dijous, 28 de gener de 2016

I encara us n'explicaré una altra de pel·lícula...

Benvolgudes i benvolguts, començaré de fet com un post nou i completament independent de l'anterior malgrat, com sempre passa, ja sigui de manera involuntària o no, ens referim a lo immediatament anterior en el temps... i l'espai. És ben cert! I aquesta va de psicòlegs i paranormàlia. Mireu: No serà la primera vegada que tot just després d'un post -que per sort no ve passant sempre perquè de ben segur que ho avorriria i això seria perillós i no només per a la meva salut mental i tècniques de capacitació comunicativa i desenvolupament de determinats rols socials que no és que ningú m'imposi, sinó que em trobo bé d'anar desenvolupant i així m'ho imposo jo mateix;- passa que... ha passat que després d'un d'aquests posts que em fa sentir cofoi i gairebé... gairebé orgullós de les meves capacitats redactatòries per bé que el fer-ho, acofoïar-se, té per menester de de manera inel·ludible el considerar la meva discapacitat, i, el fet de la medicació que prenc que ja m'agradaria veure'us a molts de vosaltres amb cent vint-i-cinc de Risperdal CONSTA i una "pasti" de tres cada dia i com us llevàveu i si és que ho feieu a la mateixa hora de sempre i amb sense cafè i si no us passava com m'ha estat passant a na mi durant més de vint anys que porto de veterania en els avatars relatius que pareu el despertador sense adonar-vos-en i de manera que fins i tot i, entre la malaltia i els "consells" de diferents metges psiquiatres i psicòlogues i treballadores socials i el "suport" d'amicsifamiliars no acabéssiu carregant-li les culpes a la sang calenta i la medicació en comptes de a una, ja us dic el meu cas: Prouta malaltia com perquè continuis fen-te sentir culpable ara que tot ja ha passat i que res no hi ha per fer-hi, sinó que -com us deia l'altre dia d'esquitllada,- honorar els pares i les persones que, alguns molt menys que d'altres han posat suposades esperances en la teva persona i capacitats, facin que tot plegat, un joc sense més objectiu que una sèrie de mínims... és trist però sí, una sèrie de mínims i lluny els campionats del Món i els gols de marcar com en Lionel Messi, els récords i les medalles -que ja deuen venir-ne unes altres d'Olimpíades aviat; ha passat sovint que en mirar el post de què n'estic cofoi, l'he trobat relacionat amb l'anterior postejat en el temps fins i tot quan feia uns dies des que me l'havia llegit. Ni l'anterior post ni el blog. Ara, però, volia parlar-vos d'altres coses. Per exemple de la memòria RAM. La que té l'ordinador com a operativa. Espero que sigui la RAM és clar... sinó Batúa l'Olla... Ospa! Ara que es digués d'una altra manera!! Així doncs una bona memòria RAM ho és tot, i cada cop menys. Sí menys. Ja m'explicaré: Si abans la gent parlava de la transformació, -ja fa vint anys eh?- dels ordinadors de computadores a estris emmagatzemadors de força continguts i amb finalitats diferents 'de les' i que 'per a les que' foren creades resultava ser que era perquè s'havien exhaurit, consumit... les possibilitats d'explotació i benefici més enllà de detalls purament tècnics que en el cas que ens ocupa seria ara i també ahir el cas de la primera causa de mortalitat infantil al planeta Terra i ara que si s'ha aconseguit de calcular una probabilitat fins ara indeterminada i en un temps, també, rècord. Veiem tot seguit perquè la capacitat operativa i coordinativa profunda i severa importa cada cop menys: Tot això m'amoïna molt. Un clau és un clau, i clavar-lo sempre és divertit si no et fas mal i sang hehe... una memoria externa és un rotllo. Un microprocessador és un rollo i ningú no ho explica... ni al "Món de'n Beeckman" Si perdem tanta pistonada i en canvi encara som capaços de discutir-nos amb els anomenatats cervells capdavanters i persones formades a tal efecte de capdavantenejar el Món mundial i les direccions de bona part de l'economia i regir i permetre l'accés a dades a més de permetre emmagatzemar-les i emmagatzemar les teories que les fan xarrar i els donen vida en bona part de els pressupostos equivalents a un bri d'herba i precisament el camp del Barça pel que fa a dinerets i calerons i PIBs i Pressupostos Generals de l'estat i els nostres, els benficis anuals de Caixes i Bancs, i diferents salaris que es paguen al Món i fins i tot les rendes mínimes de inserció... per als qui les cobrin, és que de fet i trobo, hi ha molt més d'amagat del que ens pensem. Per exemple: Des de quan? I recordo el vaixell de l'Almirante Graff Spee enfonsat a la Badia de Xile i a les -ja ho sé ja ho sé, anteriorment en aquest mateix espai i ubicació de manera fins i tot reiterada- que ens han d'ajudar a comprendre, proposo, la malbaratança de cabals i diner públic que suposa la "Ley del Péndulo" polític i les alternances en els goberns, ja siguin ara socialistes ara populars, i ara republicans i ara demòcrates. Em venia l'altre dia ganes de cercar a l'Internet allò de "Los Pretorianos" per tot plegat de tafanejar a la pel·lícula de la Sandra Bullock com a protagonista: "La Red" i que el meu pare li deia "... aquesta...". No sé si cal especificar que dintre una de les alres mancances i frenaments al desenolupament de les meves activitats s'hi estableix la impossibilitat de desenvolupar càrrecs de "responsabilitat de la Humanitat" o del que més s'hi assembli, de manera que no podré ser mai d'aquests que no fan vacances, no ténen fills i no van amb dones. I a més cada cop ho estic tenint més llunyà i per lluny potser els atrapo per l'altre costat. Així doncs si jo ara i avui havia de somniar amb la meva família a l'hora de la migdiada, que és, si suposem que suposéssim haguera dinat bé, i bo, m'hauria hagut de posar a remirar fotografies de les que em va donar la meva germana el dia 24 de Desembre, perquè diuen que acostumem a somniar els que hem estar pensant en adormir-nos la última mitja hora abans de quedar-nos-hi (de clapats), de manera que només passa que aquest és el primer dels dos o tres fases... hehe quina conya uuf!... REM que es desenvolupen al llarg de la nit i matinada. De vegades estem tant cansats que no podem adormir-nos i no ens llevem tant fatigats com quan no ens trobem bé, hem dormit molt i malament (hem tingut malsons), i necessitrem ingerir alguna cosa que no sigui aigua o beguda perquè ens fa mal la panxa. Ara no sé què deia. Potser demà, ara tinc tard... potser de la gastroenteritis que us deia vaig tenir Dilluns. Us estimo! Una abraçada!

dimecres, 27 de gener de 2016

Pel·lícules d'estar per Casa.

Benvolguts lectors i participants de la que prova d'ésser un espai de "prosa fecunda" en els afers, espero que quotidians de molts i moltes de vosaltres que no només em llegiu, -encara que només hagi estat una vegada a la vida-, i teniu el goig de fer-me participar en els vostres anar i venir dels dies de cada dia: Estic mirant de reactivar aquest blog. Com tantes i tantes d'altres vegades, amb encert o no, que això si que ho té la telemàtica... i de manera que tot plegat arribés a esdevenir un cogollament molt més proper a la cosmicitat, que no per mundial hauria de ser ja i de manera heteroforme universal... i ho dic per la translació de "polos"... anava a dir educadors o lectius. No és però de caire didàctic el que us diré ara per bé que us hi podeu agafar. Miraré de explicitar: L'altre dia vaig llegir i perdoneu si ara m'equivoco de deu o dotze segles, que si fem una nau espacial ara que ja l'estan fent i l'envia a cap el cel, passarà que arribarà al seu destí d'aqui a, em sembla recordar que quaranta segles. Quatre mil anys! Doncs no! això és impossible en el temps tal i com el coneixem. Ens cal investigar... tot i que no és demostrable per contradicció, només de pensar-hi una mica ens adonarem que d'aquí a quatre mil anys ja l'haurem feta, una altra de màquina, que no només l'atraparà, sinó que viatjarà a molta més, i doncs, velocitat que la llum. A na mi ja m'ho deien a col·legi. No és un mateix el Segon(s.) aquí que al centre de l'Univers. Així, per a Déu, i perdoneu el simplisme d'ara, que està manegantse-les amb mineralls i magmes i gasos sulfurosos bullents i terribles... a temperatures desconegudes per nosaltres que deixarien l'energia del Sol en comparatives de les de una nostra cigarreta i el seu consum, que per més que fossi àvid com la de qualsevol addicte, és igual... no entraré ara en més detalls... o potser sí: Doncs mireu aquí implampto la meva nova teoria de relativitat del temps-velocitat que per tonta no deixa de ésser suposo prou absurda als ulls dels reconsagrats fisics nuclears, -i també coneixedors, encara que jo a nivell elemental de l'astrofísica relativa;- i demés científics que suposen no ens han de deixar, precisament aquí coonsumint-nos com una colla de brins de tabac, -i suposo que està resultant obvi que ara me'n fumaria una de cigarreta-, que ens hem de quedar per sempre en aquest planeta de manera que deixem per deshumanitzades i potser deshumanitzadores per desconegudes, no només les tasques dutes a terme per "colonos" d'ulls blaus... com els de el Senyor de los Anillos i la cromatografia de les diferents pel·lícules de la saga de manera que allà qui no té els ulls blaus és que no és ningú, sinó ja exercicis que només i precisament el desconeixement de la figura de Jesucrist, -però això només ho suposo- ha fet que aquells esforços de personatges d'antimoni esdevinguin retribuïts en figures com la de Tales de Mileto i el Gran Alexandre. És així que si jo, com és el cas del nostre sistema solar, deambulem per aquest espai buit que als ulls de un mega-gegant seria la foscor del seu taller on esta donant algun q'altre cop de mall allà al centre de l'univers i vora del foc de manera que més d'una espurna surt "despedida", que diuen els castellans, cap a precisament la foscor de la "Via Láctea", farà que tots plegats ens trobem ara no només per el diferent refredament i pèrdua que suposem d'energia que no pot caure a terra perquè no n'hi ha de terra... perquè primer va ser la terra... que la presa de terra de la electricitat; doncs això que per nosaltres, pobres condemnats a desaparèixer, sempre que no fem com alguns fariseus o malaquites i anem a la recerca d'algun contacte que ens devingui, per impur i evolucionat, sempre més lent i poc evolucionat que el nostre, perquè som nosaltres, deien fins no fa gaire, els que estem a les afores de l'Univers de manera que hi ha poques coses i planetes i sistemes solars, que de tot n'hi ha d'haver, esclar!-esclar!, que el nostre... i de dos o tres sols i tal com a Star Wars faci doncs i molt, molt menys precisament temps que hagin estat creats i sigui precisament aquesta corrupció incontemplativa i de la vida poc sedentària i impròpia dels pastors i cuidadors de ramats i més de una esposa viva o morta i tinguda per estèril o no; deia que aquesta incorrupció de l'aire hauria de fer-nos desamoïnar de tonteries com ara l'escalfament del Planeta. Ho dic amb tota la veritat que ara mateix us faria concebre si em convidéssiu a una cigarreta. Vull dir, doncs, seriosament. Què més ens dóna de conèixer la primera causa de mortalitat mundial si no fem res perquè la gent deixi de copular a qualsevol hora al barri. És que em sembla que no m'explico prou bé trossos d'ase! Un segon té a veure amb l'energia que cal per a prendre consciència de l'energia necessària per a elaborar els diferents mitjans que s'hagin de fer percebre no només als ulls de Déu Omnipotent que tot ho sap només de mirar de imaginar-nos-ho explicar-li, sinó que ara amb la rucada del sant pare i la seva infal·libilitat hem de explicar-li a ell... a l'home, es veu, de Déu a la Terra... que segurament és cert que ha fet molt i molt en pro de la sang de la Creu de Jesucrist, però que considero ha passat a millor vida. I no només ara que he tingut la passa de gastroenteritis, jo! l'he tinguda... sinó que proposo la "República de Papas de Roma" i si nó la implamptació d'un exercit mundial i un nou camp de batalla i peculis a l'estranger per a (léase extra-atmosfèric) per tal de com volia proposar-vos, poder-nos comprar, els guerrers i agoserats de la telequinèsia i les espases làser, casetes de fusta on precisament i també reposar prenent per exemple vi i pa en companyia de les més belles, segons moderníssims i arrebatadors nous cànons de bellesa gaudint-ne de les seves figures i del que amaguen, que normalment dóna més bon resultat, i a quant de menos treballar millor que de qualsevol cosa que en puguin dir guanyar-se el pa. És d'aquesta manera que el que parlem anglès a nivells de més que sots-desenvolupament i de "vías de desarrollo" que deia l'altre(en Felipe González) podrem gaudir de viatges d'avió a les antípodes, que si no no cal gastar-se els quartos en traductors particulars, si no sabeu anglès, aneu doncs al cinema que ja ho han traduït i passa que com a esforç comunitari surt més econòmic, i, aquests viatges a les antípodes que farem nosaltres, seran molt més econòmics i ens buscaran parentes, la nostra i la del veí que no xarri anglès i que serà per nosaltres i que ja vindrà un nadiu a distreure'ns les parentes d'aquí i sinó els exterminarem els nadius, què polles! i ens ho menjarem tot amb quianty com el fetge d'aquell que es fotia l'Anníbal Lecter. És tot el que havia de dir de moment. Estrenaré etiqueta.

dissabte, 23 de gener de 2016

... una Nueva primavera...

Benvolguts companyes i companys: Venint al cas amb el post immediatament anterior i amb la també relativament recent estrena d’una etiqueta (desenganys desentenimentosos) permeteu-me una reflexió que voldrà ésser de presa de consciència des de aquí, el cas que us exposaré, en vers… no tots!, esclar, vosaltres estudiants universitaris com jo que diguem, ara tingueu inquietud per determinats afers socials de la idiosincràsia d’un pobret i malcarat malalt mental com jo que sí que en soc… de malalt mental, malgrat la meva malaltia es pugui afortunadament per tothom suposo medicar i detectar relativament a temps en civilitzacions industrialitzades, -em sembla que això em comença de quedar més bé-. Deia societats industrialitzades que farà cojunturar tot el relat que us vaig a mirar de en les meves pobres, tristes i segurament mancades de consistència -fins i tot literària- paraules haurien de fer de tot plegat -aquest post- quelcom de suficientment revolucionari com per que una presa de dignitat per part de tots faci que -no essent-ne partíceps, sinó que col·laboradors- entengueu aquesta perspectiva meva tant i tant assimilada per tots vosaltres de manera que per ridícula i mal expressada fins i tot, poc més que per curiositat… i anava a dir casualitat… us llegiu. Ara mateix, avui a dimecres dia vint de Gener de l’any del Senyor de el 2016 hauria de estar estudiant literatura mdieval catalana. I ja ho he fet una mica, però és que em canso i em desanimo massa sovint. Ara mateix, tot embadalit resseguint les línies d’un llibre de Jaume Turró sobre Sis poetes catalans del Regnat d’Alfons el Magnànim, i que consti que el detonant ha estat parlarme del cognom Garcia, en català i per tant sense accent a la í i el Turia que m’he imaginat qualsevol d’aquest arxius que els estudioso es presten a vindre de consultar i els seus vegilants tots malalts… -animem-ho! Vinga! D’hepatitis C que us deia i el nou nen Jesús- vetllen amb gelosia mortal i de necessitat. Així posava pel cas en el meu pensament la possibilitat de que aquestes, espero que mai us n’hagueu donat el cas de coneixement i sinó, com mirava sovint de inculcar-me el meu pare quan marxava de casa els dissabtes a la tarda cap a torra’m, apel·laré al vostre enteniment per tal de mirar de imaginar-vos amb la vostra indubtable capacitat d’abstracció la quantitat de poetes de cognom Garcia i a més, parents o no que amb la conseguent reiteració de noms de Pila existent (a les millors families… que és on passen les coses) han de fer enfarfagosa la concebuda, espero, tasca ara anant aquí ara quatre pobles més enllà mirant i remirant arxius de les parroquies, també, per veure qui s’hi havia batejat i fill de qui era… ara simplificant. Prepareu-vos senyors i senyores per a la disjuntiva que altrahora un requeriment de les vostres consideracions en comentari faria d’aquest espai quelcom desastrós per més real i no virtual que pogués semblar l’assoliment de determinades activitats i relacions amb el proïsme altra banda tant forçat, és cert” a una determinada opinió en relatiu per la corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que tant ens miràvem a casa i no només perquè en teníem i gràcies precisament a la família i la seva opiniói mà ferma per tantes i tantes altres coses, en teníem deia de casa i fins i tot de tele i radio per escoltar-nos-ho. És d’aquesta manera que amb coses que tot just i potser tant ridículament farà necessari d’excusar-ne les propietats d’adonar-se’na ara ia la meva edat concreta que us vull explicar que és de justícia la necessitat de que facebook sigui una casa de barrets i para anar-se’n de Picos Pardos. Apa! Que… ja està bé home! Cada vegada que hi rumïo acabo pensant en La División Acorazada Brunete i el Comarques; i, per tant, i per això crec de llei i no rutina en el sentit pejoratiu del terme, esclar, que tots ens… tots els que com diuen els documents vivim i treballem, ara que ja tinc feina, a Catalunya i per extensió a les teres del Turia també i sempre que vulguin conèixer- me i no conèixer-nos… que encara hi han classes faré extensiu, a mode propedèutic, a tots i totes vosaltres el següent requeriment: A partir d’ara, cada vegada que veigueu per la tele alguna cosa en relació a qualsevol mena de dada personal i la seva publicitació i fins i tot requeriment… I NO estic parlant de si us heu casat dues vegades; doncs que “OJO AL DATO SENYORES” assabenteuvos en bé joves que vindrà de canto. Així per exemple i no vull extendre’m ara massa que no és el cas i vosaltres no tot i que jo si que ho soc de Manresa i puc anar a xarrar amb algú al cafè del forn i explaiar-me molt més a manera relaxatòria que ara i aquí carregant-me de punyetes mirant d’anar més de pressa i no perdent fils conductors i pensaments i també és cert no podent contrastar les meves inquietuds amb les determinades reaccions que percebo ara a la biblioteca del campus universitari; per cert haig de dir-ho sempre tant enriquidores com reciprocament molestes per els sorolls de les estossegades i el teclat, i així doncs productives faran que cerqui una complicitat de tots amb la desitjada prestesa: Imagineu-vos per un moment que es troba i dic per exemple una determinada medicació víricament reactiva que a partir del moment de l’administració posològica faci l’abandonar de manera definitiva determinades conductes, i sempre que no es deixi de prendre el medicament… com en el cas d’una malaltia venèria o tropical… provoqui unes reaccións determinades que només el consum d’alcohol, entre altres substàncies tòxiques, motivin una desafecció amb determinats comportaments i criteris de manera que es proposi de en pro de la salut mental del poble i per que aquestes altres conductes siguin eliminats facin no que els hi posin un microxip als malalts per apercebre els… qui diu un microxip diu un mòbil concret… cambrers de tals comportaments… a estudiar per les societats subdesenvolupades, és clar, de manera que no es tracti, i dit ara contestatàriament des de el Mozilla Firefox, no sigui perque els malalts de SIDA de Madris i Barcelona hagin no d’anar a contaminar a pagès i així estalviem riscos en la descendència, no!, sinó que sigui que es pugui fer, en aquesta Nova Primavera que us deia que els Americans del “Perico” arribin a poder, també i després d’haver matat tots -i exterminat- els malalts infecciosos tenir-hi accés a aquests arxius altrahora de tant important consideració de manera que “vamos a atravesar el cristal sin romperlo i sin mancharlo”. Deixo la porta oberta a més i noves consideracions en ateniència. I si no… Hi calarem foc… Als arxius, als arxius…

Ja ho sabíem que "una enfermedad matarà a la Humanidad"

Benvolguts i benvolgudes companys i companyes de Comunitat UOC: Dic això de Comunitat UOC, perquè… -haha… els més perllongats en les experiències virtuals a la UOC també, recordareu allò de la bústia personal- deia que perquè en principi no és que sigui als únics a qui va adreçat aquest post, sinó perquè deia doncs, en principi som els únics que hi tenim accés. Al post. Ja fa uns quants dies, i perdoneu que sigui tant directe i poc coherent amb el tarannà que vinc desenvolupant en aquest espai culte, que no per això ha de ser celestial ni sobrehumà, per dir-ho d’alguna manera, mantinc alguna relació sexual amb una noia de qui no en puc, per això que us deia, mantenir l’anonimat en les esferes físiques que envoltaran aquest meu dia dilluns després de la segona Epifania o Manifestació del Senyor -que en realitat és la última per bé que no la tercera d’enguany, perquè serà el primer diumenge vinent de durant l’any amb les bodes de Canaán i la conversió del aigua en vi on Jesús es manifesta interpel·lat per la seva mare en edat adolescent, i que considero d’enriquiment per a tots aquells que o no n’estiguin al cas o ara no hi pensaven, doncs que precisament jo pensava en tota una sèrie d’esdeveniments culturals per bé que no ténen perquè eixorar en higiènics a la postre d’aquest correu; que faran d’aquest post i espero que només fins a havent dinat, un passar i estar per aquí i per allà; i , permeteu-me que… vosltres no que no em veureu ni m’escoltareu avui, però la gent amb qui convisc a Manresa es trobaran o es poden trobar amb actituds que no desitjo siguin mai corregides amb una mena de píndola pel mal de cap o el que donen a els psiquiatrics: Risperidona líquida per als atacs. Així doncs suposo que en algun altre acte o relat us faré partíceps de moltes altres coses molt més importants, i segur, que els meus afers d’esbarjo, o com diu la parella: de relaxació. Per exemple el tràfec ciutadà que es pot esdevenir en els diferents carrers de viles i cuitats que fan que o acabis per ficar-te a fer un cafè o si anaves en cotxe abans de les diferents autovies i vies d’alta velocitat on no tens temps d’encreuar-te gairebé cara a cara amb els que van en sentit, que no direcció, contrari; passis per explicar i ho facis per exemple expressant-te, el que t’amoina. Aquest fet pot provocar, precisament sense medicació, i en persones que no es mouen per cultures afins o llocs on els coneguin, que resulta molt més senzill i accessible precisament a estudiants universitaris com ara enginyers o arquitectes i a diferents altres persones molt més joves i per a la seva edat desenvolupades com ho seria un emancipat al ulls d’una persona criada a la, i perdoneu, Catalunya Central; faran que per pre3cisament acostumar a passar al dematí un prengui un cafè i no un doping poc recomanable a aquelles hores. O aquestes. Hores! Però tant se val. Ara que hi penso millor deixem tot això tant i tant atabalador que precisament en molts de llocs d’aquest territori que us delimitava passaria a ésser determinat -i, és cert! de manera caciquista- per “Això son Paranoies teves” i precisament en determinats locals prou atrafegats per al lloc on estan ficats i tant poc recomanables com determinades barriades que no aconsellava visitar en hamfri bogart ni als nacis a Nova Iorq, -i calen aquí especificacions en reminiscències de conferències recomanades en determinats estudis d’aquesta mateixa comunitat- sobre el estudiar les Humanitties a distància i la senyora Mary Poovey i l’afer amb la dona de en Nelson Mandela i una destacada coetània nostra i alta representant de precisament la nostra comunitat i Universitat, -i ara no sé per on anava- farà, diré, que tot aquest tràfec que ara deixo tant “a punto de caramelo” que diuen els castellans quedi i també ho diuen “para mejor ocasión”. També de tràfec va el propòsit d’aquest correu i de les infeccions viríques i les cel·lulars, ¿perquè no? i del càncer que l’han trobat deien un dia a la CCRTV (ara CCMAu) han trobat a les mòmies d’Egipte; però segur que era al programa de’n Bassas. Hi havia una cançó de un grup espanyol que deia: “Ya sé que una enfermedad, Matará la Humanidad. Muchos niños mueren Por entrar en la universidad!” Doncs això de les infeccions víriques i el Nadal i podrien fer que per exemple ja posats amb això de l’Antoni Bassas doncs passi que Sant Josep Fossi malalt de l’hepatitis C, la malaltia del ionquis, que es transmet amb la sang i o relacions més o ménys desenvolupades i sexuals o com deien a Demolition Man la Sandra Bullock (precisament) i també ho diré en castellà “La transmisión de fluidos” se suposa que corporals doncs tot una sèrie de coses que ara ja i Gràcies e Déu estic massa cansat per exemplificar i comentar en extensió de manera, deia, que sant josep té la hepatitis C. El seu fill la tindrà de naixement. La verge Maria tot i concebre-la n’està al marge -del deliri subsegüent- com a la mateixa elfa que se’n va després de que els seus col·laboradors marxessin en un vaixell i fessin que ella haguera de tornar a dalt de precisament, dalt d’aquell arbre a dormir per sempre ella que era immortal i que si trobessim l’arbre encara hi seria perquè en aquesta vida no tot son decorats… doncs encara hi seria ara allà. Així doncs i per exemple, molts jesuïtes en un acte gensmés reprobable com tants d’altres agrupaments de feligresos i ministres situen la verge en un àmbit estel·lat i llunàtic amb una serpent d’inaccessibilitat, i serpent precisament, que farà que moltes coses resultin tant (a la tercera hehe) i tant madures com ara jo pagesàs en comunicar-vos tant sentida pèrdua. “… la bondat i l’amor del senyor: Duren per seeempre… duren per seeeempre”. Estic jo segur que no seré el primer que ho digui i de manera que no només m’embranqui i fiqui em figues d’un altre paner, però si en un acte conciliador i divulgatiu, faci que tot això vagi com a mostra de bona voluntat i ja posats ara comunicar que no hi ha, si hi haguera hagut una violació i queda per als entenimnetats en afers legals, no hi haguera hagut delicte per tota una sèris de coses que no vénen al cas ni pas. Atentament.

divendres, 22 de gener de 2016

How had it been the end of this Year?

(Aquest és un requeriment fet per un company a l’aula de tutoria d’un Grau en llengua i Literatura catalanes aviat farà un any i excusable per un afer indirecte que com a tal a més de no recordar-ne els efectes que li eren propis, n’he oblidat la substància. però perquè us en feu una idea anava de quelcom relacionat amb el proposar-se, i no fer-ho, proposar-se de llegir públicament alguna cosa com ara… proposar-se públicament el llegir la Gran Enciclopèdia catalan i no poder gaudir de la companyonia de ningú com ara en el cas que m’ocupa personalment, Leonor que te’n tregui els mals esperits derivats de tal prometença per molt que sigui a un mateix, i, però, no mancada de mala sang. Ja us en parlaré) ///// Bona nit a tothom. Sabríeu dir-me d’algun estudi sobre l’ús del “present continu” en la llengua catalana? Gràcies per endavant. ///// i, heus ací la meva resposta en poc temps de repassar-me l’actualitat del Fòrum al cap de uns sis mesos i mirar, tirant enrere en el temps i apreciant el detall de l’anomenat propòsit a l’anglesa fins que ha estat, directament, de manera passada (com a toro passao, però sabent que el maten…) diguéssim: ///// Benvolgut senyor Pau, No és el cas que conegui cap altre manera de trobar un estudi del present i el seu ús, del present continuu en llengua catalana, més enllà d’una cerca avançada a la biblioteca i “l’obtenció de documents” allà. Però te’n faig un! i ràpid!… i tant de bo fos tant corporatiu com tantes altres coses en aquest món de déu i aquesta, per extensió, universitat. /// El present continuu denota activitat continuada fins i tot en el moment en què es xerra, i per tant se’n fa ús: /// - Com estan les pilotilles? // - S’estan fent. Són al foc. // - Qui les vigila? No ets el cuiner, tu? // - Sí, jo soc el cuiner. Fa exactament cinc minuts i mig que són al foc. L’oli hauria ja d’estar a més de cent-cinquanta graus perquè es vagin coent de dintre. Un cop fregides hi tiraré la salsa de tomàquet i el sofregit, també calents -però no tant -. Ara he anat a fumar una cigarreta. Tinc temps abans no es cremessin. De ben segur que tindreu un bon àpat. /// Nota: Ni tinc temps de sapiguer a quina temperatura ha d’estar l’oli (sé que ha de crepitar i prou sempre que l’oli no es cremi i sigui reutilitzat) ni he vist mai un termòmetre en una cuina. /// Analitzem: // Present continuu: Les pilotilles o mandonguilles en castellà són coent-se. No es couen en un acte puntual, i a més això permet de fer, com a mínim, dues coses a l’hora. En aquest cas quatre: // 1)Coure les pilotilles // 2)Xerrar i enllestir // 3)Fumar la cigarreta // 4)Servir d’exemple /// ¿Tinc temps abans no es cremessin és un present continuu? NO! Ull! Ho sembla, ja ho sé! però “tenir temps” és una frase feta. El temps no es té, malgrat es pugui estar tenint o gaudint-ne. //// Jo ja no tinc esma, vaig a fer un cafè aquí a la biblioteca.

dilluns, 4 de gener de 2016

PAC_3 ¡ha!

Josep Salvans Arola Literatura catalana medieval - PAC 3 Tema 5: Ausiàs March Resum dels anteriors BLOC A Respon les tres preguntes següents en un màxim de 30 línies cadascuna. 1.Quina relació s’estableix entre l’obra de Ramon de Perellós i les cròniques? Un primer punt de coincidència el trobem a la pàgina 14 del mòdul 4 on es desprèn de la correlació del relat dels esdeveniments de 1396 i les seves perspectives, que una de les causes dels sol·licitats efectes(llegim les tres grans cròniques, ometent la quarta del regnat de Pere III El Cerimoniós, que ja -segons com- ens agradaria); i, tal i com s’excusa els autors d’una pretesa i només insinuada vocació de servei, en aquest cas i encara a la casa originària dels comtes - reis de Barcelona i després d’Aragó; diferenciant-los també de uns primers relats, que no són en llengua catalana, i, a més, són anònims, a diferència de les cròniques esmentades; que fan d’una relació de fets físics i concrets i en certa manera només, doncs, serà el cas de Bernat de Perellós, de relat historiogràfic que precursòriament en el cas de les cròniques i ja més comú els anys posteriors i tombat el segle, per part de l’imputat en càrrecs contra el rei Joan Ier; els diferencia de la majoria de compilacions de gran abast històric, característica habitual de l’historiografia de l’edat mitjana segons es comunica a la pàgina 5 del mòdul 1 de títol homònim(La historiografia); i, per tant, la gran similitud es la perspectiva i doncs, de narració de: a) Fets emparats en esdeveniments reals b) Esdeveniments veraços i o més o menys fidedignes i comprovables, primer segons la corrent literària predominant en les dates que els ocupen i temps que corren amb la ja esmentada novicitat i precursoriamenta que pogueren suposar i de fet eren; i segonament exculpatoris de cara a una irresponsabilitat, mal desori, malevolicitat o dissort i digressionadors de pànic... així com de lloança al casal(en aquest sentit, fer esment que serà només Ramón Muntaner, dels quatre- Jaume Ier, Bernat Desclot, i Perellós – qui incorrerà en finiquitaments pedagògics i il·lustratius a més de fer notar la necessitat de rememorar els temps passats a mode d’enriquiment, -em surt ara-, i docència); i que, és d’aquesta manera que em permeto el luxe de fer notar, a qui sempre correspondrà en un exercici de responsabilitat, que de la mateixa manera que Adam Smith, anomenat pare de la Sociologia Moderna, al seu llibre del segle XVIII(1776), “Wealth of the Nations” parlava de “una mà negra” que esperonava als productors, en aquell cas d’una fàbrica d’agulles a passar per damunt de massa coses en bé de l’abaratiment de costos mitjançant la producció seriada i massificada en que devallarà tot plegat, i, objecte d’un altre estudi i temàtica; serà el recurs apel·lat per els cronistes que ens ocupen (4) aquest inexplicable, i, si no fos el meu cas diria que paranoic, esment o soslaïament de presències dissuassòries del bon funcionament del la regència i regiment per part de les autoritats de manera “peculiar” fins a maneres complícites(o de recerca de complicitat... supòs), en una inversemblant i estupefactòria divisió de atribucions “gracioses” (llegim de gràcia (estat de l’anima i la persona (en aquest cas un col·lectiu)envers Déu)) 2. Punts en contacte i divergències entre el Llibre de les bèsties de Ramon Llull i Lo somni de Bernat Metge. Considero el principal punt d’acostament entre ambdues obres en concret, -molt més en el cas de B.Metge donada una menor prolíficidat pel que fa a quantitat de tractats i obres- amb, per cert, un decalaix considerable, però no per això, i, donada la posterioritat en la que escriu Metge i per tant la perspectiva històrica que li esdevé donada amb el temps i el manteniment, per part d’una determinada classe social ja analitzada mínimament durant el semestre pertanyent a l’alt funcionariat de la cort en aquest cas de la que Metge en forma part; es dóna el cas de una similitud, deia, que jo anomeno propedèutica... il·lustrativa... docent... i o pedagògica. És d’aquesta manera que podem considerar, des de un determinat punt de vista només però prou vàlid a ulls del que ens ocupa, que atribuir a les sobre-dites tasques docents i il·lustratives dutes a terme per Llull i per Metge en aquestes seves obres que influirien i cercarien, en el que els anglesos i britànics i americans estudiosos del màrqueting, anomenen “Target audience” que vindria a ésser l’objectiu de les seves imparticions docents a través de la literatura que els va embrancar, ja he dit que molt més concreta en el cas de Metge, a comentar i exposar determinats coneixements en els seus relats i llibres. En el cas de Llull, i ho abarco amb-per-separat, de manera que tot plegat esdevindrà més esquemàtic, és cert, però també més ràpid, i de cara a que qui ho ha de llegir, en aquest cas se li pressuposen fins i tot coneixements més profunds en aquestes consideracions de destinataris de les obres, que per altra banda i considero oportú de fer esment que sense el resultat positiu i encertat de les prediccions dels autors, rarament s’hauria produït una conservació de les diferents temàtiques perquè considero l’atzar una solemne tonteria en aquestos afers i la casualitat, que no la casuística, ara ja inversemblant sobretot amb les diferents notícies de troballes anava a dir que arqueològiques que no s’hagin trobat ja; els bestiaris eren orientats a il·lustrar la jovenalla i els acabats d’ascendir a determinades classes socials o qui podia tenir el goig de compartir-hi estones per exemple cosint, serà que el llenguatge gestual i la imatge assoliren, a determinades edats i com ara, punts de subliminal transcendència. Així, opino, el bestiari de Llull estava orientat a noietes que havien de parir nens i nenes que havien de esdevenir “classe dominant” i els havien d’il·lustrar, també, a determinades conductes a l’hora de escoltar i reaccionar a o no a temps. Per exemple, el bou i el que comunament se li suposa, que ara no analitzaré en profunditat, quan es parla del que no es pot parlar acota el cap i mira amb els ulls endavant i amunt. Es mostra tolerant i condescendent, però suficientment vigorós. I, a més, disposat fins i tot a entomar una patacada amb sobrietat. Metge, segons aquest model que em permeto simplificar, escriuria; i dintre de una finalitat també propedèutica com Llull a una altra tipus de audiència i d’aquí la divergència: L’objectiu de Metge, tot i que podria abarcar alumnes retrassats i per exemple tard-vinguts, no té per objectiu, als ulls del mossèn, la classe dirigent, sinó segons o tercers germans i fills, llunyans a la figura de l’hereu per exemple i al parir o fer les coses cap enfora, com sí il·lustrar de coneixements espirituals a determinats usuaris al marge d’aquests primers que també son mereixedors, per si un cas, de determinats continguts que els diferents booms de canalla farien obsoletes determinades instal·lacions educadores posem pel cas. Així, avui en dia, a les nenes que llavors llegien Metge se’ls diria: “Les nenes maques van al cel... les dolentes a tot arreu”. 3. Els objectius divulgatius de Francesc Eiximenis i de Ramon Llull. No és exactament el cas, però considero molt oportú de fer esment del que ens va dir Lola Badia en la seva conferència disponible a l’aula: “Metge té un mèrit: aconsegueix que al cap de set-cents anys encara en seguim parlant” Amb això vull dir que no només les obres que han sobreviscut a aquests anys i més i a diferents corrents ideològiques i fonamentalismes diversos i que purgaven i han purgat determinats continguts i troballes filosòfiques, han fet que unes determinades temàtiques perdurin tot aquest temps i les de més mèrit i no la casualitat; -cal també observar que més quotidianament aquests autors i per damunt de la seva creativitat i “art” havien de procurar-se objectius comuns a la classe dominant i en el cas de llibres i literatura-, fins i tot ésser prou hàbils per a esdevenir artistes i perdurar a manera que potser poguessin precisament sobrevenir a aquests corrents de manera més perllongada en el temps i victoriosos, malgrat, en realitat, i molt probablement altres posem pel cas autors i se m’acut en Chêtrien de Troyes volguessin parlar d’altres coses i ara com ara o avui i ara no siguin considerats per nosaltres. És també Lola Badia qui parla d’actes intel·ligentíssims de Metge que el faran ésser considerat per generacions no coetànies a la pròpia que hem de suposar que tant el menoret gironí com el propi i prolífic Ramon Llull no eren imbècils i van pujar al vaixell i carro dels dominants, entesos i interessats de les seves ocupacions (de Llull i de F.Eiximenis) a més de caracteritzadors d’una determinada reclusió i salvaguarda en el temps que déu dirà si interessada. Així, -i ara, eixint d’això que he dit-, proposo que aquestes finalitats recolzades i amparades no calgui considerar-les pròpies d’ells sinó dels seus seguidors: a) Llull experimentava en la seva persona cercant “la conversió dels infidels” b) Eiximenis, -bàsicament- i en certa manera a diferència de Sant Vicenç Ferrer que mirava de captar vocacions esperonant determinades capacitats de ministres de l’església que havien de poder gaudir i fruir d’altres llengües molt més inaccessibles i reservades, però per la seva “presència” en la que s’hi desenvolupava la tasca oralitzadora de conversió, també, ho feia una cosa en el cas de Eiximenis i Ferrer molt més de subsistència donada la precarietat de la que no varen poder ensortir-se’n... “per Hache o per Be” i volent o no eixir-ne. BLOC B 4. Comenta la cobla següent en un màxim de 50 línies. El teu comentari ha de contenir: la identificació i localització de l’estrofa, un resum del sentit general del poema, els aspectes de contingut i formals més destacables, en el context de la poètica de March. Has de demostrar que has entès March de manera global. Bullirà·l mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Identificació i locaclització: L’estrofa proposada per el seu anàlisi coincideix amb la IIona estrofa del poema d’Ausiàs March “veles e vents” i que duu el número de XLVI (des de les edicions del cinc-cents). Resum: ”A punt d’exposar-se als perills de la mar per emprendre el desitjat retorn, l’amant adreça a l’estimada un pensament que fluctua entre la confiança i el dubte, entre el temor i l’audàcia”. Inspirant-se, diuen Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en Lucà, -que per cert, Lola Badia al·ludeix en les seves explicacions a la conferència disponible a l’aula sobre Bernat Metge, com a Llucià. “L’amant preveu una tempesta esfereïdora, cobles IIona i IIIera(...) en el que és un rerefons sobre la qual es destaca, sublim, la fermesa heroica de l’amant davant la mort”. Tant la incertesa com la escassetat(“límit”) de l’amor correspost per part de la dama i uns breus apunts de dret civil que alliberarien aquella en cas de traspàs de l’amant, amb la mena de la possibilitat del naufragi volten el curs del pensaments del poeta (identificat amb ell, l’amant). Així, tot i estar segur que la mort no extingirà el seu amor i relació després de la mort gràcies al dolor (“ira”), sí que és cert que es fa referència a poemes anteriors en la relació proposada de March i escrits per ell mateix com son els números LXII i LXXXV així com en les cançons LXXVI i LXXXIX -de difícil, i fins a cert punt, poc recurrent localització- donat que el seu explic consisteix també al referenciat en el nostre cas terme(“límit”) de l’amor i la seva mesura -en espai temps suposo-. Potser però només n’hi ha un de “límit”: la mort, i això és el que frisa a equiparar i per tant mesurar de cares a la comparativa amb la, de sobte, displicent convergència acceptant qualsevol conseqüència que se’n derivi(“bé o mal d’amor”) lamentant només que la fortuna no li hagi concedit ocasió de demostrar-ho fins al moment o encara. “Vet aquí la conclusió del poeta: estimar en un grau extrem és jugar-se la vida a un atirada de daus(...) sense la certesa que el sacrifici no sigui inútil” si se’m permet a causa de la valoració de la vida pròpia que infonen les mares i el seu amor matern en contraposició al donar sentit a la vida i la passió, de manera que “l’amant hi té en l’amor les de perdre: perquè l’amor, com la fortuna, no atén als mèrits ni reparteix amb equitat els seus favors.” Sobretot en els temps i tecnologies que corrien llavors per als afers nàutics i malgrat tot i que fossi, també, a la Mediterrània. Aspectes de contingut i formals més destacables(...): Malgrat el que acabo d’esmentar de la localització Mediterrània de l’aventura, no seré jo qui en faci referències geogràfiques molt més enllà de les pròpies de March i el seu coneixement coetani i propi lluny dels llibres a qui ell es deu i lluny dels provables afers viscuts en carn pròpia dins d’aquest àmbit (cultural i social). Si la poesia cortesana ens diu Lluís Cabré a la conferència disponible a l’aula no li hem de fer cas al peu de la lletra, i opino jo des de la meva humil posició i perspectiva, esdevé no més que una oportunitat per a Ausiàs March de continuar amb una tasca familiar i de fer-se valdre en afers més enllà dels de falconer i viure prop de la cort i les seves... el coneixement i la lectura ens ho dirà!... oportunitats; serà l’afany per a fer coincidir les seves aspiracions de vàlua i posicionament propis dins la cultura (en general, i clàssica -amb matisos-) que el faran creure’s assolir determinats coneixements que als ulls de la meva pròpia humilitat com a persona desenvolupada en només afers d’aquesta índole, en català i prou. A molt estirar en castellà i txapurreijos d’anglès, però mai en italià ni llatí. Considero malgrat tot aquest posicionament, meu, remarcable i a considerar donades les poques ganes i necessitats de proposar una tasca de resum i a més impossibles de cara a tota la feina que se’m gira per a divendres dia divuit amb la tonteria de no haver rabut encara el llibre de Jaume Turró en servei de préstec: “Sis poetes a la cort d’Alfons el Magnànim”. Tot i això sí que diré que el mar i el decurs fortuniós que ens depara o deparava enfrontar-nos-hi, la moral com a acte de fe i per tant benedicció en endinsar-nos-hi essent propietat de Déu malgrat inexplicables disgressions del temps i sort de determinats personatges també recorreguts; -tot canviant el “topos” de Boeci per la “virtus” pròpia i per extensió dels catalans des de Jaume Primer, s’ha d’entendre-, juntament amb l’audàcia d’arrel estoica haurien de propiciar una sèrie de resultats que segurament A.March mira d’il·lustrar per a profans i joves de manera que la seva tasca esdevé muntaniana (per Ramón Muntaner) no sabent nos si per auto-atribuïda com per docent o psicopedagògica. Finalment, soc del parer que en aquestos casos i en general tenim la sort de que ja de fa força anys estem al dematí mentre d’altres voregen ja la nit i l’ocàs, que sap si cultural també o més fornit debades.

PAC_2 hehehe!

Josep Salvans Arola, el 23 de Novembre del 2.015 a la Seu de la UOC de Manresa Literatura catalana medieval - PAC 2 Mòdul 3: Intel·lectuals i moralistes Mòdul 2: Bernat Metge Respon les tres preguntes següents en un màxim de 40 línies cadascuna. 1. Identifica i comenta el text següent: «Lo primer sí és que en tot aquest volum, per la major part, entén a proceir per manera simple e grossera, e açò, per tal car, jatsia aquest llibre puixa servir a persones científiques e lletrades, emperò jo entenc ací a parlar principalment a persones simples e llegues, e sens grans lletres; e per ço, jatsia que tot quant en aquest volum entenc a posar sia fundat en la santa Escriptura e en los dits dels doctors sants, emperò no n'entenc contínuament a fer ací grans ne curioses al·legacions ne tocacions d'autoritats, e d'originals ne d'altres dits científics, ne al·legar res en llatí, sinó fort poc, per tal que no empatxe lo seny de les paraules ací posades; e açò entenc a servar per tot aquest llibre, si, doncs, a vegades no m'era vejares que lo contrari fos mester de necessitat. Confio, emperò, molt ací de la misericòrdia del fill de Déu Jesucrist, nostre salvador, qui aquest llibre, ordenat així simplement e grossera, darà motiu per temps vinent a molt gran e meravellòs clergue qui aprés nós vendrà, de dilatar altament e científica, les matèries que ací són tocades per lo Senyor, mitjançant mi, pobre e ignorant e pecador, servent seu». Ens diu un autor, en l’edició a cura d’Albert Hauf de Lo Crestià de Francesc Eiximenis, monjo franciscà coetani de sant Vicenç Ferrer, llur ambdós perfils ampliats en les lectures complementàries corresponents a l’estudi del mòdul 3(Intel·lectuals i Moralistes) corresponent al nostre temari; i, cito textualment, tal i com l’autor mateix farà en aquelles pàgines on es comenten aspectes corresponents al Llibre (Volum) Terç dels tretze previstos i dels que només tenim constància de els tres primers, -entre els que s’inclou el fragment corresponent a aquesta PAC_2 i que miro d’identificar amb propietat-; a més del dotzè diu l’autor que avala Hauf i breus esboços d’un tretzè, si la memòria no m’està jugant una mala passada ara que hi trec suc, figuradament parlant; doncs avala Hauf que(pàgina 18 a la primera línia): (...)Explica -en síntesi- que no escriu per als lletrats tot i que el llibre també els pugui resultar útil, sinó per a les persones “simples e llegues”(...) Són doncs els comentaris següents i els de les pàgines posteriors 20 i 26; doncs són aquesta dada i comentaris que ens identifiquen aquesta mena de introducció al llibre tot i que en l’entortalligament del pensament i em la capacitat de síntesi es tardi a dilucidar-ne el corresponent atribut unívoc de la propietat del text i de tot el que representa diu Eiximenis segons l’autor (que avala Hauf). És d’aquesta manera que tot just acabant la tasca o prova d’AC, i, donat que no es va poder llegir, si més no amb prou deteniment en el seu moment amb tot el que això ha suposat a l’hora, i permeti’m benvolguda professora Antònia que parli personalment, doncs bé.... si ho hagués volgut fer així no me n’hauria ensortit! Per tot això considero oportuníssim de fer esment de les diferents capacitat auto-atribuides per el propi Francesc Eiximenis en els seus coneixements, jo permeti’m dir que gairebé de psicologia i psicopedagogia a l’hora de orientar els seus lectors i podríem dir que deixebles, que ora ja s’espavilaran, ora els llauro el camí perquè ho tinguin més fàcil i sigui la formula del dotze més u vàlida també per a l’apostolat de el senyor Francesc, penso queda evidenciat aquest deliri col·lectiu en què podríem dir, i comenta l’autor avalat per Albert Hauf, fa doncs del tretze un número màgic i, penso, fa també de la sospita un efecte de luminositat “reservada” corresponent als segles medievals se’ns comenta. Serà a partir d’aquí, que goso d’encimballar-me a la “desdicha” de l’arribar tard i pretendre de comentar ara el que ja deu de fer, permeti’m la obvietat sincera al meu “moment còsmic”( o la meva circumstància), també, però no tant de illetrat prou profund com Eiximenis, per bé que la perspectiva de la Història em doni un rèdit convertible en bagatge cultural i d’experiència, faci no perdre de vista el retrat que s’ha volgut fer de la determinada audiència, també, i però , sospitada pels autors de les lectures complementàries, i el que se’n pugui treure del que tenim, -els escrits-, que m’atreveixo a sospitar podrien ser falsos tal com al segle XIV ja Eiximenis, crec entendre ja se’n guaria en salut dels efectes amparant-se en una servitud i falta de malícia (del tot responsable); -i, amb tot el que això suposi per a ell (Francesc) mateix-, queda dit. Així doncs jo intueixo i així ho, modestament, proposo, Eiximenis en paraules de la cançó “Soy un accidente” de Los Burros, que diu allà: “(...)No pretendo conseguir: Perdurar, Por qué sé que solo soy un accidente-e-e-e—e-ee(...)” Doncs com deia intueixo, Eiximenis sí troba prou encisador de mirar de aportar prou valor tot i la seva potser santa fe i no sabem si auto atribuïda tasca de evangelització com se’ns deia era el cas de Ramon Muntaner en el cas d’auto atribuir-se, mirant de posar continguts de valor considerable per a ésser reproduïts i així s’esdevindrà, ens ho diu el temps, de la mateixa manera que la pròpia Història triarà o en les meves sospites del que s’enorgulleix Eiximenis d’haver evitat de tot cor penso: Atribuir a qui no correspon papers. De la mateixa manera que era comú en aquells temps, es veu -i perdoni la ironia- No com ara, es reproduïen idees i comentaris d’un lloc a l’altre sense propietat de la mateixa manera que ja el temps i una certa edat no ens permet de recordar: “Sí que ho hem sentit però no ens faci dir: On?”. Queda doncs dit, també el que suposo es proposa en el text introductori el mateix Eiximenis. 2. Escriu un elogi de la prosa de Bernat Metge. Penso que el més clar elogi que se li ve fent a Metge, sempre a partir dels coneixements compartits per Lola Badia, tant a la conferència disponible a l’aula, com en el llibre sol·licitat en préstec a la Biblioteca de la UOC a través del Centre de Suport, és l’exposició i concreció de parers i convenciments de manera “esmunyedissa com una anguila” com ens diu Lola defineix el propi autor les seves direccions en un dels versos del seu sermó. És d’aquesta manera que tant com per exemple les bombolles de sabó vénen i van i exploten ara aquí i allà més tard, no perquè estigui escrit vol dir que així s’hagi manifestat. Ni, altrament, que el que de manera expressiva s’ha exposat amb dilacions i tersiverjacions que ara aquí i ara allà aniran assolint cara i ulls però sempre de alguna cosa diferent a l’assinceració posicionament de caràcter i presència de l’autor, que s’ofereix, altrament també, per mitjà dels seus coneixements de la matèria que esdevindrà doncs diferentment exposada, i, com és el coneixement de clàssics –per exemple-. Passa doncs, que no és mai Metge a qui li passen coses i qui exposa unes altres i qui arriba a conclusions sinó un personatge que esdevé instruït, sempre, i per a qui aquestos manifestos i opinions esdevenen de comunicació. És per això que fins i tot en aquests assoliments trobarem l’excusa d’uns altres. Ni a part de exposar-se coneixements i propostes ateses com a fets res no esdevindrà concret ni compartit més enllà del podríem dir-ne posicionament formal a partir per exemple del viatge a la Cova de Sant Patrici i la suposada necessitat de justificació fer-se valer de Metge ni llavors ni més enllà del purament pràctic. El somni passa a la presó, però és una incògnita quan s’expressa i amb quina finalitat, així com tants d’altres detalls circundants que per exemple Badia té a bé de introduir i lleugerament comentar i que ens faran callar abans fins i tot que exposar sense voler, ni convèncer ni com deia justificar res, ni donar, potser res de nosaltres mateixos que no siguin posicionaments contrastats pel saber i la història que el temps ha establert de consideració per Hache o per Bé. Comentar també breument, però també a tall d’elogi, que el que Lola Badia sintetitza i titlla de essencial en la conducta d’un epicur en la seva conferència disponible a l’aula en els diguem si se’m permet, postulats essencials de l’epicureisme, i, que son: Complaure’s a dur la contrària, negar la Trascendència i identificar el bé amb el plaer; i, malgrat sigui de suposar no nomésment, però si de manera expressa (pàgines 39-40) en el llibre de quaderns Crema d’autora homònima, sí que s’expressa, i per tant esdevé de prou i considerable relevància la labor del monjo dominicà Antoni Canals, traductor de Sèneca i Petrarca definint aquests postulats referits en un caire potser precisament per no tant sintètics més absorts, però no per això inconcrets, doncs: No creure en els miracles, dubtar dels profetes, dubtar de l’existència d’una altra vida, fer burla de l’infern, riure’s del purgatori, no creure en el judici final i en no poder-los apreciar físicament, no saber si hi ha àngels ni diables. Precisament per tot el que aquesta asserveració de Badia suposa. És així que esdevindrà més lloable encara la tasca de Metge dins la vessant que li atorgava la seva condició de cortesà i les titllades, també, pel monjo franciscà coetani a tots dos, i més conegut representa, Francesc Eiximenis, actituds herètiques; del que ara anomenaríem classe dirigent i que queda a mercè del nostre assoliment de consciència mitjançant l’aprofundiment en les conseqüències sociològiques, -com a mínim,- dins d’aquest conjunt de persones (els Epicurs) i la fins no fa pas massa co-responsabilitat i moral d’aquests ben posicionats en la nostra cultura dins les seves tasques administratives i d’aquí imitables i potser envejables; i, per tant, mal instructives als ulls de la fins ara responsabilitat, també, històrica a també coma a mínim, nivell social i de convivència. És doncs, al meu entendre, “transcendent” aquest caràcter de la narrativa de Bernat Metge . 3. Comenta el text següent. Contextualitza’l en l’obra i fes referència als arguments del rei Joan i als poetes del final. «Ara, doncs –dix ell–, atén diligentment a açò que et diré. Molts doctors de l'Esgleia de Déu, filòsofs, poetes e altres escients e devots hòmens tractants d'aquesta matèria, han fet llur poder de donar a entendre als hòmens del món, així de paraula com ab escriptura, què és espirit o ànima, car en lo cos humanal una mateixa cosa són. Mas segons la diversitat dels oficis que la dita ànima exerceix, és en moltes maneres nomenada. Car vivificant lo cos és apellada ànima; e, volent, coratge; sabent, pensa; remembrant, memòria; justament judicant, raó; e inspirant, espirit. Emperò la sua essència una sola és e simple. E entenents-ho molt mills que no ho saberen dir, no ho han pogut perfetament explicar; ne jo dementre que sia cobert d'aquesta vestedura que em veus portar, no t'hi poria molt més dir que ells han dit; car entrò que sia passat lo temps per nostre Senyor e ma penitència ordonat, obligat són en partida als defalliments d'aquells, no molt menys que si encara era ajustat a la carn. Una cosa tan solament hi puix enadir: que et dic certament, per ço com ho veig en mi mateix, que ço que els doctors de l'Esgleia de Déu han sabut per revelació divinal e per relació de molts ressuscitats e dit de l'ànima racional és ver; e molts filòsofs e poetes se són acostats assats a la veritat en quant humanal enginy ho pot comprendre». Bernat Metge, Lo somni, llibre I El text, -ara comentant-lo a mode introductori tal i com entenc que es demana,- ens diu que determinats savis, -diguem-ne,- han arribat a la conclusió de que existeix una ànima, -certament en una vessant molt Platoniana segons aporta el propi Metge, i, tot i que Badia ens diu que no el coneixia directament; tampoc- i que mirant d’explicar-ho no es troben fins ara les paraules adients per copsar-ne el concepte de la mateixa manera que ens cal el que els cristians anomenarien un do que seria l’enginy i que permet de fer-se una –diguem-ne també,- imatge o idea (més pròpiament) del que és això que és l’ànima. El text pertany al primer llibre de lo Somni. Concretament al capítol [7]. Ens diu Lola Badia al seu llibre de l’editorial Quaderns Crema recomanat al Tauler del Professor, que no s’ha assenyalat cap text de partida per a l’exposició de les diferents funcions de l’ànima o esperit: Donar vida al cos, voler, entendre, recordar, jutjar i inspirar. Sí és cert que en un fragment posterior, recorda Lola Badia, es poden prendre intuïtivament nocions de la procedència, diu ella de les Tusculanes i abans fins i tot, extractes dels De anima de Cassiodor. També recorda Badia s’insinuaran aparicions que formen part de la doctrina de la supervivència de l’ànima com el somni d’Escipió, inclòs al De republica de Ciceró i comentat per Macrobi(veure 1,17), sant Gregori i Francesc Eiximenis. Queden doncs, i així mateix, comentats els arguments de l’opinió per al rei Joan i segons la seva condició. Sí comentar pel que fa als “poetes del final”; primerament que se’ns apostata que el Somni de Bernat Metge esdevé a la presó i per tant “malalt e famolenc”, i , per tant, no serà, -si se’m permet, utilitzant terminologia del debat aportada per mi mateix, un somni ni lúcid (amb consciència),- ni té perqué ésser clarificador i instructiu si més no de manera directa; a manera de que serà sempre llegint amb més atenció el que s’esmuny de la línea cronològica de successos i combinant diferents i posteriors o anteriors de vegades aportacions dels mateixos personatges, que no es podrà definir res amb, diguem-ne, propietat. Esdevé doncs, d’aquesta indirecte a manera que podem resoldre -a fi i efecte de obtenir bagatges de cara a la correcció de la PAC,- que aquests poetes del final no són d’altre cosa que il·luminats per aquesta cosa que l’opinió en diria do que és l’enginy i que els permet de comprendre i imaginar i a mitges tintes fins i tot definir-ne característiques i propietats, -de l’ànima per exemple,- que mitjançant el que un altre en va dir art, és permès d’apropar a l’enteniment dels que no ho coneixen, representa, i que aquest mateix dò, o l’empra, de manera sincera, de determinades paraules i expressions sempre que siguin ja desenvolupades prèviament mitjançant la diferent assoliment de conceptes abstractes farà que hom s’apropi al món de les idees de Plató... sempre. Espero. Opino, i ja finalitzant la personal conclusió, que així com podem assolir la intel·ligència a manera del que els filòsofs anomenen mètode del tampteig-error i és per tant assolible a qualsevol que hagi estat en principi format per al desenvolupament de la memòria, penso intuir que només amb l’enginy i precisament la capacitat d’abstracció per exemple, que es pot concebre i mirar d’explicar-ne la “substància”. De qualsevol concepte.

PAC_1 Lite... hehe!

Literatura catalana medieval - PAC 1 Mòdul 1: La historiografia Mòdul 2: Ramon Llull Respon les tres preguntes següents en un màxim de 40 línies cadascuna. 1. Explica breument quins són els procediments literaris utilitzats per cada un dels tres cronistes: Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner. Bibliografia: Pàgines 31 i etzètera Llibre “La memòria dels Reis: Les quatre grans cròniques” de Stefano Maria Cingolani de l'editorial Base en l'edició de Abril del 2007 Amb el llibre dels feits es produeix un canvi radical en la historiografia catalana. Tot just mort l'autor, Jaume Primer El Conqueridor es difon la seva obra. Aquest canvi no només es produeix perquè es passa de una breu crònica genealògica (Gesta Comitum) a una detallada redacció de l'acció del rei; fins i tot de vegades tant detallada que ens permet seguir el dia a dia del monarca en la seva acció política i militar. És també molt més ampli perquè és en català i no en el llatí de Ripoll, i per tant abastable i assequible a un públic sobretot ciutadà i aristocràtic per aquest fet. És un llibre públic ja des de el seu plantejament, així com ja era públic el seu creador i principal, gairebé únic, personatge: Jaume Primer El Coanqueridor Existeix una necessitat de proclamar-se davant la col·lectivitat i convèncer-los de la pròpia idea amb la explicació i proposició dels fets de manera personal i egocèntrica amb resolucions que el que serien paraules de no fa massa temps en boca de polítics castellans, es produeixen actes de “faltar a la verdad”. Recorda Cincgiolani que ha proposat primerament Martí de Riquer, que el Llibre dels feits no té perquè haver estat escrit i redactat pel mateix rei que el podria dictar i es podria atribuir aquesta responsabilitat a algun escrivà o primer dels editors coneixedor de les arts tècniques de la procreació estètica i literària a diferència de qui s'envoltà el seu rebesnet Pere III El Cerimoniós i una sèria de col·laboradors-redactors professionals i ja llavors, és de suposar amb més experiència. El moment és també especial per un fracàs en una croada sofert per el propi Jaume, el seu fill Pere II El Gran té un terrabastall amb el fill de Ferran Sanchís i la revolta dels sarraïns valencians. És també un moment de reflexió. Fins i tot la mort de Lluís IX de França (1226-1270) precisament durant la conquesta de Carthago. Jaume té una relació incestuosa amb la jove Berenguera Alonso i el Sant Pare Climent IV, no només no li concedeix la separació de Teresa Gil Valduca sinó que li augura un reiterat fracàs en totes les seves empreses precisament per aquesta manca d'estat de gràcia. Bibliografia: Pàgines 97 i etzètera del Llibre “La memòria dels Reis: Les quatre grans cròniques” de Stefano Maria Cingolani de l'editorial Base en l'edició de Abril del 2007 Bernat Desclot i el llibre: “Llibre del rei en Pere d'Aragó i dels seus antecessors passats.” Pere II en clara progressió amb el que relatà el seu pare Jaume donat el protagonisme devastador que li donà ell, en Jaume, també, com la de un terratrèmol -diu el mateix Cingiolgiani_ perquè molt segurament nasqué davant d'ell. Una principal de les característiques però de Pere, és que com a continuador de tant important personatge, el superà en afers de política i ús de medis i mitjans de l'època per al que de fet va aconseguir. És sí característic de Desclot que haurà de adaptar la seva en principi lenta i modèlica relació de fets a partir de 1280 als successos vertiginosos protagonitzats per Pere El Gran durant els anys que van del 1282 al 1285, malgrat el mateix Desclot reconegui no té ni temps de reflexionar sobre el significat de tot lo que havia ocorregut llavors. Desclot volia donar-li un aspecte de acabat que té com a “speculum principium” i la creació de una figura modèlica en progressió amb tot lo anterior i també en l'aspecte de “la verdad” s'hi troben a faltar aspectes crítics en la mateixa personalitat de Pere II. Es produeixen també precipitació d'esdeveniments a partir de la primavera de 1282 i la conquesta de Múrcia i el fet que l'armada reial estigués a l'Àfrica. Hi ha doncs un tipus de dedicació que en una crònica de campanya i contemporània es pot admetre. És també, Desclot, un historiador paradoxal dotat en una personalitat historiogràfica molt destacada de manera que té una consciència de la feina, a la lucidesa ideològica i interpretativa i a la capacitat literària. De manera que esdevé la més homologable de les quatre grans i amb d'altres historiadors professionals de l'època; malgrat no va ser actor en cap dels moments que narra, ni tant sols un “jo he vist” a l'estil de Jaume. Desclot contràriament també als altres tres es col·loca absolutament a l'exterior del seu relat. Bibliografia: Pàgines 159 i etc. del Llibre “La memòria dels Reis: Les quatre grans cròniques” de Stefano Maria Cingioliani de l'Editorial Base en l'edició d'Abril del 2007 El Llibre de Ramon Muntaner. És el mateix Muntaner qui gosa donar sermons i consells als senyors (nouvinguts) perquè l’exèrcit de la Corona d’Aragó ha esdevingut amb el temps una potència marítima i segons ell mateix s’excusa cal aprofitar l’experiència per a progressar més que cap al muntatge de l’antecessor, en un hi ha qui a dit, sentiment de consciència nacional. Sermons i altres activitats pseudodidàctiques que inclouen elogis, encoratjament, particions del discurs com en qualsevol altre sermó i els diferents arguments que fa servir Muntaner en el seu Llibre poden transformar-lo en un autèntic manual de instruccions de com s’ha de preparar una campanya o expedició militar malgrat com es veu que a l’hora de redactar-los ja sospitava, no li van fer cas concretament a l’hora de la conquesta de Sardenya, en el cas esmentat i destacat primerament per Cingolani per part de Jaume segon i el que seria Alfons tercer. És d’aquesta manera i que per una il·luminació que podria ésser del mateix Déu malgrat ell no ho dirà –o admetrà- mai, que a partir de el quinze de maig de 1325 –deu mesos després de “a la postre” fructífera conquesta de Sardenya,- es posa a escriure el seu Llibre o crònica, precisament perquè aquell sermó que havia ratllat l’expressió literària el fa sentir cofoï i proper a determinades activitats que d’altres personatges coetanis o no seus i sempre més grans duien a terme i eren admirats per l’entorn de Muntaner que sempre havia estat redactant “informes de funcionari” segons ens anirà explicant el propi Cingolani en el llibre sobredit. Així doncs i per aquesta causa té, Muntaner, la necessitat de escriure un pròleg utilitzant sovint tòpics com els de la veritat i la memòria i ho fa amb subtilesa sobretot si tenim en compte l’elevadíssim nivell de invenció en els esdeveniments que relata. Muntaner se situa fora dels models més típics, bé per formulació i arguments, que en d’altres autors i personalitats delataria la inseguretat en els motius de l’escriptura, que son pareguts que els del propi rei Jaume com son els de l’embolcall religiós com a motivació a l’escriptura històrica que la gràcia de Déu ha concedit per la seva supervivència a tants de perills segons explica Muntaner mateix al seu pròleg. Una subtilesa que serveix per exalçar el Casal d’Aragó (protegit també per la divinitat) i per reforçar el típic argument de la veridicitat reclamada i encomanada que ell presenta com a intenció personal o particular. El pobre Muntaner, com tants d’altres “cavallers de tercera” entre els que ell mateix s’anomena i considera, desconeixedor d’alguns clàssics llatins com Cicerone i Boecio malgrat son presents en la seva aptitud social –és de suposar- i expressiva i literària de manera que es produeix una aproximació inconscient a través és de suposar dels seus coneixements de la Bíblia -ens diu Cingolani,- com també ens diu una intuïda admiració per un dels altres personatges de l’entorn atmosfèrico-literari de l’autor: Ramon Llull (com he dit més gran que ell.). Així doncs la presència de literatura religiosa, la idea del pròleg, uns pocs tòpics i el tractament que en fa, a més dels conceptes que utilitza, algunes de le fonts que empra; el situen -com s’ha dit,- fora dels esquemes del cronista més típic en una situació de poca tradició i una fluïdesa de models per a aconstruir-ne un de atípic segons els seus esquemes de pensament sempre al sevei del casal dels monarques de Barcelona, ell que era de Perelada. 2. Al § 255 del seu llibre, Ramon Muntaner declara: «Negun no deu parlar de si mateix, si doncs no són fets qui toquen a senyors. Per què jo no us parle res d’afers que a mi esdevenguessen, si no fossen fets qui es faessen per senyors». Relaciona aquesta afirmació amb la propaganda política. Bala dir que l’edició de Teide de que he pogut disposar no és una Versió Complerta de l’obra de Muntaner i per tant no he pogut ubicar el paràgraf malgrat sí sé que n’he fet un comentari extens i prou a la pregunta anterior en el seu tercer apartat, de manera que no cal sospitar més enllà d’alguna mena de sobre-submissió –potser repercutida- al Casal. De manera que intueixo les persones considerades per Ramon Muntaner esdevenen responsables d’una trajectòria ancestral que ell excusarà o no i determinarà en el tarannà necessari potser fins i tot manipulant-ne ell les intencions a manera de excusar-se irònicament o com ho faria Ciceró introduint al lector a través del seu propi sacrifici i el de la seva integritat i credibilitat pòstuma, de Muntaner. No m’extranyaria doncs que les referències autobiogràfiques de Muntaner fossin fetes a posta de manera que excusessin la passió pública i a voltes desenfrenada i certament doncs poc responsable de determinats personatges que ell considera i en el paragraf distingeix, per dir-ho tontament, de la resta de mortals. Opino que la intenció pràctica de Muntaner és descriure una doncs noblesa d’esperit i atossigament, potser femení, i d’aquestes persones en les passarel·les de la història que els faran protagonistes i per tant i des de, com s’ha dit a les característiques del relat del rei Jaume i de bon principi, en siguin ja ells conscients del que se’n dirà –de les seves persones- actuant Muntaner de pare pedaç i segur que hi haurà ui considerarà corrossivament displicent envers els personatges de la feixa de dalt en paraules de en Marcelic de terra baixa de Àngel Guimerà. Estic segur que hi ha més per dir però no amb prou encert per part meva i per tant digne de la seva, de vostè professora Antònia, consideració. 3. Identifica i comenta el text següent de Ramon Llull: «Dementre que eren en aquestes paraules, un artista entrà denant l'apostoli, e dix-li que, per multiplicament de les ciències en Teologia, e en Natures, e en Dret, e en Medicina, eren multiplicades diverses opinions en cascunes de les ciències damunt dites; e açò era per ço cor los auctors e els maestres faïen obres sobre les ciències, en les quals los uns no eren en l'opinió dels altres. E per açò l'artista dix a l'apostoli e als cardenals que totes les ciències damunt dites acordàs hom a breus començaments necessaris e qui decorreguessen per art, per tal que si es llevava neguna error ni neguna falsa opinió, que per art hom se pogués endreçar en los començaments de cascuna ciència e que destruís totes les falses opinions contràries a les ciències damunt dites. Molt plac al cardenal de "Gratias agimus tibi" ço que havia dit l'artista, e enagà e consellà que fos presa sa petició. Aprés estes paraules, entrà davant l'apostoli un maestre en decretals e en decret e en lleis, e dix que tantes eren les glosses e els escrits qui eren en aquella ciència de Dret, que l'humà enteniment ne venia en confusió, e per açò no podia jutjar declaradament dels fets, ni los escolans qui aprenien aquella ciència no en podien rebre fundament; e per açò consellava que aquella ciència fos mesa en art e en breus començaments qui seguissen necessitat e raó, als quals se giràs tota ciència de Dret. Per semblant manera, en diverses temps, un maestre en Teologia, e altre en Natures, e altre en Medicina, faeren petició a l'apostoli e als cardenals com a cascuna ciència fossen donats per art breus començaments necessaris, per tal que, per muntiplicament d'escrits, no fos en confusió neguna ciència, e que en lo temps d'Antecrist hom ne fos pus aparellat a destruir ses falses opinions.» - Digues a quina obra pertany el fragment, data l’obra i resumeix-la amb un parell de línies. Jo relaciono, tant bonament com puc, el fragment amb el anomenat a la conferència de Lluís Cabré disponible en Àudio a la web de la assignatura sobre el nou nom de l’obra “Romanç de n’Evast i Blanquerna” i així novament anomenada i també dita des de llavors en aquell espai: “El romanç dels nostres romanç”; que versa sobre les, presentem-les com a “desventures” al llarg de la vida de un jove que als divuit anys volia ésser una mena de anacoreta(ermità) i que no ho aconsegueix fins que després de molts esforços i devenirs, per ell incontrolables i ineludibles, es veu, de la vida, va assolint posicionaments dins l’estament del cler fins arribar a Sant Pare i poder, després, dedicar-se a fer el que volia als divuit anys i relatar les coses amb una certa perspectiva -se li suposa.- (malgrat s'ha de dir, no sigui un cas de memòries o biografia.) Deixant també enrere l’amor de n’Evast i un bell fragment altament evocador, sempre segons Lluís Cabré, de la vida que li esperaria a la seva promesa també religiosa a través de guitar-ne l’existència -devenible donat el cas- vers una finestra a mode de diu ell –Cabré- una atalaïa. - Contextualitza el fragment. Sens dubte i si no vaig errat, i, a més fem cas del que diu -o deia llavors, en el moment de la presentació del llibre de Santanach i Soler,- Lluís Cabré, el Romanç no és res més que una culminació i apoteosi de l’obra del Ramon Llull, escrita a Montpeller el 1283 malgrat encara quedava cosa per dir-li a Ramon i per fer fins que no es morís el 29 de juny de 1315 si que es tracta d’un dels diferents esglaons entre els que evoluciona i es planteja el debat a manera de discórrer de la vida en el progrés intel·lectual, comprensiu i per usar la terminologia del propi Llull i comunament ja acceptada, artística. - Comenta els aspectes rellevants a nivell de contingut, relacionables amb la creació intel·lectual de Llull. En el fragment es presenta sobrecaracteritzat, és clar, donada que és i ha estat sempre durant la trajectòria del beat una intenció cabdal, sobrecaracteritzat i extremadament importantitzada, la figura de l’artista i derivadament de l’Art, (que podríem, si se’m permet un incís, contextualitzar en el actual autor de les massh-up o combinació de dades i detalls de bases de dades a la web). De manera que no només els laics poden arribar a discutir de coses dels clergues amb més brillantor donades una sèrie de característiques -que el senyor Albert Soler analitza en el seu article, també disponible a l’aula,- sinó que aquesta mirada diguem-ne “santa” dels diferents coetanis i de la que Llull n’és un precursor analista i convençut (malgrat, és cert, també s’esmenti allà los casos de diferents ponents laics i diu Soler que comerciants, verídics o no, davant els savis hebreus en un cas si no recordo malament a Ceuta) cap a les motivacions religioses i el que d’altres autors més moderns en conèixer els fets sobredits i analitzats pels protagonistes, en dirien teleològiques, si no fos cas que el terme hagués estat encunyat per el propi Plató i la seva teoria del moviment en vers el món de les idees o si no per el mateix Aristòtil. És doncs aquesta recuperació dels clàssics que “no es tornarà a donar de manera universal“ i fins i tot no tant directe fins a les explicacions de la vida en les corts de França per citar el propi exemple dins del saber que s’anomenarà, i tots podem esbrinar perquè “Enciclopèdic” i el rescat d’aquella llengua, el llatí en la figura de Julián Sorel, la senyora De Rênal i la seva filla Matilde, de la mà del pseudònim, sembla ser que de un general de Napoleó: Sthêndal a “Rojo y Negro”. Així doncs el procés elaborat i llaurat per exemple per la anònima “Maria de França” a la cort de Eric II de Plantegenet i el que jo anomenava “bullir o enriquir” la tant interessant llavors i recentment recordades i Déu sabrà perquè, mitologia i simbolismes sembla ésser que Irlandesos, en faran d’aquests les primeres composicions, en la figura de Chetriên de Troyes les primeres obres que abandonin l’octosílabo pareado en una llengua ja vernacle. A banda d’aquestes introduccions pretèrites i potser en la figura de Llull tant espontànies com cohetànies llavors situen el beat i la seva obra, penso com la primera que fa, potser per la també proximitat geopolítica que s’esmenta a les lectures complementàries -i el mòdul anterior també,- i en concret al ja referit text d’Albert Soler a bona part de la península itàlica i per tant en un àmbit més que llunyà de les profanacions i desdesoris de Carlemany al segle X; amb la més que probable embranzida i casualitat dels afers genètics de l’altre Jaume Primer (El Conqueridor i cap de la Corona d’Aragó, regne de València i del de Mallorca i senyor de Montpeller i ). Passa doncs que la il·luminació lul·liana és indestriablement present en tota la seva obra de manera que donat el cas de la seva presentació d’un text com a tal, opino que sigui quin sigui el fragment en destriarem les intencions sigui quin sigui el idioma en el que es va escriure l’original, en aquest cas en llatí, diu la Wikipedia, l'art hi seria present i per tant inexcusable. Val a dir que en el fragment referenciat, i per a contextualitzar-lo millor apareix cap bosc. Ja ha passat supòs. Bibliografía: Material Docent Mòdul 2 UOC Literatura Catalana Medieval i les seves diferents complementacions a mode de Àudios (1 i 2 corresponents a cada mòdul didàctic del material docent) i indefugiblement les seves lectures així com deferències a l material docent també al·ludit de l’assignatura Introducció a la literatura Europea i els eucarístics coneixements i percepcions com a fonamentals que son de la història del pensament i de la literatura que el defecte de forma fa inexcusable referir en un esboç d’aquestes característiques (literàries) que si no no emmarcarien el escrit i el precisament contextualitzarien fora de la composició del caire referit com és precisament una peça de literatura i el que bonament en poguem entendre tots i totes i de bona fe.