dilluns, 4 de gener de 2016

PAC_3 ¡ha!

Josep Salvans Arola Literatura catalana medieval - PAC 3 Tema 5: Ausiàs March Resum dels anteriors BLOC A Respon les tres preguntes següents en un màxim de 30 línies cadascuna. 1.Quina relació s’estableix entre l’obra de Ramon de Perellós i les cròniques? Un primer punt de coincidència el trobem a la pàgina 14 del mòdul 4 on es desprèn de la correlació del relat dels esdeveniments de 1396 i les seves perspectives, que una de les causes dels sol·licitats efectes(llegim les tres grans cròniques, ometent la quarta del regnat de Pere III El Cerimoniós, que ja -segons com- ens agradaria); i, tal i com s’excusa els autors d’una pretesa i només insinuada vocació de servei, en aquest cas i encara a la casa originària dels comtes - reis de Barcelona i després d’Aragó; diferenciant-los també de uns primers relats, que no són en llengua catalana, i, a més, són anònims, a diferència de les cròniques esmentades; que fan d’una relació de fets físics i concrets i en certa manera només, doncs, serà el cas de Bernat de Perellós, de relat historiogràfic que precursòriament en el cas de les cròniques i ja més comú els anys posteriors i tombat el segle, per part de l’imputat en càrrecs contra el rei Joan Ier; els diferencia de la majoria de compilacions de gran abast històric, característica habitual de l’historiografia de l’edat mitjana segons es comunica a la pàgina 5 del mòdul 1 de títol homònim(La historiografia); i, per tant, la gran similitud es la perspectiva i doncs, de narració de: a) Fets emparats en esdeveniments reals b) Esdeveniments veraços i o més o menys fidedignes i comprovables, primer segons la corrent literària predominant en les dates que els ocupen i temps que corren amb la ja esmentada novicitat i precursoriamenta que pogueren suposar i de fet eren; i segonament exculpatoris de cara a una irresponsabilitat, mal desori, malevolicitat o dissort i digressionadors de pànic... així com de lloança al casal(en aquest sentit, fer esment que serà només Ramón Muntaner, dels quatre- Jaume Ier, Bernat Desclot, i Perellós – qui incorrerà en finiquitaments pedagògics i il·lustratius a més de fer notar la necessitat de rememorar els temps passats a mode d’enriquiment, -em surt ara-, i docència); i que, és d’aquesta manera que em permeto el luxe de fer notar, a qui sempre correspondrà en un exercici de responsabilitat, que de la mateixa manera que Adam Smith, anomenat pare de la Sociologia Moderna, al seu llibre del segle XVIII(1776), “Wealth of the Nations” parlava de “una mà negra” que esperonava als productors, en aquell cas d’una fàbrica d’agulles a passar per damunt de massa coses en bé de l’abaratiment de costos mitjançant la producció seriada i massificada en que devallarà tot plegat, i, objecte d’un altre estudi i temàtica; serà el recurs apel·lat per els cronistes que ens ocupen (4) aquest inexplicable, i, si no fos el meu cas diria que paranoic, esment o soslaïament de presències dissuassòries del bon funcionament del la regència i regiment per part de les autoritats de manera “peculiar” fins a maneres complícites(o de recerca de complicitat... supòs), en una inversemblant i estupefactòria divisió de atribucions “gracioses” (llegim de gràcia (estat de l’anima i la persona (en aquest cas un col·lectiu)envers Déu)) 2. Punts en contacte i divergències entre el Llibre de les bèsties de Ramon Llull i Lo somni de Bernat Metge. Considero el principal punt d’acostament entre ambdues obres en concret, -molt més en el cas de B.Metge donada una menor prolíficidat pel que fa a quantitat de tractats i obres- amb, per cert, un decalaix considerable, però no per això, i, donada la posterioritat en la que escriu Metge i per tant la perspectiva històrica que li esdevé donada amb el temps i el manteniment, per part d’una determinada classe social ja analitzada mínimament durant el semestre pertanyent a l’alt funcionariat de la cort en aquest cas de la que Metge en forma part; es dóna el cas de una similitud, deia, que jo anomeno propedèutica... il·lustrativa... docent... i o pedagògica. És d’aquesta manera que podem considerar, des de un determinat punt de vista només però prou vàlid a ulls del que ens ocupa, que atribuir a les sobre-dites tasques docents i il·lustratives dutes a terme per Llull i per Metge en aquestes seves obres que influirien i cercarien, en el que els anglesos i britànics i americans estudiosos del màrqueting, anomenen “Target audience” que vindria a ésser l’objectiu de les seves imparticions docents a través de la literatura que els va embrancar, ja he dit que molt més concreta en el cas de Metge, a comentar i exposar determinats coneixements en els seus relats i llibres. En el cas de Llull, i ho abarco amb-per-separat, de manera que tot plegat esdevindrà més esquemàtic, és cert, però també més ràpid, i de cara a que qui ho ha de llegir, en aquest cas se li pressuposen fins i tot coneixements més profunds en aquestes consideracions de destinataris de les obres, que per altra banda i considero oportú de fer esment que sense el resultat positiu i encertat de les prediccions dels autors, rarament s’hauria produït una conservació de les diferents temàtiques perquè considero l’atzar una solemne tonteria en aquestos afers i la casualitat, que no la casuística, ara ja inversemblant sobretot amb les diferents notícies de troballes anava a dir que arqueològiques que no s’hagin trobat ja; els bestiaris eren orientats a il·lustrar la jovenalla i els acabats d’ascendir a determinades classes socials o qui podia tenir el goig de compartir-hi estones per exemple cosint, serà que el llenguatge gestual i la imatge assoliren, a determinades edats i com ara, punts de subliminal transcendència. Així, opino, el bestiari de Llull estava orientat a noietes que havien de parir nens i nenes que havien de esdevenir “classe dominant” i els havien d’il·lustrar, també, a determinades conductes a l’hora de escoltar i reaccionar a o no a temps. Per exemple, el bou i el que comunament se li suposa, que ara no analitzaré en profunditat, quan es parla del que no es pot parlar acota el cap i mira amb els ulls endavant i amunt. Es mostra tolerant i condescendent, però suficientment vigorós. I, a més, disposat fins i tot a entomar una patacada amb sobrietat. Metge, segons aquest model que em permeto simplificar, escriuria; i dintre de una finalitat també propedèutica com Llull a una altra tipus de audiència i d’aquí la divergència: L’objectiu de Metge, tot i que podria abarcar alumnes retrassats i per exemple tard-vinguts, no té per objectiu, als ulls del mossèn, la classe dirigent, sinó segons o tercers germans i fills, llunyans a la figura de l’hereu per exemple i al parir o fer les coses cap enfora, com sí il·lustrar de coneixements espirituals a determinats usuaris al marge d’aquests primers que també son mereixedors, per si un cas, de determinats continguts que els diferents booms de canalla farien obsoletes determinades instal·lacions educadores posem pel cas. Així, avui en dia, a les nenes que llavors llegien Metge se’ls diria: “Les nenes maques van al cel... les dolentes a tot arreu”. 3. Els objectius divulgatius de Francesc Eiximenis i de Ramon Llull. No és exactament el cas, però considero molt oportú de fer esment del que ens va dir Lola Badia en la seva conferència disponible a l’aula: “Metge té un mèrit: aconsegueix que al cap de set-cents anys encara en seguim parlant” Amb això vull dir que no només les obres que han sobreviscut a aquests anys i més i a diferents corrents ideològiques i fonamentalismes diversos i que purgaven i han purgat determinats continguts i troballes filosòfiques, han fet que unes determinades temàtiques perdurin tot aquest temps i les de més mèrit i no la casualitat; -cal també observar que més quotidianament aquests autors i per damunt de la seva creativitat i “art” havien de procurar-se objectius comuns a la classe dominant i en el cas de llibres i literatura-, fins i tot ésser prou hàbils per a esdevenir artistes i perdurar a manera que potser poguessin precisament sobrevenir a aquests corrents de manera més perllongada en el temps i victoriosos, malgrat, en realitat, i molt probablement altres posem pel cas autors i se m’acut en Chêtrien de Troyes volguessin parlar d’altres coses i ara com ara o avui i ara no siguin considerats per nosaltres. És també Lola Badia qui parla d’actes intel·ligentíssims de Metge que el faran ésser considerat per generacions no coetànies a la pròpia que hem de suposar que tant el menoret gironí com el propi i prolífic Ramon Llull no eren imbècils i van pujar al vaixell i carro dels dominants, entesos i interessats de les seves ocupacions (de Llull i de F.Eiximenis) a més de caracteritzadors d’una determinada reclusió i salvaguarda en el temps que déu dirà si interessada. Així, -i ara, eixint d’això que he dit-, proposo que aquestes finalitats recolzades i amparades no calgui considerar-les pròpies d’ells sinó dels seus seguidors: a) Llull experimentava en la seva persona cercant “la conversió dels infidels” b) Eiximenis, -bàsicament- i en certa manera a diferència de Sant Vicenç Ferrer que mirava de captar vocacions esperonant determinades capacitats de ministres de l’església que havien de poder gaudir i fruir d’altres llengües molt més inaccessibles i reservades, però per la seva “presència” en la que s’hi desenvolupava la tasca oralitzadora de conversió, també, ho feia una cosa en el cas de Eiximenis i Ferrer molt més de subsistència donada la precarietat de la que no varen poder ensortir-se’n... “per Hache o per Be” i volent o no eixir-ne. BLOC B 4. Comenta la cobla següent en un màxim de 50 línies. El teu comentari ha de contenir: la identificació i localització de l’estrofa, un resum del sentit general del poema, els aspectes de contingut i formals més destacables, en el context de la poètica de March. Has de demostrar que has entès March de manera global. Bullirà·l mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Identificació i locaclització: L’estrofa proposada per el seu anàlisi coincideix amb la IIona estrofa del poema d’Ausiàs March “veles e vents” i que duu el número de XLVI (des de les edicions del cinc-cents). Resum: ”A punt d’exposar-se als perills de la mar per emprendre el desitjat retorn, l’amant adreça a l’estimada un pensament que fluctua entre la confiança i el dubte, entre el temor i l’audàcia”. Inspirant-se, diuen Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en Lucà, -que per cert, Lola Badia al·ludeix en les seves explicacions a la conferència disponible a l’aula sobre Bernat Metge, com a Llucià. “L’amant preveu una tempesta esfereïdora, cobles IIona i IIIera(...) en el que és un rerefons sobre la qual es destaca, sublim, la fermesa heroica de l’amant davant la mort”. Tant la incertesa com la escassetat(“límit”) de l’amor correspost per part de la dama i uns breus apunts de dret civil que alliberarien aquella en cas de traspàs de l’amant, amb la mena de la possibilitat del naufragi volten el curs del pensaments del poeta (identificat amb ell, l’amant). Així, tot i estar segur que la mort no extingirà el seu amor i relació després de la mort gràcies al dolor (“ira”), sí que és cert que es fa referència a poemes anteriors en la relació proposada de March i escrits per ell mateix com son els números LXII i LXXXV així com en les cançons LXXVI i LXXXIX -de difícil, i fins a cert punt, poc recurrent localització- donat que el seu explic consisteix també al referenciat en el nostre cas terme(“límit”) de l’amor i la seva mesura -en espai temps suposo-. Potser però només n’hi ha un de “límit”: la mort, i això és el que frisa a equiparar i per tant mesurar de cares a la comparativa amb la, de sobte, displicent convergència acceptant qualsevol conseqüència que se’n derivi(“bé o mal d’amor”) lamentant només que la fortuna no li hagi concedit ocasió de demostrar-ho fins al moment o encara. “Vet aquí la conclusió del poeta: estimar en un grau extrem és jugar-se la vida a un atirada de daus(...) sense la certesa que el sacrifici no sigui inútil” si se’m permet a causa de la valoració de la vida pròpia que infonen les mares i el seu amor matern en contraposició al donar sentit a la vida i la passió, de manera que “l’amant hi té en l’amor les de perdre: perquè l’amor, com la fortuna, no atén als mèrits ni reparteix amb equitat els seus favors.” Sobretot en els temps i tecnologies que corrien llavors per als afers nàutics i malgrat tot i que fossi, també, a la Mediterrània. Aspectes de contingut i formals més destacables(...): Malgrat el que acabo d’esmentar de la localització Mediterrània de l’aventura, no seré jo qui en faci referències geogràfiques molt més enllà de les pròpies de March i el seu coneixement coetani i propi lluny dels llibres a qui ell es deu i lluny dels provables afers viscuts en carn pròpia dins d’aquest àmbit (cultural i social). Si la poesia cortesana ens diu Lluís Cabré a la conferència disponible a l’aula no li hem de fer cas al peu de la lletra, i opino jo des de la meva humil posició i perspectiva, esdevé no més que una oportunitat per a Ausiàs March de continuar amb una tasca familiar i de fer-se valdre en afers més enllà dels de falconer i viure prop de la cort i les seves... el coneixement i la lectura ens ho dirà!... oportunitats; serà l’afany per a fer coincidir les seves aspiracions de vàlua i posicionament propis dins la cultura (en general, i clàssica -amb matisos-) que el faran creure’s assolir determinats coneixements que als ulls de la meva pròpia humilitat com a persona desenvolupada en només afers d’aquesta índole, en català i prou. A molt estirar en castellà i txapurreijos d’anglès, però mai en italià ni llatí. Considero malgrat tot aquest posicionament, meu, remarcable i a considerar donades les poques ganes i necessitats de proposar una tasca de resum i a més impossibles de cara a tota la feina que se’m gira per a divendres dia divuit amb la tonteria de no haver rabut encara el llibre de Jaume Turró en servei de préstec: “Sis poetes a la cort d’Alfons el Magnànim”. Tot i això sí que diré que el mar i el decurs fortuniós que ens depara o deparava enfrontar-nos-hi, la moral com a acte de fe i per tant benedicció en endinsar-nos-hi essent propietat de Déu malgrat inexplicables disgressions del temps i sort de determinats personatges també recorreguts; -tot canviant el “topos” de Boeci per la “virtus” pròpia i per extensió dels catalans des de Jaume Primer, s’ha d’entendre-, juntament amb l’audàcia d’arrel estoica haurien de propiciar una sèrie de resultats que segurament A.March mira d’il·lustrar per a profans i joves de manera que la seva tasca esdevé muntaniana (per Ramón Muntaner) no sabent nos si per auto-atribuïda com per docent o psicopedagògica. Finalment, soc del parer que en aquestos casos i en general tenim la sort de que ja de fa força anys estem al dematí mentre d’altres voregen ja la nit i l’ocàs, que sap si cultural també o més fornit debades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada