dissabte, 23 de gener de 2016

... una Nueva primavera...

Benvolguts companyes i companys: Venint al cas amb el post immediatament anterior i amb la també relativament recent estrena d’una etiqueta (desenganys desentenimentosos) permeteu-me una reflexió que voldrà ésser de presa de consciència des de aquí, el cas que us exposaré, en vers… no tots!, esclar, vosaltres estudiants universitaris com jo que diguem, ara tingueu inquietud per determinats afers socials de la idiosincràsia d’un pobret i malcarat malalt mental com jo que sí que en soc… de malalt mental, malgrat la meva malaltia es pugui afortunadament per tothom suposo medicar i detectar relativament a temps en civilitzacions industrialitzades, -em sembla que això em comença de quedar més bé-. Deia societats industrialitzades que farà cojunturar tot el relat que us vaig a mirar de en les meves pobres, tristes i segurament mancades de consistència -fins i tot literària- paraules haurien de fer de tot plegat -aquest post- quelcom de suficientment revolucionari com per que una presa de dignitat per part de tots faci que -no essent-ne partíceps, sinó que col·laboradors- entengueu aquesta perspectiva meva tant i tant assimilada per tots vosaltres de manera que per ridícula i mal expressada fins i tot, poc més que per curiositat… i anava a dir casualitat… us llegiu. Ara mateix, avui a dimecres dia vint de Gener de l’any del Senyor de el 2016 hauria de estar estudiant literatura mdieval catalana. I ja ho he fet una mica, però és que em canso i em desanimo massa sovint. Ara mateix, tot embadalit resseguint les línies d’un llibre de Jaume Turró sobre Sis poetes catalans del Regnat d’Alfons el Magnànim, i que consti que el detonant ha estat parlarme del cognom Garcia, en català i per tant sense accent a la í i el Turia que m’he imaginat qualsevol d’aquest arxius que els estudioso es presten a vindre de consultar i els seus vegilants tots malalts… -animem-ho! Vinga! D’hepatitis C que us deia i el nou nen Jesús- vetllen amb gelosia mortal i de necessitat. Així posava pel cas en el meu pensament la possibilitat de que aquestes, espero que mai us n’hagueu donat el cas de coneixement i sinó, com mirava sovint de inculcar-me el meu pare quan marxava de casa els dissabtes a la tarda cap a torra’m, apel·laré al vostre enteniment per tal de mirar de imaginar-vos amb la vostra indubtable capacitat d’abstracció la quantitat de poetes de cognom Garcia i a més, parents o no que amb la conseguent reiteració de noms de Pila existent (a les millors families… que és on passen les coses) han de fer enfarfagosa la concebuda, espero, tasca ara anant aquí ara quatre pobles més enllà mirant i remirant arxius de les parroquies, també, per veure qui s’hi havia batejat i fill de qui era… ara simplificant. Prepareu-vos senyors i senyores per a la disjuntiva que altrahora un requeriment de les vostres consideracions en comentari faria d’aquest espai quelcom desastrós per més real i no virtual que pogués semblar l’assoliment de determinades activitats i relacions amb el proïsme altra banda tant forçat, és cert” a una determinada opinió en relatiu per la corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que tant ens miràvem a casa i no només perquè en teníem i gràcies precisament a la família i la seva opiniói mà ferma per tantes i tantes altres coses, en teníem deia de casa i fins i tot de tele i radio per escoltar-nos-ho. És d’aquesta manera que amb coses que tot just i potser tant ridículament farà necessari d’excusar-ne les propietats d’adonar-se’na ara ia la meva edat concreta que us vull explicar que és de justícia la necessitat de que facebook sigui una casa de barrets i para anar-se’n de Picos Pardos. Apa! Que… ja està bé home! Cada vegada que hi rumïo acabo pensant en La División Acorazada Brunete i el Comarques; i, per tant, i per això crec de llei i no rutina en el sentit pejoratiu del terme, esclar, que tots ens… tots els que com diuen els documents vivim i treballem, ara que ja tinc feina, a Catalunya i per extensió a les teres del Turia també i sempre que vulguin conèixer- me i no conèixer-nos… que encara hi han classes faré extensiu, a mode propedèutic, a tots i totes vosaltres el següent requeriment: A partir d’ara, cada vegada que veigueu per la tele alguna cosa en relació a qualsevol mena de dada personal i la seva publicitació i fins i tot requeriment… I NO estic parlant de si us heu casat dues vegades; doncs que “OJO AL DATO SENYORES” assabenteuvos en bé joves que vindrà de canto. Així per exemple i no vull extendre’m ara massa que no és el cas i vosaltres no tot i que jo si que ho soc de Manresa i puc anar a xarrar amb algú al cafè del forn i explaiar-me molt més a manera relaxatòria que ara i aquí carregant-me de punyetes mirant d’anar més de pressa i no perdent fils conductors i pensaments i també és cert no podent contrastar les meves inquietuds amb les determinades reaccions que percebo ara a la biblioteca del campus universitari; per cert haig de dir-ho sempre tant enriquidores com reciprocament molestes per els sorolls de les estossegades i el teclat, i així doncs productives faran que cerqui una complicitat de tots amb la desitjada prestesa: Imagineu-vos per un moment que es troba i dic per exemple una determinada medicació víricament reactiva que a partir del moment de l’administració posològica faci l’abandonar de manera definitiva determinades conductes, i sempre que no es deixi de prendre el medicament… com en el cas d’una malaltia venèria o tropical… provoqui unes reaccións determinades que només el consum d’alcohol, entre altres substàncies tòxiques, motivin una desafecció amb determinats comportaments i criteris de manera que es proposi de en pro de la salut mental del poble i per que aquestes altres conductes siguin eliminats facin no que els hi posin un microxip als malalts per apercebre els… qui diu un microxip diu un mòbil concret… cambrers de tals comportaments… a estudiar per les societats subdesenvolupades, és clar, de manera que no es tracti, i dit ara contestatàriament des de el Mozilla Firefox, no sigui perque els malalts de SIDA de Madris i Barcelona hagin no d’anar a contaminar a pagès i així estalviem riscos en la descendència, no!, sinó que sigui que es pugui fer, en aquesta Nova Primavera que us deia que els Americans del “Perico” arribin a poder, també i després d’haver matat tots -i exterminat- els malalts infecciosos tenir-hi accés a aquests arxius altrahora de tant important consideració de manera que “vamos a atravesar el cristal sin romperlo i sin mancharlo”. Deixo la porta oberta a més i noves consideracions en ateniència. I si no… Hi calarem foc… Als arxius, als arxius…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada