dijous, 28 de gener de 2016

I encara us n'explicaré una altra de pel·lícula...

Benvolgudes i benvolguts, començaré de fet com un post nou i completament independent de l'anterior malgrat, com sempre passa, ja sigui de manera involuntària o no, ens referim a lo immediatament anterior en el temps... i l'espai. És ben cert! I aquesta va de psicòlegs i paranormàlia. Mireu: No serà la primera vegada que tot just després d'un post -que per sort no ve passant sempre perquè de ben segur que ho avorriria i això seria perillós i no només per a la meva salut mental i tècniques de capacitació comunicativa i desenvolupament de determinats rols socials que no és que ningú m'imposi, sinó que em trobo bé d'anar desenvolupant i així m'ho imposo jo mateix;- passa que... ha passat que després d'un d'aquests posts que em fa sentir cofoi i gairebé... gairebé orgullós de les meves capacitats redactatòries per bé que el fer-ho, acofoïar-se, té per menester de de manera inel·ludible el considerar la meva discapacitat, i, el fet de la medicació que prenc que ja m'agradaria veure'us a molts de vosaltres amb cent vint-i-cinc de Risperdal CONSTA i una "pasti" de tres cada dia i com us llevàveu i si és que ho feieu a la mateixa hora de sempre i amb sense cafè i si no us passava com m'ha estat passant a na mi durant més de vint anys que porto de veterania en els avatars relatius que pareu el despertador sense adonar-vos-en i de manera que fins i tot i, entre la malaltia i els "consells" de diferents metges psiquiatres i psicòlogues i treballadores socials i el "suport" d'amicsifamiliars no acabéssiu carregant-li les culpes a la sang calenta i la medicació en comptes de a una, ja us dic el meu cas: Prouta malaltia com perquè continuis fen-te sentir culpable ara que tot ja ha passat i que res no hi ha per fer-hi, sinó que -com us deia l'altre dia d'esquitllada,- honorar els pares i les persones que, alguns molt menys que d'altres han posat suposades esperances en la teva persona i capacitats, facin que tot plegat, un joc sense més objectiu que una sèrie de mínims... és trist però sí, una sèrie de mínims i lluny els campionats del Món i els gols de marcar com en Lionel Messi, els récords i les medalles -que ja deuen venir-ne unes altres d'Olimpíades aviat; ha passat sovint que en mirar el post de què n'estic cofoi, l'he trobat relacionat amb l'anterior postejat en el temps fins i tot quan feia uns dies des que me l'havia llegit. Ni l'anterior post ni el blog. Ara, però, volia parlar-vos d'altres coses. Per exemple de la memòria RAM. La que té l'ordinador com a operativa. Espero que sigui la RAM és clar... sinó Batúa l'Olla... Ospa! Ara que es digués d'una altra manera!! Així doncs una bona memòria RAM ho és tot, i cada cop menys. Sí menys. Ja m'explicaré: Si abans la gent parlava de la transformació, -ja fa vint anys eh?- dels ordinadors de computadores a estris emmagatzemadors de força continguts i amb finalitats diferents 'de les' i que 'per a les que' foren creades resultava ser que era perquè s'havien exhaurit, consumit... les possibilitats d'explotació i benefici més enllà de detalls purament tècnics que en el cas que ens ocupa seria ara i també ahir el cas de la primera causa de mortalitat infantil al planeta Terra i ara que si s'ha aconseguit de calcular una probabilitat fins ara indeterminada i en un temps, també, rècord. Veiem tot seguit perquè la capacitat operativa i coordinativa profunda i severa importa cada cop menys: Tot això m'amoïna molt. Un clau és un clau, i clavar-lo sempre és divertit si no et fas mal i sang hehe... una memoria externa és un rotllo. Un microprocessador és un rollo i ningú no ho explica... ni al "Món de'n Beeckman" Si perdem tanta pistonada i en canvi encara som capaços de discutir-nos amb els anomenatats cervells capdavanters i persones formades a tal efecte de capdavantenejar el Món mundial i les direccions de bona part de l'economia i regir i permetre l'accés a dades a més de permetre emmagatzemar-les i emmagatzemar les teories que les fan xarrar i els donen vida en bona part de els pressupostos equivalents a un bri d'herba i precisament el camp del Barça pel que fa a dinerets i calerons i PIBs i Pressupostos Generals de l'estat i els nostres, els benficis anuals de Caixes i Bancs, i diferents salaris que es paguen al Món i fins i tot les rendes mínimes de inserció... per als qui les cobrin, és que de fet i trobo, hi ha molt més d'amagat del que ens pensem. Per exemple: Des de quan? I recordo el vaixell de l'Almirante Graff Spee enfonsat a la Badia de Xile i a les -ja ho sé ja ho sé, anteriorment en aquest mateix espai i ubicació de manera fins i tot reiterada- que ens han d'ajudar a comprendre, proposo, la malbaratança de cabals i diner públic que suposa la "Ley del Péndulo" polític i les alternances en els goberns, ja siguin ara socialistes ara populars, i ara republicans i ara demòcrates. Em venia l'altre dia ganes de cercar a l'Internet allò de "Los Pretorianos" per tot plegat de tafanejar a la pel·lícula de la Sandra Bullock com a protagonista: "La Red" i que el meu pare li deia "... aquesta...". No sé si cal especificar que dintre una de les alres mancances i frenaments al desenolupament de les meves activitats s'hi estableix la impossibilitat de desenvolupar càrrecs de "responsabilitat de la Humanitat" o del que més s'hi assembli, de manera que no podré ser mai d'aquests que no fan vacances, no ténen fills i no van amb dones. I a més cada cop ho estic tenint més llunyà i per lluny potser els atrapo per l'altre costat. Així doncs si jo ara i avui havia de somniar amb la meva família a l'hora de la migdiada, que és, si suposem que suposéssim haguera dinat bé, i bo, m'hauria hagut de posar a remirar fotografies de les que em va donar la meva germana el dia 24 de Desembre, perquè diuen que acostumem a somniar els que hem estar pensant en adormir-nos la última mitja hora abans de quedar-nos-hi (de clapats), de manera que només passa que aquest és el primer dels dos o tres fases... hehe quina conya uuf!... REM que es desenvolupen al llarg de la nit i matinada. De vegades estem tant cansats que no podem adormir-nos i no ens llevem tant fatigats com quan no ens trobem bé, hem dormit molt i malament (hem tingut malsons), i necessitrem ingerir alguna cosa que no sigui aigua o beguda perquè ens fa mal la panxa. Ara no sé què deia. Potser demà, ara tinc tard... potser de la gastroenteritis que us deia vaig tenir Dilluns. Us estimo! Una abraçada!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada