull, dent per dent, no és veritat sempre que no ho plaguin les circumstàncies i potser el que… bé, ara no! però sí que en els temps en que alguns dels ara absents havien tingut a goig i joia, més o menys manifesta de fer gaudir del conviure en moments difícils, -i molt més enllà de la mera companyia-, volien de fer esment en determinades, també efemèrides -és cert!- però que no deixaven lloc al dubte; n’hauríem de dir adaptadament: “Por imperativo legal”. Així doncs i donat el cas, que mirarà sempre de ésser il•lustratiu per al qui no s’hi hagi trobat mai. Ni potser s’hi trobi tant particularment com la referida família i el cas que tinc a plaer de introduir-vos, sí que considero remarcable, –i el que és més important,- profitós, de compartir amb totes i tots vosaltres una sèrie -de caire seriós- d’esdeveniments que miraran de fer d’aquest escrit quelcom de tant pràctic que donada l’experiència en què em baso, i que us deia dels traspassos sense consciència i comprehensió, als ulls tant de protagonistes i propietaris pagadors contrastats com de mers afectats de sang i vull dir doncs –o no tant doncs- familiars entenent-hi per tals als fills i filles -i entre ells germans i germanes-. Deia de compartir una sèrie de cultureta que tant de bo i en senyal de cordialitat i bona voluntat en vers qui li pugui semblar inadequat de compartir en un espai de relació, i tot i que siguem a Quaresma, ens convindria de viure més de cara a la Primavera per una sèrie de induccions funcionarials que han de fer més plàcida, per a la majoria dels que han de ésser destinataris de les referències, l’estada en comunitat i els seus esdeveniments comunicatius. És per això que ara que ho explicaré, mirava de dir, agrairé que de manera directa, ho agrairé jo i ho agrairan les referents de l’espai i fins i tot els estaments responsables, no procureu de establir-ne resposta directa -fóra un trasbals massa considerable-; sinó que a manera de gestació goseu adreçar-vos al remitent amb, si hi hagués mai quòrum suficient, noves manifestacions afins o dispars a lo exposat i que no de la manera mateixa que cadascú sabrà com o no ho ha d’explicar, sinó que consideraré per retribuït l’esforç amb alguna breu referencia, fins i tot indirecta, al propòsit que esmentava una mica més amunt i que no estaria bé –ni seria correcte ara de reproduir-. Tanmateix, la Literatura és un joc. Un engany, i, doncs, una fabulació… que per la part que em toca hauria de procurar de no deixar perdre ni el meu temps ja emprat en mirar d’entendre-la i estudiar-la pautadament, -i tant!- i fins i tot de gaudir-ne il•lustrant-m’hi, sinó de fer-vos particeps de la consideració, ara en farà vint, d’anys, com a teràpia (llegint Stephen King). És per això que jo personalment reclamo aquesta indirecticitat de manera que lo colpidor quedi per als camps de joc i els escenaris anava a dir regulats per una sèrie d’experiències i, és cert, també diré encara que… -bé! potser per polisèmica: prou gràfica-, empraré la paraula problemes als ulls de cadascun de nosaltres i les nostres, suposo que: particulars, -és clar!- o potser, compartim-ho, més senzillament sinèrgiques per dinàmiques i de rehabilitació. Rehabilitació cognitiva i psíquica i física i, és clar, i tant de bo us aveniu a mi, doncs: cultural. És per tot això que voldria excusar el comportament de determinats companys que no per nouvinguts haurien de ésser, i em sembla que fujo d’estudi, més matussers però sí que considero indissoluble de mirar d’assentir a qui no n’hagi pogut ésser conscient, per les necessitats que siguin i que tant de bo també compartim… (aaaalgún dia-aaaalgun dia!) de manera que el profit esdevingui teràpia a tots els efectes i doncs a qui correspongui apreciï el treball… -anava a dir Indirecte!- més enllà de l’embrutar-se d’oli i pols, i comunament al que us deia cansar-se, físicament, perquè et ve gana, i el que ve a ésser interpretat fins ara com a treballar amb el cap i no les mans i tot sigui dit, malgrat es guanyin molts més diners en aquesta terra nostra, es veu, treballant amb el peus com a futbolistes. Ara si que ja l’espai escanya i poso de manifest la necessitat de veure la gent gran molt més enllà. Com també a mostra de bona voluntat i experiència, molt més enllà del que cadascú ens hagi volgut fer veure i parlar del respecte com a atribució no de l’educació rebuda, sinó de la vida compartida- que a dormir tothom va a casa seu-. Sí que volia mirar de dir que fa tanta falta com la companyia, una certa empenta i propòsit meditat de cara a qualsevol nova jornada, -i amb Sol o sense...- o més tard o més d’hora de que indefectiblement tots podem gaudir, que no tindria perquè ésser de manera definitòria fins a nous assoliments de tots el particeps -de les diferents efemèrides i tràngols-, així com de les relacions que deia en Gabriel Ferraté i Pascual. I per anys que passin.

dijous, 12 de maig de 2016

El Component estacional.

Ara mateix, després de... i perdoneu la concisitat, després de xerrar amb un company, m'acabo d'adonar, tot cavilant que soc l'encunyador del novedosíssim concepte en salut mental de El Component Estacional. Si bé es cert que en Josep Cuní va ser el primer de referir-s'hi -recordo en aquell cas un, ep! segur! un post meu a no sé on ni us hi afanyeu, describint una planta que té el veí que te la particularitat de florir en setmana santa. Caigui, no la planta, sinó la setmana santa en març o abril. Més concretament el veí se'n va fer unes truanes que jo quan treballava al poble de casa els pares de jardiner i la mare ja era a la residència de Valldoreix, per tant el concepte es remunta a força abans del 2013, any del traspàs; recordo us deia un comentari entre el Josep Cuní i la Rahola que es demanaven a vore perquè això i perquè allò de la efemèride prèvia i relativa a la Pasqua i va dir i cito textualment i si no que caigui el servidor de la UOC, va dir en Josep Cuní a els matins de TV3: "És que això és un calendari estacionaaal!". D'aquí devalla... Millor dit: això devalla del meu, -també!- concepte de El Moment Còsmic que podeu mirar de trobar, -aquest l'ubiqu més bé- en el relat Noel o Noël de entre 2009 i 11. Tant se val. El tema feia referència a una traspol·lació en l'espai-temps que es donava quan somiava en un futur proper i resultava que un nom de persona, en aquell cas Noel em mirava de dur a l'hort, -avui que hi he anat a cavar-, i jo ja en tenia, en el moment de la introducció, un concepte per referències a coses viscudes feia molts anys, de manera immediatament anterior. Vull dir que ho recordava en el moment de somniar. Així l'experiència viscuda de petit, que és la que ja recordava en el moment de la introducció (i, o, fins i tot en el moment d'assimilació del que somniava i on m'havia de dur el que somniava, o sigui en un moment immediatament posterior, el record també allà hi era viu). De manera que si bé tenia gelos de en Noel, perquè la meva mare li volia fer un sopar -com podeu llegir si copieu i enganxeu la següent adreça a la barra del vostre navegador: Noël-, a en Noel, i només no per dir-se així, no, sinó que perquè la mare no ho havia sentit mai aquell nom i trobar-se'n un modernament -que diríem-. Era d'aquella manera que i per a més INRI jo ja recordava el nom diguem-ne que vexatori o colpidor de Noel en paraules de quan era petit per part d'una meva veïna que també es trobava més bé que amb mi -quan jo tenia vuit o deu o dotze anys-, recordant un seu cosí de nom Noel, i que no hi era allà al 1978 o 1980 o 1982, però que en passar un camió que duia el seu nom: Noel, ella va preferir evadir-se que diuen i marxar mentalment a un altre lloc del Cosmos recordant el seu cosí, més que no pas estar menjant llaminadures amb mi. També podria donar-se el cas que ella procurés que l'apat de llaminadures li fes profit. Val a dir que tot plegat serà culpa meva en la manera que cadascú se la vulgui auto atribuir de manera lliure i displicent. Així doncs El Moment Còsmic es donava en repetir una experiència referida per un moment desagradable i colpidor d'anys enllà quan menjàvem llaminadures amb la Fernanda, per a qui, em sembla que he dit traspol·la a una altra diguem etapa de la seva vida que el durà a dos temps, o dos moments de temps diferents -així com a dos espais o llocs...- en aquest cas un diferent de l'altre i un altre de irreal o que encara havia de passar en realitat i que era l'encontre entre en Noël i la meva mare al somni i que no s'ha donat mai perquè en Noël no figura que sigui d'aquest Món i només pertany al meu univers figuratiu i de somnis i no es produiria ni es va produir mai en aquesta vida de manera que, per exemple, jo anés tan torrat que ara no ho recordés; si bé és cert que com us referiré més endavant, molt provablement sigui una altra mena d'encontre, i, que perquè no, quan hagueu llegit allà(Noël)i aquí mateix el que segueix, resulti, si més no, menys dramàtic. Val a dir que certament podrem recordar-lo com a real sempre que es produís una comunió còsmica entre la persona que exercia el menysteniment o despreci (involuntari i segur que motrivat per algun envenenament en les llaminadures) menysteniment, despreci -deia- o fins i tot un picar-s'hi els dits, i, qui ho sap? potser per una marxa enllà i disparitat de tarannàs(com la sociabilitat de les dones que m'han envoltat sempre -per altra part podríem qualificar que gairebé i inefablement- sospitosa) i devenirs -per el que ens ha deparat el futur a tots i totes: entre ells i elles jo, la mare i la Fernanda) que s'havia de, irreversiblement, i així ha estat, produir... I, comentar que aquell dia de les llaminadures i el camión on posava NOEL que va passar mentre mastegàvem, i, que es va endur la companyia de la Fernanda per uns instants i que em va acostar la de una altra noieta, cosina d'ella, també, -de la Fernanda- que precisament era filla de una altra germana de la seva mare (o pare) -i això són coses que passen-: doncs s'ha donat el cas que m'hi he referit com a moment còsmic en donar-se el cas que considerant que em creieu això del camió i les llaminadures, aquest fet serà tant real com grossa la vostra confiança i l'avalarà l'assentiment de la Fernanda, de la Beatriz, la cosina filla de l'altre germana, si ho recordessin a dia d'avui ara que ja són casades i amb canalla, i en aquest cas fóra implícit, per a donar-hi fefaència... i ai! que ara em perdo: Dooooncs que la conversa haguera estat gravada per una càmara de 'La Caixa' -si n'hi haguessin hagut llavors, i si les cameres poguessin gravar sò (però ja ens entendrem)- i formi part de la història de el nostre país. Dit això, i no m'allargasso, demanar a totes aquelles persones interessades i que hagin tingut la bondat de llegir fins aquí, que sempre serà digne de consideració per part meva perquè vostès ho llegeixen i raï senyors lectors que deia en Joan Solà, filòleg, si m'ho comuniquen expressament em mostraré obert a qualsevol comentari i aclariment o concatenació de fets veniders que ens impliqui a qui se'n vulgui manifestar en aquest mateix espai com a companys i companyes de viatge, i demanar-els-hi que considerin que el que s'explica en aquell somni de Noël, i que per tant entre record i purament somni no revelador o del subconscient -que diria en Sigmud Freud- hi ha la disparitat d'oportunitat assolida ara recordo ja per tercera vegada de allunyament de la companyia femenina en vers un tercer en aquest cas un veí que es deia Pau -hehe soc la hòstia! i això que no recordo a quin santoral estem- doncs sí que en Noël era veí, era nou, semblava tenir una mare separada o no hi era llavors som pare i la meva mare tot cordial li va fer cas. El perquè d'aquesta dissociació en els noms(entre Pau i Noël) i que no els diguem -que diria un advocat- esdevindrien o no "fets", i, no seria que una de les referides que fugen o de contentes es distreuen era la meva mare i la voluptuositat de la davantera de la Fernanda, que també em va colpir en una tercera ocasió, que ja es cuida la psiquiatre de que no somiï tot medicant-me devien conduir la meva estona de defugiment de la seriositat, en vers una certa disbauxa també còsmica i per tant subconscient i relativament: LLIURE. Lo del moment còsmic ve donat per la irrealitat que us volia referir. Perquè tot i que ha passat en la meva ment, que diria l'Stephen King, no forma part de la hisoria del nostre país, tot i que he tornat avui les memòries de en Ferran Soldevila, i per tant si no ha passat, o no ha estat fins avui que donat el cas de tenir prou de temps llavors quan vaig somniar lo de en Noël, i tenir un ordinador portàtil a l'habitació on teclejar-ho per recordar-ho l'endemà, mentre continuaven aquella matinada les dinamitacions cerebrals de les medicines prescrites mèdicament i per tant de l'oblit que s'ha donat, i per això tot i que recordo moments grats a aquelles hores, no us puc fer participadors de gaire més casos, -i potser tampoc tant o més simpàtics-, doncs fins i tot vaig posar-me a cantar i recordar una tonada que més endavant, al migdia, em vaig posar a solfejar al piano de la meva mare, -suposo que tot fent-lo malbé- per en un deliri o al·lucinació molt més greu que fins i tot inventar-me conceptes com el de Moment còsmic i el de Component Estacional, pensava llavors en aquell deliri de durant el dia que i ecoliquà (que vol dir ¡merda!) explicar-ho a algú com a fet trascendent. No és però aquest el motiu d'aquest missatge ni molt menys i tampoc d'aquest bloc que "regento " i que a més és meu. Es tracta d'esbandir i eixir tot raonant més lentament del que normalment puc permetre'm quan miro de pensar, o millor dit de escriure mitjançant el teclat. També de com penso sense embadalir-m'hi i amb l'aportament de disparitat d'ús dels recons del cervell que aporta l'ús dels diferents dits, muscles i nervis per a compartir-ho i que són diferents dels tradicionals com serien la gola i els pulmons i que, no us penseu, ara com ara fins que vaig tornar a tenir parella, m'estaven resultant més llunyans d'utilitzar per a explicar-ho. -Ara com ara són uns mitjans i exercicis: Diferents Així doncs queda cla que només se li podria no dir moment còsmic a tot això si no fossim hipis o experients que diria en Jimmy Hendrix -que sempre queda molt bé de dir perquè es va morir i era jove-. Si no fossim hippis no sabríem que ès El polvo cósmico i les llàgrimes de Sant Llorenç com tampoc per ben poc experients sabríem dels assoliments i sincronicitats de la Natura i els seus animalons, en el cas meu i el de les abelles per exemple i el meu companys de muntatge i l'estada al davant de l'església de Sant Andreu de Tona un diumenge de Primavera: Amb cervell o sense(s'entén que les abelles). Tot plegat si no ha passat encara i només ho he somniat o ho desitjava llavors, -es diu a vegades-, desitjar que vingués un veí... que s'havia de dir... -va voler la casuística que es digués Noël- que a més s'endugués la meva mare, -llavors no ho vaig veure, d'ulls blau cel, com figura en Sant Nicolás, també l'estereotip de l'Alzheimer que la meva mare no tenia... o millor dit: que no la va matar-. Lo de El Component Estacional podeu tafanejar-ho en un comentari copiant i enganxant, ara sí, a la barra de direcció del vostre navegador la següent adreça: http://alarecercadelafelicitat.blogspot.com/2016/03/no-ingresseu-cap-psiquiatric.html i us en fareu, si voleu, cinc cèntims que jo un altre dia, espero, us atabalaré mirant d'exposar, però que sàpiguen que un altre any per la pentecosta i propera a la celebració de la mare de déu de Fàtima, que és demà dia 13- hi insistiré. Ben cordialment, Josep Salvans Arola

dissabte, 30 d’abril de 2016

En resposta a les consideracions fetes a:

http://clarapsicologia.blogspot.com.es/2016/04/germanwings-un-any-mes-tard.html///// Hola molt bon dia. estic fent de policia i perseguidor. Jo també he pres fàrmacs per a dormit(r). Per exemple prenia Etumina grossa combinada amb lormetazepam i dormia molt. A més ho complementava amb, debades, consum de drogues "adquirides al carrer". Ja em renyaven ja, però el que menys em preocupava era el tenir son al dematí i fins passat el migdia. Això passava fa entre sis i quatre anys. Quan es van endur la mare a la residència psiquiàtrica o no i o també. Sí que tinc ganes d'explicar -però s'ha de fer una mica de tot com en el menjar- que en fa més de vint d'anys vaig començar a prendre una píndola de tres mil·lígrams arran d'un ingrés a un psiquiàtric(que ja he explicat moltes vegades) a Santa Coloma de Gramanet,(i quan encara no hi havia serveis... ni serveis psiquiàtrics ni Hospital Genral(a Vic)). Doncs arran d'aquell ingrés em van dir que m'havia de prendre unes pastilles que estaven llavors en proves. Encara en prenc ara, el genèric, i m'adormien. Eren "para el comportamiento esquizoide i feien tanta patxoca que em sentia una víctima a qui se li havien de donar vitamines per a mantenir-la al marge de la societat. Terrible, però encara per demostrar. Al dematí en tocava una de tres mg. recordo tot i haver acabat de esmorzar tot just aber pres un cafè amb llet, tancar els ulls per l'autovia des de tona per dormitar i amodorrar-me una mica abans de començar a treballar a les 9:00!!! recordo haver-me adormit fins i tot debades a la tassa del wàter i no poder-me aixecar perquè se m'havien adormit les cames. Dormir per allà al taller del meu pare en algun racó amagat on havien jagut els gats. No vaig tenir cap accident de cotxe entre els vint-i-pocs i els trenta anys de miracle. Recordo que tot i haverse produit el brot arran de el prolongat síndrome d'abstinència de determinades drogues comprades a mon poble i rodalies recordo deia haver renyat al psiquiatre del la plaça de la divina pastora de vic per haver-me donat una altra droga, el Risperdal. recrdo ara fga tres o quatre mesos haver deixat de prendre, ho venia fent des que visco a Manresa ara fa quatre anys de prendre Bromazepam i combinat encara amb lormetazepam. No tinc cap efecte secundari derivat de l'abstinència. Només vull deixar el lloc de residència i la feina per tornar a començar a un altre lloc. recordo severament haver començat jo a demanar les píndoles per dormir quan va començar a l'any 2003 o 2004 el consum de pollastre. Recordo també llavors haver rebutjat fins a dues vegades l'assistència psicològica i haver rebutjat doncs que em donessin "hora per un per que t'ajudi a deixar-ho(se suposa que el consum de pollastre". Al mes d'agost farà cinc anys de la última presa de droga no receptada fefaentment i a través del seguro... hehe i no receptada per cap metge de manera expressa i no us penseu, benvolgut distímic optimista: " No es fins ara que la perspectiva del temps llunyà i les diverses experiències viscudes de l'alçada d'un campanar em donen una solidesa per pensar que :'Divide y venceràs'" He perdut la cursa. Com diu la canço dels sopa de cabra, encara que tingueu clar que el meu poble tot i que es juga jo no en soc més aficionat que un incapaç enganyat: Va perdre-ho to, la partida i la vida(...) Noméééés el Far del Sud ell es mira... Tinc un germà al que un metge el va deixar amb el nervi auditiu completament sec a base de estrectomicina i els meus pares a l'hora de morir encara no sabien per culpa de quina mena de malaltia se li va haver d'administrar quella droga. NO MENTEIXO. Que si meningitis, que si un refredat molt fort. No considero doncs que s'hagin de fer massa escarafalls ara perquè m'hagi passat tres mesos a un psiquiàtric, que jo no els hi he estat mai de seguits, però si ara em veig flac, malgrat que pesi norantacinc quilos i em veig vilipendiable poc ferm i tal per 125mg d'una medicina cada quinze dies i tres del genèric cada dia i un antidepressiu fluix com la fluoxetina de 20 al dematí i un protector d'estómac per jugar i encara trobar a faltar el dematí sense un pobre i trist cafè en contrapartida a quan no el prenc que són tots els altres dies, era perquè no prenc vitamines i minerals del Súper Ratón (recordeu-ho: "Y no olviden vitaminarse y supermineralizarse") però jo quan tenia devuit o deu anys ja dormia. No si encara em voldran dir que no he dut una vida santa jo com per no merèixem un trocet de cel. A part de tot això, els psicòlegs a Espanya no poden fer receptes. Ho considero important.

divendres, 15 d’abril de 2016

Ara tinc un company secret!

Benvolguts visitants. No us tinc al corrent de res des de fa dies. No és que no escrigui no... es que abans del daltabaix que em suposarà l'haver participat en fins a quatre Jocs Florals i no haver-ne guanyat cap aquesta setmana i tirar-nos-en a sobre el Sant Jordi i les depressions... però ja els postejaré aquí. Els donaré una oportunitat a aquests del(s) jurat(s). No estic però per romanços! Ho deia la meva mare sovint. Avui farà, al vespre, tres anys i el vint-i-nou de febrer que es va morir a una residència de Valldoreix i si puc i tal li direm una missa a La Seu cap allà a les 19:00 hores. Deia que no estic per romanços i en el que alguns anomenaven l'autopista a l'infierno en que s'ha convertit de manera voraginosa aquest espai i tant gran i sense conèixer eines per endreçar-lo i per tant fer-hi consultes, no només de les diferents participacions, -que per cert, em duria moltííííssima feina hehe sinó ja a veure si ho havia explicat o posat al corrent a n'algú de catalunya Ràdio que tant atrafegat em tenien altrahora i moment. Es d'aquesta manera que només la mentida podrà fer-me esclau que deia el meu germà Xavier que dimecres en va fer 10! (d'anys que es va morir) Fins i tot recordo el dia en que i precisament estava traduint o spellejant (deletreando) una cançó i el too many women with too many pills i ara me n'adono que han passat més de quatre anys explicant... suposo que quedarà molt més propi dir que atabalant-vos. Però: A qui no li agradi que s'hi posi fulles! que diuen i jo seguiré amb les meves que em convé esplaïar-me... i més sovint. Aprofitaré l'avinentesa per a que veieu les ganes que en tinc, que ja ho he explicat avui a una altra persona això i avui i suposo que ho tindré suficientment més clar de manera que l'ordre, si més no cronològic, faci prou mella i honori el post d'avui dia quinze de Abril, data en que no tinc línia de telèfon mòbil perquè la fundació no se n'ha cuidat (o massa) i en que puc celebrar que no m'atabalarà la meva germana amb les seves tasques i encàrrecs per güatsap. Tot va començar com li he explicat, us deia, aquest migdia a la nova delegada de tutoria que m'ha vingut a veure, un dimecres que tot calculant a ojo de mal cubero havia de caure cap a finals de Febrer, un matí que esperava a la auxiliar de tutoria i anava tard (ella). Podeu comptar que jo anava tard a estudi perquè els dimecres tinc lliure i vaig a la biblioteca i passades les deu vaig telefonar a la fundació LAR en veure que no venia. Em va respondre, més que contestar, una noia que em va dir que no sabia pas si aquell dia es personaria l'auxiliar ni si li tocava segons els meus enquiryments, ni tampoc va saber dir-me res més que "ara miro si te la localitzo" i es va acabar amb un meu "ara en deu minuts et telefono". Al cap de deu minuts la operadora encara no l'havia localitzada i vaig optar per marxar a peu per Manresa. Va passar que estar gairebé, i no m'agrada la paraula: Indignat, va resutar que vaig acabar als jutjats de Lo Social de la ciutat i vaig correr després de diversos encontres amb funcionaris cap a la Fiscalía amb la intenció de sol·licitar informació sobre, seguint entenimentosament i jo diria que a manera de memòria gairebé prodigiosa, el que m'havia dit una vegada, dues treballadores que ja han plegat de la fundació, més enllà sobre el caràcter defectuós (de "per defecte" que suposo que entendreu bé els informàtics i el "directori arrel" (Huahua!)) de la meva assignació a fundació LAR i les resultatives pretensions meves donat que ara que ja tinc feina i una, és cert que s'ha vist amb el temps i no massa allargassat (el temps) que força precaria estabilitat a Manresa doncs se m'havia acudit de que em fós assignada una mateixa fundació defectuosa aquí a Manresa i el Bages. Considero oportú de puntualitzar que això del defecte vol dir que quan a una persona, em va explicar aquella treballadora (dues més enllà), la incapaciten li és assignada una fundació. La llei, i per tant l'estat, preveu que aquesta persona no depengui directament de la seguretat social o de la Generalitat en aquest cas i se "subcontracti" la feina, doncs, -com que tot això m'ho imagino-, diré que a una organització sense ànim de lucre, que en aquest cas seria la Fundació Lar. Arribats aquí us diré que la Fundació LAR té assignat una part del Barcelonès, d'una manera i molt curiosament més anàrquica pel que s'ha vingut exposant al meu coneixement fins ara, i les comarques d'Osona, el Vallès Oriental i el Maresme. Jo cercava la defectuosa del maresme... ai del maresme, del Bages. No n'hi havia. Ara és Ampans. Però... jo no ho vaig saber mai. De resultes de tot això vem omplir un paper a la Fiscalia de Manresa sol·licitant segons es va induïr: "per raons de proximitat", sol·licitant, deia aquest cavi de tutelamenta. Així es va fer i es va fer constar, després de les oportunes disquisicions en els arxius informàtics consultats telemàticament via intranet en vers el jutjat de primera instància número dos de vic de titular el senyor jutje José-Luís Gómez Arbona que a través del "desaparegut", -malgrat desaparegut no sigui la paraula... tampoc... com no ho era "defectuós"-, advocat del dia de la incapacitació a Vic, en Rafel, que em sembla que la última vegada que el vaig mirar de localitzar jo, certament "encabronat" (jo... esclar) deu haver resultat que o bé estava de vacances o bé ja no treballa a autonell&molas. Doncs bé a través de correu electrònic em va arribar la "citació" per a dijous vinent, dia vint-i-u d'Abril a Vic(ciutat). Avui m'han dit la fundació que m'hi acompanyarà algú o altre (i tard o d'hora). A vore què passa. A més a més i "/ara em faria pesat i no em quedaria res al pap/" (he fet un rodolí) passa que m'estan fent contemplar la possibilitat d'uns certament anhelats canvis en l'atorgament no només de plaça de residència sinó de ciutat. Continuaré...

divendres, 19 de febrer de 2016

dijous, 28 de gener de 2016

I encara us n'explicaré una altra de pel·lícula...

Benvolgudes i benvolguts, començaré de fet com un post nou i completament independent de l'anterior malgrat, com sempre passa, ja sigui de manera involuntària o no, ens referim a lo immediatament anterior en el temps... i l'espai. És ben cert! I aquesta va de psicòlegs i paranormàlia. Mireu: No serà la primera vegada que tot just després d'un post -que per sort no ve passant sempre perquè de ben segur que ho avorriria i això seria perillós i no només per a la meva salut mental i tècniques de capacitació comunicativa i desenvolupament de determinats rols socials que no és que ningú m'imposi, sinó que em trobo bé d'anar desenvolupant i així m'ho imposo jo mateix;- passa que... ha passat que després d'un d'aquests posts que em fa sentir cofoi i gairebé... gairebé orgullós de les meves capacitats redactatòries per bé que el fer-ho, acofoïar-se, té per menester de de manera inel·ludible el considerar la meva discapacitat, i, el fet de la medicació que prenc que ja m'agradaria veure'us a molts de vosaltres amb cent vint-i-cinc de Risperdal CONSTA i una "pasti" de tres cada dia i com us llevàveu i si és que ho feieu a la mateixa hora de sempre i amb sense cafè i si no us passava com m'ha estat passant a na mi durant més de vint anys que porto de veterania en els avatars relatius que pareu el despertador sense adonar-vos-en i de manera que fins i tot i, entre la malaltia i els "consells" de diferents metges psiquiatres i psicòlogues i treballadores socials i el "suport" d'amicsifamiliars no acabéssiu carregant-li les culpes a la sang calenta i la medicació en comptes de a una, ja us dic el meu cas: Prouta malaltia com perquè continuis fen-te sentir culpable ara que tot ja ha passat i que res no hi ha per fer-hi, sinó que -com us deia l'altre dia d'esquitllada,- honorar els pares i les persones que, alguns molt menys que d'altres han posat suposades esperances en la teva persona i capacitats, facin que tot plegat, un joc sense més objectiu que una sèrie de mínims... és trist però sí, una sèrie de mínims i lluny els campionats del Món i els gols de marcar com en Lionel Messi, els récords i les medalles -que ja deuen venir-ne unes altres d'Olimpíades aviat; ha passat sovint que en mirar el post de què n'estic cofoi, l'he trobat relacionat amb l'anterior postejat en el temps fins i tot quan feia uns dies des que me l'havia llegit. Ni l'anterior post ni el blog. Ara, però, volia parlar-vos d'altres coses. Per exemple de la memòria RAM. La que té l'ordinador com a operativa. Espero que sigui la RAM és clar... sinó Batúa l'Olla... Ospa! Ara que es digués d'una altra manera!! Així doncs una bona memòria RAM ho és tot, i cada cop menys. Sí menys. Ja m'explicaré: Si abans la gent parlava de la transformació, -ja fa vint anys eh?- dels ordinadors de computadores a estris emmagatzemadors de força continguts i amb finalitats diferents 'de les' i que 'per a les que' foren creades resultava ser que era perquè s'havien exhaurit, consumit... les possibilitats d'explotació i benefici més enllà de detalls purament tècnics que en el cas que ens ocupa seria ara i també ahir el cas de la primera causa de mortalitat infantil al planeta Terra i ara que si s'ha aconseguit de calcular una probabilitat fins ara indeterminada i en un temps, també, rècord. Veiem tot seguit perquè la capacitat operativa i coordinativa profunda i severa importa cada cop menys: Tot això m'amoïna molt. Un clau és un clau, i clavar-lo sempre és divertit si no et fas mal i sang hehe... una memoria externa és un rotllo. Un microprocessador és un rollo i ningú no ho explica... ni al "Món de'n Beeckman" Si perdem tanta pistonada i en canvi encara som capaços de discutir-nos amb els anomenatats cervells capdavanters i persones formades a tal efecte de capdavantenejar el Món mundial i les direccions de bona part de l'economia i regir i permetre l'accés a dades a més de permetre emmagatzemar-les i emmagatzemar les teories que les fan xarrar i els donen vida en bona part de els pressupostos equivalents a un bri d'herba i precisament el camp del Barça pel que fa a dinerets i calerons i PIBs i Pressupostos Generals de l'estat i els nostres, els benficis anuals de Caixes i Bancs, i diferents salaris que es paguen al Món i fins i tot les rendes mínimes de inserció... per als qui les cobrin, és que de fet i trobo, hi ha molt més d'amagat del que ens pensem. Per exemple: Des de quan? I recordo el vaixell de l'Almirante Graff Spee enfonsat a la Badia de Xile i a les -ja ho sé ja ho sé, anteriorment en aquest mateix espai i ubicació de manera fins i tot reiterada- que ens han d'ajudar a comprendre, proposo, la malbaratança de cabals i diner públic que suposa la "Ley del Péndulo" polític i les alternances en els goberns, ja siguin ara socialistes ara populars, i ara republicans i ara demòcrates. Em venia l'altre dia ganes de cercar a l'Internet allò de "Los Pretorianos" per tot plegat de tafanejar a la pel·lícula de la Sandra Bullock com a protagonista: "La Red" i que el meu pare li deia "... aquesta...". No sé si cal especificar que dintre una de les alres mancances i frenaments al desenolupament de les meves activitats s'hi estableix la impossibilitat de desenvolupar càrrecs de "responsabilitat de la Humanitat" o del que més s'hi assembli, de manera que no podré ser mai d'aquests que no fan vacances, no ténen fills i no van amb dones. I a més cada cop ho estic tenint més llunyà i per lluny potser els atrapo per l'altre costat. Així doncs si jo ara i avui havia de somniar amb la meva família a l'hora de la migdiada, que és, si suposem que suposéssim haguera dinat bé, i bo, m'hauria hagut de posar a remirar fotografies de les que em va donar la meva germana el dia 24 de Desembre, perquè diuen que acostumem a somniar els que hem estar pensant en adormir-nos la última mitja hora abans de quedar-nos-hi (de clapats), de manera que només passa que aquest és el primer dels dos o tres fases... hehe quina conya uuf!... REM que es desenvolupen al llarg de la nit i matinada. De vegades estem tant cansats que no podem adormir-nos i no ens llevem tant fatigats com quan no ens trobem bé, hem dormit molt i malament (hem tingut malsons), i necessitrem ingerir alguna cosa que no sigui aigua o beguda perquè ens fa mal la panxa. Ara no sé què deia. Potser demà, ara tinc tard... potser de la gastroenteritis que us deia vaig tenir Dilluns. Us estimo! Una abraçada!

dimecres, 27 de gener de 2016

Pel·lícules d'estar per Casa.

Benvolguts lectors i participants de la que prova d'ésser un espai de "prosa fecunda" en els afers, espero que quotidians de molts i moltes de vosaltres que no només em llegiu, -encara que només hagi estat una vegada a la vida-, i teniu el goig de fer-me participar en els vostres anar i venir dels dies de cada dia: Estic mirant de reactivar aquest blog. Com tantes i tantes d'altres vegades, amb encert o no, que això si que ho té la telemàtica... i de manera que tot plegat arribés a esdevenir un cogollament molt més proper a la cosmicitat, que no per mundial hauria de ser ja i de manera heteroforme universal... i ho dic per la translació de "polos"... anava a dir educadors o lectius. No és però de caire didàctic el que us diré ara per bé que us hi podeu agafar. Miraré de explicitar: L'altre dia vaig llegir i perdoneu si ara m'equivoco de deu o dotze segles, que si fem una nau espacial ara que ja l'estan fent i l'envia a cap el cel, passarà que arribarà al seu destí d'aqui a, em sembla recordar que quaranta segles. Quatre mil anys! Doncs no! això és impossible en el temps tal i com el coneixem. Ens cal investigar... tot i que no és demostrable per contradicció, només de pensar-hi una mica ens adonarem que d'aquí a quatre mil anys ja l'haurem feta, una altra de màquina, que no només l'atraparà, sinó que viatjarà a molta més, i doncs, velocitat que la llum. A na mi ja m'ho deien a col·legi. No és un mateix el Segon(s.) aquí que al centre de l'Univers. Així, per a Déu, i perdoneu el simplisme d'ara, que està manegantse-les amb mineralls i magmes i gasos sulfurosos bullents i terribles... a temperatures desconegudes per nosaltres que deixarien l'energia del Sol en comparatives de les de una nostra cigarreta i el seu consum, que per més que fossi àvid com la de qualsevol addicte, és igual... no entraré ara en més detalls... o potser sí: Doncs mireu aquí implampto la meva nova teoria de relativitat del temps-velocitat que per tonta no deixa de ésser suposo prou absurda als ulls dels reconsagrats fisics nuclears, -i també coneixedors, encara que jo a nivell elemental de l'astrofísica relativa;- i demés científics que suposen no ens han de deixar, precisament aquí coonsumint-nos com una colla de brins de tabac, -i suposo que està resultant obvi que ara me'n fumaria una de cigarreta-, que ens hem de quedar per sempre en aquest planeta de manera que deixem per deshumanitzades i potser deshumanitzadores per desconegudes, no només les tasques dutes a terme per "colonos" d'ulls blaus... com els de el Senyor de los Anillos i la cromatografia de les diferents pel·lícules de la saga de manera que allà qui no té els ulls blaus és que no és ningú, sinó ja exercicis que només i precisament el desconeixement de la figura de Jesucrist, -però això només ho suposo- ha fet que aquells esforços de personatges d'antimoni esdevinguin retribuïts en figures com la de Tales de Mileto i el Gran Alexandre. És així que si jo, com és el cas del nostre sistema solar, deambulem per aquest espai buit que als ulls de un mega-gegant seria la foscor del seu taller on esta donant algun q'altre cop de mall allà al centre de l'univers i vora del foc de manera que més d'una espurna surt "despedida", que diuen els castellans, cap a precisament la foscor de la "Via Láctea", farà que tots plegats ens trobem ara no només per el diferent refredament i pèrdua que suposem d'energia que no pot caure a terra perquè no n'hi ha de terra... perquè primer va ser la terra... que la presa de terra de la electricitat; doncs això que per nosaltres, pobres condemnats a desaparèixer, sempre que no fem com alguns fariseus o malaquites i anem a la recerca d'algun contacte que ens devingui, per impur i evolucionat, sempre més lent i poc evolucionat que el nostre, perquè som nosaltres, deien fins no fa gaire, els que estem a les afores de l'Univers de manera que hi ha poques coses i planetes i sistemes solars, que de tot n'hi ha d'haver, esclar!-esclar!, que el nostre... i de dos o tres sols i tal com a Star Wars faci doncs i molt, molt menys precisament temps que hagin estat creats i sigui precisament aquesta corrupció incontemplativa i de la vida poc sedentària i impròpia dels pastors i cuidadors de ramats i més de una esposa viva o morta i tinguda per estèril o no; deia que aquesta incorrupció de l'aire hauria de fer-nos desamoïnar de tonteries com ara l'escalfament del Planeta. Ho dic amb tota la veritat que ara mateix us faria concebre si em convidéssiu a una cigarreta. Vull dir, doncs, seriosament. Què més ens dóna de conèixer la primera causa de mortalitat mundial si no fem res perquè la gent deixi de copular a qualsevol hora al barri. És que em sembla que no m'explico prou bé trossos d'ase! Un segon té a veure amb l'energia que cal per a prendre consciència de l'energia necessària per a elaborar els diferents mitjans que s'hagin de fer percebre no només als ulls de Déu Omnipotent que tot ho sap només de mirar de imaginar-nos-ho explicar-li, sinó que ara amb la rucada del sant pare i la seva infal·libilitat hem de explicar-li a ell... a l'home, es veu, de Déu a la Terra... que segurament és cert que ha fet molt i molt en pro de la sang de la Creu de Jesucrist, però que considero ha passat a millor vida. I no només ara que he tingut la passa de gastroenteritis, jo! l'he tinguda... sinó que proposo la "República de Papas de Roma" i si nó la implamptació d'un exercit mundial i un nou camp de batalla i peculis a l'estranger per a (léase extra-atmosfèric) per tal de com volia proposar-vos, poder-nos comprar, els guerrers i agoserats de la telequinèsia i les espases làser, casetes de fusta on precisament i també reposar prenent per exemple vi i pa en companyia de les més belles, segons moderníssims i arrebatadors nous cànons de bellesa gaudint-ne de les seves figures i del que amaguen, que normalment dóna més bon resultat, i a quant de menos treballar millor que de qualsevol cosa que en puguin dir guanyar-se el pa. És d'aquesta manera que el que parlem anglès a nivells de més que sots-desenvolupament i de "vías de desarrollo" que deia l'altre(en Felipe González) podrem gaudir de viatges d'avió a les antípodes, que si no no cal gastar-se els quartos en traductors particulars, si no sabeu anglès, aneu doncs al cinema que ja ho han traduït i passa que com a esforç comunitari surt més econòmic, i, aquests viatges a les antípodes que farem nosaltres, seran molt més econòmics i ens buscaran parentes, la nostra i la del veí que no xarri anglès i que serà per nosaltres i que ja vindrà un nadiu a distreure'ns les parentes d'aquí i sinó els exterminarem els nadius, què polles! i ens ho menjarem tot amb quianty com el fetge d'aquell que es fotia l'Anníbal Lecter. És tot el que havia de dir de moment. Estrenaré etiqueta.

dissabte, 23 de gener de 2016

... una Nueva primavera...

Benvolguts companyes i companys: Venint al cas amb el post immediatament anterior i amb la també relativament recent estrena d’una etiqueta (desenganys desentenimentosos) permeteu-me una reflexió que voldrà ésser de presa de consciència des de aquí, el cas que us exposaré, en vers… no tots!, esclar, vosaltres estudiants universitaris com jo que diguem, ara tingueu inquietud per determinats afers socials de la idiosincràsia d’un pobret i malcarat malalt mental com jo que sí que en soc… de malalt mental, malgrat la meva malaltia es pugui afortunadament per tothom suposo medicar i detectar relativament a temps en civilitzacions industrialitzades, -em sembla que això em comença de quedar més bé-. Deia societats industrialitzades que farà cojunturar tot el relat que us vaig a mirar de en les meves pobres, tristes i segurament mancades de consistència -fins i tot literària- paraules haurien de fer de tot plegat -aquest post- quelcom de suficientment revolucionari com per que una presa de dignitat per part de tots faci que -no essent-ne partíceps, sinó que col·laboradors- entengueu aquesta perspectiva meva tant i tant assimilada per tots vosaltres de manera que per ridícula i mal expressada fins i tot, poc més que per curiositat… i anava a dir casualitat… us llegiu. Ara mateix, avui a dimecres dia vint de Gener de l’any del Senyor de el 2016 hauria de estar estudiant literatura mdieval catalana. I ja ho he fet una mica, però és que em canso i em desanimo massa sovint. Ara mateix, tot embadalit resseguint les línies d’un llibre de Jaume Turró sobre Sis poetes catalans del Regnat d’Alfons el Magnànim, i que consti que el detonant ha estat parlarme del cognom Garcia, en català i per tant sense accent a la í i el Turia que m’he imaginat qualsevol d’aquest arxius que els estudioso es presten a vindre de consultar i els seus vegilants tots malalts… -animem-ho! Vinga! D’hepatitis C que us deia i el nou nen Jesús- vetllen amb gelosia mortal i de necessitat. Així posava pel cas en el meu pensament la possibilitat de que aquestes, espero que mai us n’hagueu donat el cas de coneixement i sinó, com mirava sovint de inculcar-me el meu pare quan marxava de casa els dissabtes a la tarda cap a torra’m, apel·laré al vostre enteniment per tal de mirar de imaginar-vos amb la vostra indubtable capacitat d’abstracció la quantitat de poetes de cognom Garcia i a més, parents o no que amb la conseguent reiteració de noms de Pila existent (a les millors families… que és on passen les coses) han de fer enfarfagosa la concebuda, espero, tasca ara anant aquí ara quatre pobles més enllà mirant i remirant arxius de les parroquies, també, per veure qui s’hi havia batejat i fill de qui era… ara simplificant. Prepareu-vos senyors i senyores per a la disjuntiva que altrahora un requeriment de les vostres consideracions en comentari faria d’aquest espai quelcom desastrós per més real i no virtual que pogués semblar l’assoliment de determinades activitats i relacions amb el proïsme altra banda tant forçat, és cert” a una determinada opinió en relatiu per la corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que tant ens miràvem a casa i no només perquè en teníem i gràcies precisament a la família i la seva opiniói mà ferma per tantes i tantes altres coses, en teníem deia de casa i fins i tot de tele i radio per escoltar-nos-ho. És d’aquesta manera que amb coses que tot just i potser tant ridículament farà necessari d’excusar-ne les propietats d’adonar-se’na ara ia la meva edat concreta que us vull explicar que és de justícia la necessitat de que facebook sigui una casa de barrets i para anar-se’n de Picos Pardos. Apa! Que… ja està bé home! Cada vegada que hi rumïo acabo pensant en La División Acorazada Brunete i el Comarques; i, per tant, i per això crec de llei i no rutina en el sentit pejoratiu del terme, esclar, que tots ens… tots els que com diuen els documents vivim i treballem, ara que ja tinc feina, a Catalunya i per extensió a les teres del Turia també i sempre que vulguin conèixer- me i no conèixer-nos… que encara hi han classes faré extensiu, a mode propedèutic, a tots i totes vosaltres el següent requeriment: A partir d’ara, cada vegada que veigueu per la tele alguna cosa en relació a qualsevol mena de dada personal i la seva publicitació i fins i tot requeriment… I NO estic parlant de si us heu casat dues vegades; doncs que “OJO AL DATO SENYORES” assabenteuvos en bé joves que vindrà de canto. Així per exemple i no vull extendre’m ara massa que no és el cas i vosaltres no tot i que jo si que ho soc de Manresa i puc anar a xarrar amb algú al cafè del forn i explaiar-me molt més a manera relaxatòria que ara i aquí carregant-me de punyetes mirant d’anar més de pressa i no perdent fils conductors i pensaments i també és cert no podent contrastar les meves inquietuds amb les determinades reaccions que percebo ara a la biblioteca del campus universitari; per cert haig de dir-ho sempre tant enriquidores com reciprocament molestes per els sorolls de les estossegades i el teclat, i així doncs productives faran que cerqui una complicitat de tots amb la desitjada prestesa: Imagineu-vos per un moment que es troba i dic per exemple una determinada medicació víricament reactiva que a partir del moment de l’administració posològica faci l’abandonar de manera definitiva determinades conductes, i sempre que no es deixi de prendre el medicament… com en el cas d’una malaltia venèria o tropical… provoqui unes reaccións determinades que només el consum d’alcohol, entre altres substàncies tòxiques, motivin una desafecció amb determinats comportaments i criteris de manera que es proposi de en pro de la salut mental del poble i per que aquestes altres conductes siguin eliminats facin no que els hi posin un microxip als malalts per apercebre els… qui diu un microxip diu un mòbil concret… cambrers de tals comportaments… a estudiar per les societats subdesenvolupades, és clar, de manera que no es tracti, i dit ara contestatàriament des de el Mozilla Firefox, no sigui perque els malalts de SIDA de Madris i Barcelona hagin no d’anar a contaminar a pagès i així estalviem riscos en la descendència, no!, sinó que sigui que es pugui fer, en aquesta Nova Primavera que us deia que els Americans del “Perico” arribin a poder, també i després d’haver matat tots -i exterminat- els malalts infecciosos tenir-hi accés a aquests arxius altrahora de tant important consideració de manera que “vamos a atravesar el cristal sin romperlo i sin mancharlo”. Deixo la porta oberta a més i noves consideracions en ateniència. I si no… Hi calarem foc… Als arxius, als arxius…

Ja ho sabíem que "una enfermedad matarà a la Humanidad"

Benvolguts i benvolgudes companys i companyes de Comunitat UOC: Dic això de Comunitat UOC, perquè… -haha… els més perllongats en les experiències virtuals a la UOC també, recordareu allò de la bústia personal- deia que perquè en principi no és que sigui als únics a qui va adreçat aquest post, sinó perquè deia doncs, en principi som els únics que hi tenim accés. Al post. Ja fa uns quants dies, i perdoneu que sigui tant directe i poc coherent amb el tarannà que vinc desenvolupant en aquest espai culte, que no per això ha de ser celestial ni sobrehumà, per dir-ho d’alguna manera, mantinc alguna relació sexual amb una noia de qui no en puc, per això que us deia, mantenir l’anonimat en les esferes físiques que envoltaran aquest meu dia dilluns després de la segona Epifania o Manifestació del Senyor -que en realitat és la última per bé que no la tercera d’enguany, perquè serà el primer diumenge vinent de durant l’any amb les bodes de Canaán i la conversió del aigua en vi on Jesús es manifesta interpel·lat per la seva mare en edat adolescent, i que considero d’enriquiment per a tots aquells que o no n’estiguin al cas o ara no hi pensaven, doncs que precisament jo pensava en tota una sèrie d’esdeveniments culturals per bé que no ténen perquè eixorar en higiènics a la postre d’aquest correu; que faran d’aquest post i espero que només fins a havent dinat, un passar i estar per aquí i per allà; i , permeteu-me que… vosltres no que no em veureu ni m’escoltareu avui, però la gent amb qui convisc a Manresa es trobaran o es poden trobar amb actituds que no desitjo siguin mai corregides amb una mena de píndola pel mal de cap o el que donen a els psiquiatrics: Risperidona líquida per als atacs. Així doncs suposo que en algun altre acte o relat us faré partíceps de moltes altres coses molt més importants, i segur, que els meus afers d’esbarjo, o com diu la parella: de relaxació. Per exemple el tràfec ciutadà que es pot esdevenir en els diferents carrers de viles i cuitats que fan que o acabis per ficar-te a fer un cafè o si anaves en cotxe abans de les diferents autovies i vies d’alta velocitat on no tens temps d’encreuar-te gairebé cara a cara amb els que van en sentit, que no direcció, contrari; passis per explicar i ho facis per exemple expressant-te, el que t’amoina. Aquest fet pot provocar, precisament sense medicació, i en persones que no es mouen per cultures afins o llocs on els coneguin, que resulta molt més senzill i accessible precisament a estudiants universitaris com ara enginyers o arquitectes i a diferents altres persones molt més joves i per a la seva edat desenvolupades com ho seria un emancipat al ulls d’una persona criada a la, i perdoneu, Catalunya Central; faran que per pre3cisament acostumar a passar al dematí un prengui un cafè i no un doping poc recomanable a aquelles hores. O aquestes. Hores! Però tant se val. Ara que hi penso millor deixem tot això tant i tant atabalador que precisament en molts de llocs d’aquest territori que us delimitava passaria a ésser determinat -i, és cert! de manera caciquista- per “Això son Paranoies teves” i precisament en determinats locals prou atrafegats per al lloc on estan ficats i tant poc recomanables com determinades barriades que no aconsellava visitar en hamfri bogart ni als nacis a Nova Iorq, -i calen aquí especificacions en reminiscències de conferències recomanades en determinats estudis d’aquesta mateixa comunitat- sobre el estudiar les Humanitties a distància i la senyora Mary Poovey i l’afer amb la dona de en Nelson Mandela i una destacada coetània nostra i alta representant de precisament la nostra comunitat i Universitat, -i ara no sé per on anava- farà, diré, que tot aquest tràfec que ara deixo tant “a punto de caramelo” que diuen els castellans quedi i també ho diuen “para mejor ocasión”. També de tràfec va el propòsit d’aquest correu i de les infeccions viríques i les cel·lulars, ¿perquè no? i del càncer que l’han trobat deien un dia a la CCRTV (ara CCMAu) han trobat a les mòmies d’Egipte; però segur que era al programa de’n Bassas. Hi havia una cançó de un grup espanyol que deia: “Ya sé que una enfermedad, Matará la Humanidad. Muchos niños mueren Por entrar en la universidad!” Doncs això de les infeccions víriques i el Nadal i podrien fer que per exemple ja posats amb això de l’Antoni Bassas doncs passi que Sant Josep Fossi malalt de l’hepatitis C, la malaltia del ionquis, que es transmet amb la sang i o relacions més o ménys desenvolupades i sexuals o com deien a Demolition Man la Sandra Bullock (precisament) i també ho diré en castellà “La transmisión de fluidos” se suposa que corporals doncs tot una sèrie de coses que ara ja i Gràcies e Déu estic massa cansat per exemplificar i comentar en extensió de manera, deia, que sant josep té la hepatitis C. El seu fill la tindrà de naixement. La verge Maria tot i concebre-la n’està al marge -del deliri subsegüent- com a la mateixa elfa que se’n va després de que els seus col·laboradors marxessin en un vaixell i fessin que ella haguera de tornar a dalt de precisament, dalt d’aquell arbre a dormir per sempre ella que era immortal i que si trobessim l’arbre encara hi seria perquè en aquesta vida no tot son decorats… doncs encara hi seria ara allà. Així doncs i per exemple, molts jesuïtes en un acte gensmés reprobable com tants d’altres agrupaments de feligresos i ministres situen la verge en un àmbit estel·lat i llunàtic amb una serpent d’inaccessibilitat, i serpent precisament, que farà que moltes coses resultin tant (a la tercera hehe) i tant madures com ara jo pagesàs en comunicar-vos tant sentida pèrdua. “… la bondat i l’amor del senyor: Duren per seeempre… duren per seeeempre”. Estic jo segur que no seré el primer que ho digui i de manera que no només m’embranqui i fiqui em figues d’un altre paner, però si en un acte conciliador i divulgatiu, faci que tot això vagi com a mostra de bona voluntat i ja posats ara comunicar que no hi ha, si hi haguera hagut una violació i queda per als entenimnetats en afers legals, no hi haguera hagut delicte per tota una sèris de coses que no vénen al cas ni pas. Atentament.

divendres, 22 de gener de 2016

How had it been the end of this Year?

(Aquest és un requeriment fet per un company a l’aula de tutoria d’un Grau en llengua i Literatura catalanes aviat farà un any i excusable per un afer indirecte que com a tal a més de no recordar-ne els efectes que li eren propis, n’he oblidat la substància. però perquè us en feu una idea anava de quelcom relacionat amb el proposar-se, i no fer-ho, proposar-se de llegir públicament alguna cosa com ara… proposar-se públicament el llegir la Gran Enciclopèdia catalan i no poder gaudir de la companyonia de ningú com ara en el cas que m’ocupa personalment, Leonor que te’n tregui els mals esperits derivats de tal prometença per molt que sigui a un mateix, i, però, no mancada de mala sang. Ja us en parlaré) ///// Bona nit a tothom. Sabríeu dir-me d’algun estudi sobre l’ús del “present continu” en la llengua catalana? Gràcies per endavant. ///// i, heus ací la meva resposta en poc temps de repassar-me l’actualitat del Fòrum al cap de uns sis mesos i mirar, tirant enrere en el temps i apreciant el detall de l’anomenat propòsit a l’anglesa fins que ha estat, directament, de manera passada (com a toro passao, però sabent que el maten…) diguéssim: ///// Benvolgut senyor Pau, No és el cas que conegui cap altre manera de trobar un estudi del present i el seu ús, del present continuu en llengua catalana, més enllà d’una cerca avançada a la biblioteca i “l’obtenció de documents” allà. Però te’n faig un! i ràpid!… i tant de bo fos tant corporatiu com tantes altres coses en aquest món de déu i aquesta, per extensió, universitat. /// El present continuu denota activitat continuada fins i tot en el moment en què es xerra, i per tant se’n fa ús: /// - Com estan les pilotilles? // - S’estan fent. Són al foc. // - Qui les vigila? No ets el cuiner, tu? // - Sí, jo soc el cuiner. Fa exactament cinc minuts i mig que són al foc. L’oli hauria ja d’estar a més de cent-cinquanta graus perquè es vagin coent de dintre. Un cop fregides hi tiraré la salsa de tomàquet i el sofregit, també calents -però no tant -. Ara he anat a fumar una cigarreta. Tinc temps abans no es cremessin. De ben segur que tindreu un bon àpat. /// Nota: Ni tinc temps de sapiguer a quina temperatura ha d’estar l’oli (sé que ha de crepitar i prou sempre que l’oli no es cremi i sigui reutilitzat) ni he vist mai un termòmetre en una cuina. /// Analitzem: // Present continuu: Les pilotilles o mandonguilles en castellà són coent-se. No es couen en un acte puntual, i a més això permet de fer, com a mínim, dues coses a l’hora. En aquest cas quatre: // 1)Coure les pilotilles // 2)Xerrar i enllestir // 3)Fumar la cigarreta // 4)Servir d’exemple /// ¿Tinc temps abans no es cremessin és un present continuu? NO! Ull! Ho sembla, ja ho sé! però “tenir temps” és una frase feta. El temps no es té, malgrat es pugui estar tenint o gaudint-ne. //// Jo ja no tinc esma, vaig a fer un cafè aquí a la biblioteca.

dilluns, 4 de gener de 2016

PAC_3 ¡ha!

Josep Salvans Arola Literatura catalana medieval - PAC 3 Tema 5: Ausiàs March Resum dels anteriors BLOC A Respon les tres preguntes següents en un màxim de 30 línies cadascuna. 1.Quina relació s’estableix entre l’obra de Ramon de Perellós i les cròniques? Un primer punt de coincidència el trobem a la pàgina 14 del mòdul 4 on es desprèn de la correlació del relat dels esdeveniments de 1396 i les seves perspectives, que una de les causes dels sol·licitats efectes(llegim les tres grans cròniques, ometent la quarta del regnat de Pere III El Cerimoniós, que ja -segons com- ens agradaria); i, tal i com s’excusa els autors d’una pretesa i només insinuada vocació de servei, en aquest cas i encara a la casa originària dels comtes - reis de Barcelona i després d’Aragó; diferenciant-los també de uns primers relats, que no són en llengua catalana, i, a més, són anònims, a diferència de les cròniques esmentades; que fan d’una relació de fets físics i concrets i en certa manera només, doncs, serà el cas de Bernat de Perellós, de relat historiogràfic que precursòriament en el cas de les cròniques i ja més comú els anys posteriors i tombat el segle, per part de l’imputat en càrrecs contra el rei Joan Ier; els diferencia de la majoria de compilacions de gran abast històric, característica habitual de l’historiografia de l’edat mitjana segons es comunica a la pàgina 5 del mòdul 1 de títol homònim(La historiografia); i, per tant, la gran similitud es la perspectiva i doncs, de narració de: a) Fets emparats en esdeveniments reals b) Esdeveniments veraços i o més o menys fidedignes i comprovables, primer segons la corrent literària predominant en les dates que els ocupen i temps que corren amb la ja esmentada novicitat i precursoriamenta que pogueren suposar i de fet eren; i segonament exculpatoris de cara a una irresponsabilitat, mal desori, malevolicitat o dissort i digressionadors de pànic... així com de lloança al casal(en aquest sentit, fer esment que serà només Ramón Muntaner, dels quatre- Jaume Ier, Bernat Desclot, i Perellós – qui incorrerà en finiquitaments pedagògics i il·lustratius a més de fer notar la necessitat de rememorar els temps passats a mode d’enriquiment, -em surt ara-, i docència); i que, és d’aquesta manera que em permeto el luxe de fer notar, a qui sempre correspondrà en un exercici de responsabilitat, que de la mateixa manera que Adam Smith, anomenat pare de la Sociologia Moderna, al seu llibre del segle XVIII(1776), “Wealth of the Nations” parlava de “una mà negra” que esperonava als productors, en aquell cas d’una fàbrica d’agulles a passar per damunt de massa coses en bé de l’abaratiment de costos mitjançant la producció seriada i massificada en que devallarà tot plegat, i, objecte d’un altre estudi i temàtica; serà el recurs apel·lat per els cronistes que ens ocupen (4) aquest inexplicable, i, si no fos el meu cas diria que paranoic, esment o soslaïament de presències dissuassòries del bon funcionament del la regència i regiment per part de les autoritats de manera “peculiar” fins a maneres complícites(o de recerca de complicitat... supòs), en una inversemblant i estupefactòria divisió de atribucions “gracioses” (llegim de gràcia (estat de l’anima i la persona (en aquest cas un col·lectiu)envers Déu)) 2. Punts en contacte i divergències entre el Llibre de les bèsties de Ramon Llull i Lo somni de Bernat Metge. Considero el principal punt d’acostament entre ambdues obres en concret, -molt més en el cas de B.Metge donada una menor prolíficidat pel que fa a quantitat de tractats i obres- amb, per cert, un decalaix considerable, però no per això, i, donada la posterioritat en la que escriu Metge i per tant la perspectiva històrica que li esdevé donada amb el temps i el manteniment, per part d’una determinada classe social ja analitzada mínimament durant el semestre pertanyent a l’alt funcionariat de la cort en aquest cas de la que Metge en forma part; es dóna el cas de una similitud, deia, que jo anomeno propedèutica... il·lustrativa... docent... i o pedagògica. És d’aquesta manera que podem considerar, des de un determinat punt de vista només però prou vàlid a ulls del que ens ocupa, que atribuir a les sobre-dites tasques docents i il·lustratives dutes a terme per Llull i per Metge en aquestes seves obres que influirien i cercarien, en el que els anglesos i britànics i americans estudiosos del màrqueting, anomenen “Target audience” que vindria a ésser l’objectiu de les seves imparticions docents a través de la literatura que els va embrancar, ja he dit que molt més concreta en el cas de Metge, a comentar i exposar determinats coneixements en els seus relats i llibres. En el cas de Llull, i ho abarco amb-per-separat, de manera que tot plegat esdevindrà més esquemàtic, és cert, però també més ràpid, i de cara a que qui ho ha de llegir, en aquest cas se li pressuposen fins i tot coneixements més profunds en aquestes consideracions de destinataris de les obres, que per altra banda i considero oportú de fer esment que sense el resultat positiu i encertat de les prediccions dels autors, rarament s’hauria produït una conservació de les diferents temàtiques perquè considero l’atzar una solemne tonteria en aquestos afers i la casualitat, que no la casuística, ara ja inversemblant sobretot amb les diferents notícies de troballes anava a dir que arqueològiques que no s’hagin trobat ja; els bestiaris eren orientats a il·lustrar la jovenalla i els acabats d’ascendir a determinades classes socials o qui podia tenir el goig de compartir-hi estones per exemple cosint, serà que el llenguatge gestual i la imatge assoliren, a determinades edats i com ara, punts de subliminal transcendència. Així, opino, el bestiari de Llull estava orientat a noietes que havien de parir nens i nenes que havien de esdevenir “classe dominant” i els havien d’il·lustrar, també, a determinades conductes a l’hora de escoltar i reaccionar a o no a temps. Per exemple, el bou i el que comunament se li suposa, que ara no analitzaré en profunditat, quan es parla del que no es pot parlar acota el cap i mira amb els ulls endavant i amunt. Es mostra tolerant i condescendent, però suficientment vigorós. I, a més, disposat fins i tot a entomar una patacada amb sobrietat. Metge, segons aquest model que em permeto simplificar, escriuria; i dintre de una finalitat també propedèutica com Llull a una altra tipus de audiència i d’aquí la divergència: L’objectiu de Metge, tot i que podria abarcar alumnes retrassats i per exemple tard-vinguts, no té per objectiu, als ulls del mossèn, la classe dirigent, sinó segons o tercers germans i fills, llunyans a la figura de l’hereu per exemple i al parir o fer les coses cap enfora, com sí il·lustrar de coneixements espirituals a determinats usuaris al marge d’aquests primers que també son mereixedors, per si un cas, de determinats continguts que els diferents booms de canalla farien obsoletes determinades instal·lacions educadores posem pel cas. Així, avui en dia, a les nenes que llavors llegien Metge se’ls diria: “Les nenes maques van al cel... les dolentes a tot arreu”. 3. Els objectius divulgatius de Francesc Eiximenis i de Ramon Llull. No és exactament el cas, però considero molt oportú de fer esment del que ens va dir Lola Badia en la seva conferència disponible a l’aula: “Metge té un mèrit: aconsegueix que al cap de set-cents anys encara en seguim parlant” Amb això vull dir que no només les obres que han sobreviscut a aquests anys i més i a diferents corrents ideològiques i fonamentalismes diversos i que purgaven i han purgat determinats continguts i troballes filosòfiques, han fet que unes determinades temàtiques perdurin tot aquest temps i les de més mèrit i no la casualitat; -cal també observar que més quotidianament aquests autors i per damunt de la seva creativitat i “art” havien de procurar-se objectius comuns a la classe dominant i en el cas de llibres i literatura-, fins i tot ésser prou hàbils per a esdevenir artistes i perdurar a manera que potser poguessin precisament sobrevenir a aquests corrents de manera més perllongada en el temps i victoriosos, malgrat, en realitat, i molt probablement altres posem pel cas autors i se m’acut en Chêtrien de Troyes volguessin parlar d’altres coses i ara com ara o avui i ara no siguin considerats per nosaltres. És també Lola Badia qui parla d’actes intel·ligentíssims de Metge que el faran ésser considerat per generacions no coetànies a la pròpia que hem de suposar que tant el menoret gironí com el propi i prolífic Ramon Llull no eren imbècils i van pujar al vaixell i carro dels dominants, entesos i interessats de les seves ocupacions (de Llull i de F.Eiximenis) a més de caracteritzadors d’una determinada reclusió i salvaguarda en el temps que déu dirà si interessada. Així, -i ara, eixint d’això que he dit-, proposo que aquestes finalitats recolzades i amparades no calgui considerar-les pròpies d’ells sinó dels seus seguidors: a) Llull experimentava en la seva persona cercant “la conversió dels infidels” b) Eiximenis, -bàsicament- i en certa manera a diferència de Sant Vicenç Ferrer que mirava de captar vocacions esperonant determinades capacitats de ministres de l’església que havien de poder gaudir i fruir d’altres llengües molt més inaccessibles i reservades, però per la seva “presència” en la que s’hi desenvolupava la tasca oralitzadora de conversió, també, ho feia una cosa en el cas de Eiximenis i Ferrer molt més de subsistència donada la precarietat de la que no varen poder ensortir-se’n... “per Hache o per Be” i volent o no eixir-ne. BLOC B 4. Comenta la cobla següent en un màxim de 50 línies. El teu comentari ha de contenir: la identificació i localització de l’estrofa, un resum del sentit general del poema, els aspectes de contingut i formals més destacables, en el context de la poètica de March. Has de demostrar que has entès March de manera global. Bullirà·l mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Identificació i locaclització: L’estrofa proposada per el seu anàlisi coincideix amb la IIona estrofa del poema d’Ausiàs March “veles e vents” i que duu el número de XLVI (des de les edicions del cinc-cents). Resum: ”A punt d’exposar-se als perills de la mar per emprendre el desitjat retorn, l’amant adreça a l’estimada un pensament que fluctua entre la confiança i el dubte, entre el temor i l’audàcia”. Inspirant-se, diuen Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en Lucà, -que per cert, Lola Badia al·ludeix en les seves explicacions a la conferència disponible a l’aula sobre Bernat Metge, com a Llucià. “L’amant preveu una tempesta esfereïdora, cobles IIona i IIIera(...) en el que és un rerefons sobre la qual es destaca, sublim, la fermesa heroica de l’amant davant la mort”. Tant la incertesa com la escassetat(“límit”) de l’amor correspost per part de la dama i uns breus apunts de dret civil que alliberarien aquella en cas de traspàs de l’amant, amb la mena de la possibilitat del naufragi volten el curs del pensaments del poeta (identificat amb ell, l’amant). Així, tot i estar segur que la mort no extingirà el seu amor i relació després de la mort gràcies al dolor (“ira”), sí que és cert que es fa referència a poemes anteriors en la relació proposada de March i escrits per ell mateix com son els números LXII i LXXXV així com en les cançons LXXVI i LXXXIX -de difícil, i fins a cert punt, poc recurrent localització- donat que el seu explic consisteix també al referenciat en el nostre cas terme(“límit”) de l’amor i la seva mesura -en espai temps suposo-. Potser però només n’hi ha un de “límit”: la mort, i això és el que frisa a equiparar i per tant mesurar de cares a la comparativa amb la, de sobte, displicent convergència acceptant qualsevol conseqüència que se’n derivi(“bé o mal d’amor”) lamentant només que la fortuna no li hagi concedit ocasió de demostrar-ho fins al moment o encara. “Vet aquí la conclusió del poeta: estimar en un grau extrem és jugar-se la vida a un atirada de daus(...) sense la certesa que el sacrifici no sigui inútil” si se’m permet a causa de la valoració de la vida pròpia que infonen les mares i el seu amor matern en contraposició al donar sentit a la vida i la passió, de manera que “l’amant hi té en l’amor les de perdre: perquè l’amor, com la fortuna, no atén als mèrits ni reparteix amb equitat els seus favors.” Sobretot en els temps i tecnologies que corrien llavors per als afers nàutics i malgrat tot i que fossi, també, a la Mediterrània. Aspectes de contingut i formals més destacables(...): Malgrat el que acabo d’esmentar de la localització Mediterrània de l’aventura, no seré jo qui en faci referències geogràfiques molt més enllà de les pròpies de March i el seu coneixement coetani i propi lluny dels llibres a qui ell es deu i lluny dels provables afers viscuts en carn pròpia dins d’aquest àmbit (cultural i social). Si la poesia cortesana ens diu Lluís Cabré a la conferència disponible a l’aula no li hem de fer cas al peu de la lletra, i opino jo des de la meva humil posició i perspectiva, esdevé no més que una oportunitat per a Ausiàs March de continuar amb una tasca familiar i de fer-se valdre en afers més enllà dels de falconer i viure prop de la cort i les seves... el coneixement i la lectura ens ho dirà!... oportunitats; serà l’afany per a fer coincidir les seves aspiracions de vàlua i posicionament propis dins la cultura (en general, i clàssica -amb matisos-) que el faran creure’s assolir determinats coneixements que als ulls de la meva pròpia humilitat com a persona desenvolupada en només afers d’aquesta índole, en català i prou. A molt estirar en castellà i txapurreijos d’anglès, però mai en italià ni llatí. Considero malgrat tot aquest posicionament, meu, remarcable i a considerar donades les poques ganes i necessitats de proposar una tasca de resum i a més impossibles de cara a tota la feina que se’m gira per a divendres dia divuit amb la tonteria de no haver rabut encara el llibre de Jaume Turró en servei de préstec: “Sis poetes a la cort d’Alfons el Magnànim”. Tot i això sí que diré que el mar i el decurs fortuniós que ens depara o deparava enfrontar-nos-hi, la moral com a acte de fe i per tant benedicció en endinsar-nos-hi essent propietat de Déu malgrat inexplicables disgressions del temps i sort de determinats personatges també recorreguts; -tot canviant el “topos” de Boeci per la “virtus” pròpia i per extensió dels catalans des de Jaume Primer, s’ha d’entendre-, juntament amb l’audàcia d’arrel estoica haurien de propiciar una sèrie de resultats que segurament A.March mira d’il·lustrar per a profans i joves de manera que la seva tasca esdevé muntaniana (per Ramón Muntaner) no sabent nos si per auto-atribuïda com per docent o psicopedagògica. Finalment, soc del parer que en aquestos casos i en general tenim la sort de que ja de fa força anys estem al dematí mentre d’altres voregen ja la nit i l’ocàs, que sap si cultural també o més fornit debades.