dilluns, 4 de gener de 2016

PAC_1 Lite... hehe!

Literatura catalana medieval - PAC 1 Mòdul 1: La historiografia Mòdul 2: Ramon Llull Respon les tres preguntes següents en un màxim de 40 línies cadascuna. 1. Explica breument quins són els procediments literaris utilitzats per cada un dels tres cronistes: Jaume I, Bernat Desclot i Ramon Muntaner. Bibliografia: Pàgines 31 i etzètera Llibre “La memòria dels Reis: Les quatre grans cròniques” de Stefano Maria Cingolani de l'editorial Base en l'edició de Abril del 2007 Amb el llibre dels feits es produeix un canvi radical en la historiografia catalana. Tot just mort l'autor, Jaume Primer El Conqueridor es difon la seva obra. Aquest canvi no només es produeix perquè es passa de una breu crònica genealògica (Gesta Comitum) a una detallada redacció de l'acció del rei; fins i tot de vegades tant detallada que ens permet seguir el dia a dia del monarca en la seva acció política i militar. És també molt més ampli perquè és en català i no en el llatí de Ripoll, i per tant abastable i assequible a un públic sobretot ciutadà i aristocràtic per aquest fet. És un llibre públic ja des de el seu plantejament, així com ja era públic el seu creador i principal, gairebé únic, personatge: Jaume Primer El Coanqueridor Existeix una necessitat de proclamar-se davant la col·lectivitat i convèncer-los de la pròpia idea amb la explicació i proposició dels fets de manera personal i egocèntrica amb resolucions que el que serien paraules de no fa massa temps en boca de polítics castellans, es produeixen actes de “faltar a la verdad”. Recorda Cincgiolani que ha proposat primerament Martí de Riquer, que el Llibre dels feits no té perquè haver estat escrit i redactat pel mateix rei que el podria dictar i es podria atribuir aquesta responsabilitat a algun escrivà o primer dels editors coneixedor de les arts tècniques de la procreació estètica i literària a diferència de qui s'envoltà el seu rebesnet Pere III El Cerimoniós i una sèria de col·laboradors-redactors professionals i ja llavors, és de suposar amb més experiència. El moment és també especial per un fracàs en una croada sofert per el propi Jaume, el seu fill Pere II El Gran té un terrabastall amb el fill de Ferran Sanchís i la revolta dels sarraïns valencians. És també un moment de reflexió. Fins i tot la mort de Lluís IX de França (1226-1270) precisament durant la conquesta de Carthago. Jaume té una relació incestuosa amb la jove Berenguera Alonso i el Sant Pare Climent IV, no només no li concedeix la separació de Teresa Gil Valduca sinó que li augura un reiterat fracàs en totes les seves empreses precisament per aquesta manca d'estat de gràcia. Bibliografia: Pàgines 97 i etzètera del Llibre “La memòria dels Reis: Les quatre grans cròniques” de Stefano Maria Cingolani de l'editorial Base en l'edició de Abril del 2007 Bernat Desclot i el llibre: “Llibre del rei en Pere d'Aragó i dels seus antecessors passats.” Pere II en clara progressió amb el que relatà el seu pare Jaume donat el protagonisme devastador que li donà ell, en Jaume, també, com la de un terratrèmol -diu el mateix Cingiolgiani_ perquè molt segurament nasqué davant d'ell. Una principal de les característiques però de Pere, és que com a continuador de tant important personatge, el superà en afers de política i ús de medis i mitjans de l'època per al que de fet va aconseguir. És sí característic de Desclot que haurà de adaptar la seva en principi lenta i modèlica relació de fets a partir de 1280 als successos vertiginosos protagonitzats per Pere El Gran durant els anys que van del 1282 al 1285, malgrat el mateix Desclot reconegui no té ni temps de reflexionar sobre el significat de tot lo que havia ocorregut llavors. Desclot volia donar-li un aspecte de acabat que té com a “speculum principium” i la creació de una figura modèlica en progressió amb tot lo anterior i també en l'aspecte de “la verdad” s'hi troben a faltar aspectes crítics en la mateixa personalitat de Pere II. Es produeixen també precipitació d'esdeveniments a partir de la primavera de 1282 i la conquesta de Múrcia i el fet que l'armada reial estigués a l'Àfrica. Hi ha doncs un tipus de dedicació que en una crònica de campanya i contemporània es pot admetre. És també, Desclot, un historiador paradoxal dotat en una personalitat historiogràfica molt destacada de manera que té una consciència de la feina, a la lucidesa ideològica i interpretativa i a la capacitat literària. De manera que esdevé la més homologable de les quatre grans i amb d'altres historiadors professionals de l'època; malgrat no va ser actor en cap dels moments que narra, ni tant sols un “jo he vist” a l'estil de Jaume. Desclot contràriament també als altres tres es col·loca absolutament a l'exterior del seu relat. Bibliografia: Pàgines 159 i etc. del Llibre “La memòria dels Reis: Les quatre grans cròniques” de Stefano Maria Cingioliani de l'Editorial Base en l'edició d'Abril del 2007 El Llibre de Ramon Muntaner. És el mateix Muntaner qui gosa donar sermons i consells als senyors (nouvinguts) perquè l’exèrcit de la Corona d’Aragó ha esdevingut amb el temps una potència marítima i segons ell mateix s’excusa cal aprofitar l’experiència per a progressar més que cap al muntatge de l’antecessor, en un hi ha qui a dit, sentiment de consciència nacional. Sermons i altres activitats pseudodidàctiques que inclouen elogis, encoratjament, particions del discurs com en qualsevol altre sermó i els diferents arguments que fa servir Muntaner en el seu Llibre poden transformar-lo en un autèntic manual de instruccions de com s’ha de preparar una campanya o expedició militar malgrat com es veu que a l’hora de redactar-los ja sospitava, no li van fer cas concretament a l’hora de la conquesta de Sardenya, en el cas esmentat i destacat primerament per Cingolani per part de Jaume segon i el que seria Alfons tercer. És d’aquesta manera i que per una il·luminació que podria ésser del mateix Déu malgrat ell no ho dirà –o admetrà- mai, que a partir de el quinze de maig de 1325 –deu mesos després de “a la postre” fructífera conquesta de Sardenya,- es posa a escriure el seu Llibre o crònica, precisament perquè aquell sermó que havia ratllat l’expressió literària el fa sentir cofoï i proper a determinades activitats que d’altres personatges coetanis o no seus i sempre més grans duien a terme i eren admirats per l’entorn de Muntaner que sempre havia estat redactant “informes de funcionari” segons ens anirà explicant el propi Cingolani en el llibre sobredit. Així doncs i per aquesta causa té, Muntaner, la necessitat de escriure un pròleg utilitzant sovint tòpics com els de la veritat i la memòria i ho fa amb subtilesa sobretot si tenim en compte l’elevadíssim nivell de invenció en els esdeveniments que relata. Muntaner se situa fora dels models més típics, bé per formulació i arguments, que en d’altres autors i personalitats delataria la inseguretat en els motius de l’escriptura, que son pareguts que els del propi rei Jaume com son els de l’embolcall religiós com a motivació a l’escriptura històrica que la gràcia de Déu ha concedit per la seva supervivència a tants de perills segons explica Muntaner mateix al seu pròleg. Una subtilesa que serveix per exalçar el Casal d’Aragó (protegit també per la divinitat) i per reforçar el típic argument de la veridicitat reclamada i encomanada que ell presenta com a intenció personal o particular. El pobre Muntaner, com tants d’altres “cavallers de tercera” entre els que ell mateix s’anomena i considera, desconeixedor d’alguns clàssics llatins com Cicerone i Boecio malgrat son presents en la seva aptitud social –és de suposar- i expressiva i literària de manera que es produeix una aproximació inconscient a través és de suposar dels seus coneixements de la Bíblia -ens diu Cingolani,- com també ens diu una intuïda admiració per un dels altres personatges de l’entorn atmosfèrico-literari de l’autor: Ramon Llull (com he dit més gran que ell.). Així doncs la presència de literatura religiosa, la idea del pròleg, uns pocs tòpics i el tractament que en fa, a més dels conceptes que utilitza, algunes de le fonts que empra; el situen -com s’ha dit,- fora dels esquemes del cronista més típic en una situació de poca tradició i una fluïdesa de models per a aconstruir-ne un de atípic segons els seus esquemes de pensament sempre al sevei del casal dels monarques de Barcelona, ell que era de Perelada. 2. Al § 255 del seu llibre, Ramon Muntaner declara: «Negun no deu parlar de si mateix, si doncs no són fets qui toquen a senyors. Per què jo no us parle res d’afers que a mi esdevenguessen, si no fossen fets qui es faessen per senyors». Relaciona aquesta afirmació amb la propaganda política. Bala dir que l’edició de Teide de que he pogut disposar no és una Versió Complerta de l’obra de Muntaner i per tant no he pogut ubicar el paràgraf malgrat sí sé que n’he fet un comentari extens i prou a la pregunta anterior en el seu tercer apartat, de manera que no cal sospitar més enllà d’alguna mena de sobre-submissió –potser repercutida- al Casal. De manera que intueixo les persones considerades per Ramon Muntaner esdevenen responsables d’una trajectòria ancestral que ell excusarà o no i determinarà en el tarannà necessari potser fins i tot manipulant-ne ell les intencions a manera de excusar-se irònicament o com ho faria Ciceró introduint al lector a través del seu propi sacrifici i el de la seva integritat i credibilitat pòstuma, de Muntaner. No m’extranyaria doncs que les referències autobiogràfiques de Muntaner fossin fetes a posta de manera que excusessin la passió pública i a voltes desenfrenada i certament doncs poc responsable de determinats personatges que ell considera i en el paragraf distingeix, per dir-ho tontament, de la resta de mortals. Opino que la intenció pràctica de Muntaner és descriure una doncs noblesa d’esperit i atossigament, potser femení, i d’aquestes persones en les passarel·les de la història que els faran protagonistes i per tant i des de, com s’ha dit a les característiques del relat del rei Jaume i de bon principi, en siguin ja ells conscients del que se’n dirà –de les seves persones- actuant Muntaner de pare pedaç i segur que hi haurà ui considerarà corrossivament displicent envers els personatges de la feixa de dalt en paraules de en Marcelic de terra baixa de Àngel Guimerà. Estic segur que hi ha més per dir però no amb prou encert per part meva i per tant digne de la seva, de vostè professora Antònia, consideració. 3. Identifica i comenta el text següent de Ramon Llull: «Dementre que eren en aquestes paraules, un artista entrà denant l'apostoli, e dix-li que, per multiplicament de les ciències en Teologia, e en Natures, e en Dret, e en Medicina, eren multiplicades diverses opinions en cascunes de les ciències damunt dites; e açò era per ço cor los auctors e els maestres faïen obres sobre les ciències, en les quals los uns no eren en l'opinió dels altres. E per açò l'artista dix a l'apostoli e als cardenals que totes les ciències damunt dites acordàs hom a breus començaments necessaris e qui decorreguessen per art, per tal que si es llevava neguna error ni neguna falsa opinió, que per art hom se pogués endreçar en los començaments de cascuna ciència e que destruís totes les falses opinions contràries a les ciències damunt dites. Molt plac al cardenal de "Gratias agimus tibi" ço que havia dit l'artista, e enagà e consellà que fos presa sa petició. Aprés estes paraules, entrà davant l'apostoli un maestre en decretals e en decret e en lleis, e dix que tantes eren les glosses e els escrits qui eren en aquella ciència de Dret, que l'humà enteniment ne venia en confusió, e per açò no podia jutjar declaradament dels fets, ni los escolans qui aprenien aquella ciència no en podien rebre fundament; e per açò consellava que aquella ciència fos mesa en art e en breus començaments qui seguissen necessitat e raó, als quals se giràs tota ciència de Dret. Per semblant manera, en diverses temps, un maestre en Teologia, e altre en Natures, e altre en Medicina, faeren petició a l'apostoli e als cardenals com a cascuna ciència fossen donats per art breus començaments necessaris, per tal que, per muntiplicament d'escrits, no fos en confusió neguna ciència, e que en lo temps d'Antecrist hom ne fos pus aparellat a destruir ses falses opinions.» - Digues a quina obra pertany el fragment, data l’obra i resumeix-la amb un parell de línies. Jo relaciono, tant bonament com puc, el fragment amb el anomenat a la conferència de Lluís Cabré disponible en Àudio a la web de la assignatura sobre el nou nom de l’obra “Romanç de n’Evast i Blanquerna” i així novament anomenada i també dita des de llavors en aquell espai: “El romanç dels nostres romanç”; que versa sobre les, presentem-les com a “desventures” al llarg de la vida de un jove que als divuit anys volia ésser una mena de anacoreta(ermità) i que no ho aconsegueix fins que després de molts esforços i devenirs, per ell incontrolables i ineludibles, es veu, de la vida, va assolint posicionaments dins l’estament del cler fins arribar a Sant Pare i poder, després, dedicar-se a fer el que volia als divuit anys i relatar les coses amb una certa perspectiva -se li suposa.- (malgrat s'ha de dir, no sigui un cas de memòries o biografia.) Deixant també enrere l’amor de n’Evast i un bell fragment altament evocador, sempre segons Lluís Cabré, de la vida que li esperaria a la seva promesa també religiosa a través de guitar-ne l’existència -devenible donat el cas- vers una finestra a mode de diu ell –Cabré- una atalaïa. - Contextualitza el fragment. Sens dubte i si no vaig errat, i, a més fem cas del que diu -o deia llavors, en el moment de la presentació del llibre de Santanach i Soler,- Lluís Cabré, el Romanç no és res més que una culminació i apoteosi de l’obra del Ramon Llull, escrita a Montpeller el 1283 malgrat encara quedava cosa per dir-li a Ramon i per fer fins que no es morís el 29 de juny de 1315 si que es tracta d’un dels diferents esglaons entre els que evoluciona i es planteja el debat a manera de discórrer de la vida en el progrés intel·lectual, comprensiu i per usar la terminologia del propi Llull i comunament ja acceptada, artística. - Comenta els aspectes rellevants a nivell de contingut, relacionables amb la creació intel·lectual de Llull. En el fragment es presenta sobrecaracteritzat, és clar, donada que és i ha estat sempre durant la trajectòria del beat una intenció cabdal, sobrecaracteritzat i extremadament importantitzada, la figura de l’artista i derivadament de l’Art, (que podríem, si se’m permet un incís, contextualitzar en el actual autor de les massh-up o combinació de dades i detalls de bases de dades a la web). De manera que no només els laics poden arribar a discutir de coses dels clergues amb més brillantor donades una sèrie de característiques -que el senyor Albert Soler analitza en el seu article, també disponible a l’aula,- sinó que aquesta mirada diguem-ne “santa” dels diferents coetanis i de la que Llull n’és un precursor analista i convençut (malgrat, és cert, també s’esmenti allà los casos de diferents ponents laics i diu Soler que comerciants, verídics o no, davant els savis hebreus en un cas si no recordo malament a Ceuta) cap a les motivacions religioses i el que d’altres autors més moderns en conèixer els fets sobredits i analitzats pels protagonistes, en dirien teleològiques, si no fos cas que el terme hagués estat encunyat per el propi Plató i la seva teoria del moviment en vers el món de les idees o si no per el mateix Aristòtil. És doncs aquesta recuperació dels clàssics que “no es tornarà a donar de manera universal“ i fins i tot no tant directe fins a les explicacions de la vida en les corts de França per citar el propi exemple dins del saber que s’anomenarà, i tots podem esbrinar perquè “Enciclopèdic” i el rescat d’aquella llengua, el llatí en la figura de Julián Sorel, la senyora De Rênal i la seva filla Matilde, de la mà del pseudònim, sembla ser que de un general de Napoleó: Sthêndal a “Rojo y Negro”. Així doncs el procés elaborat i llaurat per exemple per la anònima “Maria de França” a la cort de Eric II de Plantegenet i el que jo anomenava “bullir o enriquir” la tant interessant llavors i recentment recordades i Déu sabrà perquè, mitologia i simbolismes sembla ésser que Irlandesos, en faran d’aquests les primeres composicions, en la figura de Chetriên de Troyes les primeres obres que abandonin l’octosílabo pareado en una llengua ja vernacle. A banda d’aquestes introduccions pretèrites i potser en la figura de Llull tant espontànies com cohetànies llavors situen el beat i la seva obra, penso com la primera que fa, potser per la també proximitat geopolítica que s’esmenta a les lectures complementàries -i el mòdul anterior també,- i en concret al ja referit text d’Albert Soler a bona part de la península itàlica i per tant en un àmbit més que llunyà de les profanacions i desdesoris de Carlemany al segle X; amb la més que probable embranzida i casualitat dels afers genètics de l’altre Jaume Primer (El Conqueridor i cap de la Corona d’Aragó, regne de València i del de Mallorca i senyor de Montpeller i ). Passa doncs que la il·luminació lul·liana és indestriablement present en tota la seva obra de manera que donat el cas de la seva presentació d’un text com a tal, opino que sigui quin sigui el fragment en destriarem les intencions sigui quin sigui el idioma en el que es va escriure l’original, en aquest cas en llatí, diu la Wikipedia, l'art hi seria present i per tant inexcusable. Val a dir que en el fragment referenciat, i per a contextualitzar-lo millor apareix cap bosc. Ja ha passat supòs. Bibliografía: Material Docent Mòdul 2 UOC Literatura Catalana Medieval i les seves diferents complementacions a mode de Àudios (1 i 2 corresponents a cada mòdul didàctic del material docent) i indefugiblement les seves lectures així com deferències a l material docent també al·ludit de l’assignatura Introducció a la literatura Europea i els eucarístics coneixements i percepcions com a fonamentals que son de la història del pensament i de la literatura que el defecte de forma fa inexcusable referir en un esboç d’aquestes característiques (literàries) que si no no emmarcarien el escrit i el precisament contextualitzarien fora de la composició del caire referit com és precisament una peça de literatura i el que bonament en poguem entendre tots i totes i de bona fe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada