dilluns, 4 de gener de 2016

PAC_2 hehehe!

Josep Salvans Arola, el 23 de Novembre del 2.015 a la Seu de la UOC de Manresa Literatura catalana medieval - PAC 2 Mòdul 3: Intel·lectuals i moralistes Mòdul 2: Bernat Metge Respon les tres preguntes següents en un màxim de 40 línies cadascuna. 1. Identifica i comenta el text següent: «Lo primer sí és que en tot aquest volum, per la major part, entén a proceir per manera simple e grossera, e açò, per tal car, jatsia aquest llibre puixa servir a persones científiques e lletrades, emperò jo entenc ací a parlar principalment a persones simples e llegues, e sens grans lletres; e per ço, jatsia que tot quant en aquest volum entenc a posar sia fundat en la santa Escriptura e en los dits dels doctors sants, emperò no n'entenc contínuament a fer ací grans ne curioses al·legacions ne tocacions d'autoritats, e d'originals ne d'altres dits científics, ne al·legar res en llatí, sinó fort poc, per tal que no empatxe lo seny de les paraules ací posades; e açò entenc a servar per tot aquest llibre, si, doncs, a vegades no m'era vejares que lo contrari fos mester de necessitat. Confio, emperò, molt ací de la misericòrdia del fill de Déu Jesucrist, nostre salvador, qui aquest llibre, ordenat així simplement e grossera, darà motiu per temps vinent a molt gran e meravellòs clergue qui aprés nós vendrà, de dilatar altament e científica, les matèries que ací són tocades per lo Senyor, mitjançant mi, pobre e ignorant e pecador, servent seu». Ens diu un autor, en l’edició a cura d’Albert Hauf de Lo Crestià de Francesc Eiximenis, monjo franciscà coetani de sant Vicenç Ferrer, llur ambdós perfils ampliats en les lectures complementàries corresponents a l’estudi del mòdul 3(Intel·lectuals i Moralistes) corresponent al nostre temari; i, cito textualment, tal i com l’autor mateix farà en aquelles pàgines on es comenten aspectes corresponents al Llibre (Volum) Terç dels tretze previstos i dels que només tenim constància de els tres primers, -entre els que s’inclou el fragment corresponent a aquesta PAC_2 i que miro d’identificar amb propietat-; a més del dotzè diu l’autor que avala Hauf i breus esboços d’un tretzè, si la memòria no m’està jugant una mala passada ara que hi trec suc, figuradament parlant; doncs avala Hauf que(pàgina 18 a la primera línia): (...)Explica -en síntesi- que no escriu per als lletrats tot i que el llibre també els pugui resultar útil, sinó per a les persones “simples e llegues”(...) Són doncs els comentaris següents i els de les pàgines posteriors 20 i 26; doncs són aquesta dada i comentaris que ens identifiquen aquesta mena de introducció al llibre tot i que en l’entortalligament del pensament i em la capacitat de síntesi es tardi a dilucidar-ne el corresponent atribut unívoc de la propietat del text i de tot el que representa diu Eiximenis segons l’autor (que avala Hauf). És d’aquesta manera que tot just acabant la tasca o prova d’AC, i, donat que no es va poder llegir, si més no amb prou deteniment en el seu moment amb tot el que això ha suposat a l’hora, i permeti’m benvolguda professora Antònia que parli personalment, doncs bé.... si ho hagués volgut fer així no me n’hauria ensortit! Per tot això considero oportuníssim de fer esment de les diferents capacitat auto-atribuides per el propi Francesc Eiximenis en els seus coneixements, jo permeti’m dir que gairebé de psicologia i psicopedagogia a l’hora de orientar els seus lectors i podríem dir que deixebles, que ora ja s’espavilaran, ora els llauro el camí perquè ho tinguin més fàcil i sigui la formula del dotze més u vàlida també per a l’apostolat de el senyor Francesc, penso queda evidenciat aquest deliri col·lectiu en què podríem dir, i comenta l’autor avalat per Albert Hauf, fa doncs del tretze un número màgic i, penso, fa també de la sospita un efecte de luminositat “reservada” corresponent als segles medievals se’ns comenta. Serà a partir d’aquí, que goso d’encimballar-me a la “desdicha” de l’arribar tard i pretendre de comentar ara el que ja deu de fer, permeti’m la obvietat sincera al meu “moment còsmic”( o la meva circumstància), també, però no tant de illetrat prou profund com Eiximenis, per bé que la perspectiva de la Història em doni un rèdit convertible en bagatge cultural i d’experiència, faci no perdre de vista el retrat que s’ha volgut fer de la determinada audiència, també, i però , sospitada pels autors de les lectures complementàries, i el que se’n pugui treure del que tenim, -els escrits-, que m’atreveixo a sospitar podrien ser falsos tal com al segle XIV ja Eiximenis, crec entendre ja se’n guaria en salut dels efectes amparant-se en una servitud i falta de malícia (del tot responsable); -i, amb tot el que això suposi per a ell (Francesc) mateix-, queda dit. Així doncs jo intueixo i així ho, modestament, proposo, Eiximenis en paraules de la cançó “Soy un accidente” de Los Burros, que diu allà: “(...)No pretendo conseguir: Perdurar, Por qué sé que solo soy un accidente-e-e-e—e-ee(...)” Doncs com deia intueixo, Eiximenis sí troba prou encisador de mirar de aportar prou valor tot i la seva potser santa fe i no sabem si auto atribuïda tasca de evangelització com se’ns deia era el cas de Ramon Muntaner en el cas d’auto atribuir-se, mirant de posar continguts de valor considerable per a ésser reproduïts i així s’esdevindrà, ens ho diu el temps, de la mateixa manera que la pròpia Història triarà o en les meves sospites del que s’enorgulleix Eiximenis d’haver evitat de tot cor penso: Atribuir a qui no correspon papers. De la mateixa manera que era comú en aquells temps, es veu -i perdoni la ironia- No com ara, es reproduïen idees i comentaris d’un lloc a l’altre sense propietat de la mateixa manera que ja el temps i una certa edat no ens permet de recordar: “Sí que ho hem sentit però no ens faci dir: On?”. Queda doncs dit, també el que suposo es proposa en el text introductori el mateix Eiximenis. 2. Escriu un elogi de la prosa de Bernat Metge. Penso que el més clar elogi que se li ve fent a Metge, sempre a partir dels coneixements compartits per Lola Badia, tant a la conferència disponible a l’aula, com en el llibre sol·licitat en préstec a la Biblioteca de la UOC a través del Centre de Suport, és l’exposició i concreció de parers i convenciments de manera “esmunyedissa com una anguila” com ens diu Lola defineix el propi autor les seves direccions en un dels versos del seu sermó. És d’aquesta manera que tant com per exemple les bombolles de sabó vénen i van i exploten ara aquí i allà més tard, no perquè estigui escrit vol dir que així s’hagi manifestat. Ni, altrament, que el que de manera expressiva s’ha exposat amb dilacions i tersiverjacions que ara aquí i ara allà aniran assolint cara i ulls però sempre de alguna cosa diferent a l’assinceració posicionament de caràcter i presència de l’autor, que s’ofereix, altrament també, per mitjà dels seus coneixements de la matèria que esdevindrà doncs diferentment exposada, i, com és el coneixement de clàssics –per exemple-. Passa doncs, que no és mai Metge a qui li passen coses i qui exposa unes altres i qui arriba a conclusions sinó un personatge que esdevé instruït, sempre, i per a qui aquestos manifestos i opinions esdevenen de comunicació. És per això que fins i tot en aquests assoliments trobarem l’excusa d’uns altres. Ni a part de exposar-se coneixements i propostes ateses com a fets res no esdevindrà concret ni compartit més enllà del podríem dir-ne posicionament formal a partir per exemple del viatge a la Cova de Sant Patrici i la suposada necessitat de justificació fer-se valer de Metge ni llavors ni més enllà del purament pràctic. El somni passa a la presó, però és una incògnita quan s’expressa i amb quina finalitat, així com tants d’altres detalls circundants que per exemple Badia té a bé de introduir i lleugerament comentar i que ens faran callar abans fins i tot que exposar sense voler, ni convèncer ni com deia justificar res, ni donar, potser res de nosaltres mateixos que no siguin posicionaments contrastats pel saber i la història que el temps ha establert de consideració per Hache o per Bé. Comentar també breument, però també a tall d’elogi, que el que Lola Badia sintetitza i titlla de essencial en la conducta d’un epicur en la seva conferència disponible a l’aula en els diguem si se’m permet, postulats essencials de l’epicureisme, i, que son: Complaure’s a dur la contrària, negar la Trascendència i identificar el bé amb el plaer; i, malgrat sigui de suposar no nomésment, però si de manera expressa (pàgines 39-40) en el llibre de quaderns Crema d’autora homònima, sí que s’expressa, i per tant esdevé de prou i considerable relevància la labor del monjo dominicà Antoni Canals, traductor de Sèneca i Petrarca definint aquests postulats referits en un caire potser precisament per no tant sintètics més absorts, però no per això inconcrets, doncs: No creure en els miracles, dubtar dels profetes, dubtar de l’existència d’una altra vida, fer burla de l’infern, riure’s del purgatori, no creure en el judici final i en no poder-los apreciar físicament, no saber si hi ha àngels ni diables. Precisament per tot el que aquesta asserveració de Badia suposa. És així que esdevindrà més lloable encara la tasca de Metge dins la vessant que li atorgava la seva condició de cortesà i les titllades, també, pel monjo franciscà coetani a tots dos, i més conegut representa, Francesc Eiximenis, actituds herètiques; del que ara anomenaríem classe dirigent i que queda a mercè del nostre assoliment de consciència mitjançant l’aprofundiment en les conseqüències sociològiques, -com a mínim,- dins d’aquest conjunt de persones (els Epicurs) i la fins no fa pas massa co-responsabilitat i moral d’aquests ben posicionats en la nostra cultura dins les seves tasques administratives i d’aquí imitables i potser envejables; i, per tant, mal instructives als ulls de la fins ara responsabilitat, també, històrica a també coma a mínim, nivell social i de convivència. És doncs, al meu entendre, “transcendent” aquest caràcter de la narrativa de Bernat Metge . 3. Comenta el text següent. Contextualitza’l en l’obra i fes referència als arguments del rei Joan i als poetes del final. «Ara, doncs –dix ell–, atén diligentment a açò que et diré. Molts doctors de l'Esgleia de Déu, filòsofs, poetes e altres escients e devots hòmens tractants d'aquesta matèria, han fet llur poder de donar a entendre als hòmens del món, així de paraula com ab escriptura, què és espirit o ànima, car en lo cos humanal una mateixa cosa són. Mas segons la diversitat dels oficis que la dita ànima exerceix, és en moltes maneres nomenada. Car vivificant lo cos és apellada ànima; e, volent, coratge; sabent, pensa; remembrant, memòria; justament judicant, raó; e inspirant, espirit. Emperò la sua essència una sola és e simple. E entenents-ho molt mills que no ho saberen dir, no ho han pogut perfetament explicar; ne jo dementre que sia cobert d'aquesta vestedura que em veus portar, no t'hi poria molt més dir que ells han dit; car entrò que sia passat lo temps per nostre Senyor e ma penitència ordonat, obligat són en partida als defalliments d'aquells, no molt menys que si encara era ajustat a la carn. Una cosa tan solament hi puix enadir: que et dic certament, per ço com ho veig en mi mateix, que ço que els doctors de l'Esgleia de Déu han sabut per revelació divinal e per relació de molts ressuscitats e dit de l'ànima racional és ver; e molts filòsofs e poetes se són acostats assats a la veritat en quant humanal enginy ho pot comprendre». Bernat Metge, Lo somni, llibre I El text, -ara comentant-lo a mode introductori tal i com entenc que es demana,- ens diu que determinats savis, -diguem-ne,- han arribat a la conclusió de que existeix una ànima, -certament en una vessant molt Platoniana segons aporta el propi Metge, i, tot i que Badia ens diu que no el coneixia directament; tampoc- i que mirant d’explicar-ho no es troben fins ara les paraules adients per copsar-ne el concepte de la mateixa manera que ens cal el que els cristians anomenarien un do que seria l’enginy i que permet de fer-se una –diguem-ne també,- imatge o idea (més pròpiament) del que és això que és l’ànima. El text pertany al primer llibre de lo Somni. Concretament al capítol [7]. Ens diu Lola Badia al seu llibre de l’editorial Quaderns Crema recomanat al Tauler del Professor, que no s’ha assenyalat cap text de partida per a l’exposició de les diferents funcions de l’ànima o esperit: Donar vida al cos, voler, entendre, recordar, jutjar i inspirar. Sí és cert que en un fragment posterior, recorda Lola Badia, es poden prendre intuïtivament nocions de la procedència, diu ella de les Tusculanes i abans fins i tot, extractes dels De anima de Cassiodor. També recorda Badia s’insinuaran aparicions que formen part de la doctrina de la supervivència de l’ànima com el somni d’Escipió, inclòs al De republica de Ciceró i comentat per Macrobi(veure 1,17), sant Gregori i Francesc Eiximenis. Queden doncs, i així mateix, comentats els arguments de l’opinió per al rei Joan i segons la seva condició. Sí comentar pel que fa als “poetes del final”; primerament que se’ns apostata que el Somni de Bernat Metge esdevé a la presó i per tant “malalt e famolenc”, i , per tant, no serà, -si se’m permet, utilitzant terminologia del debat aportada per mi mateix, un somni ni lúcid (amb consciència),- ni té perqué ésser clarificador i instructiu si més no de manera directa; a manera de que serà sempre llegint amb més atenció el que s’esmuny de la línea cronològica de successos i combinant diferents i posteriors o anteriors de vegades aportacions dels mateixos personatges, que no es podrà definir res amb, diguem-ne, propietat. Esdevé doncs, d’aquesta indirecte a manera que podem resoldre -a fi i efecte de obtenir bagatges de cara a la correcció de la PAC,- que aquests poetes del final no són d’altre cosa que il·luminats per aquesta cosa que l’opinió en diria do que és l’enginy i que els permet de comprendre i imaginar i a mitges tintes fins i tot definir-ne característiques i propietats, -de l’ànima per exemple,- que mitjançant el que un altre en va dir art, és permès d’apropar a l’enteniment dels que no ho coneixen, representa, i que aquest mateix dò, o l’empra, de manera sincera, de determinades paraules i expressions sempre que siguin ja desenvolupades prèviament mitjançant la diferent assoliment de conceptes abstractes farà que hom s’apropi al món de les idees de Plató... sempre. Espero. Opino, i ja finalitzant la personal conclusió, que així com podem assolir la intel·ligència a manera del que els filòsofs anomenen mètode del tampteig-error i és per tant assolible a qualsevol que hagi estat en principi format per al desenvolupament de la memòria, penso intuir que només amb l’enginy i precisament la capacitat d’abstracció per exemple, que es pot concebre i mirar d’explicar-ne la “substància”. De qualsevol concepte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada