dilluns, 30 de maig de 2016

Exposició "Torras i Bages i els artistes"

Xerrada inaugural a la biblioteca El Casino de Manresa: El senyor alcade valentí Junyent presenta en Jeroni i no Josep Maria Gasol i xarra de Torras i Bages la cultura i l'art però primer parlarà Xavier Barró que és historiadó: Xavier, No és de manresa però s'hi va casar. Li va agradar doncs de fer una xerrada a Manresa sobre la "contemplació de l'exposicií" que haig de confessar que jo mateix, en Josep, no he vist encara a hores d'ara que ja s'ha clausurat i que es va iniciar el Divendres 13 de Maig del 2016 dia de la onomàstica de la mare de Déu de Fàtima. Una contemplació de l'exposició que ha de ser activa i no només una mirada material i admeté que fins i tot un historiadó de l'art apreciaria més coses. Va dir que Torras i Bages va tenir un compromís amb la seva gent indubtable. "L'art ha de superar el poble ho havia dit "Torras i Bages, és clar" i ho ha dit el Sant pare francesc Primer. TiB es trobà a finals del segle XIX que alguns feligresos no combregaven amb els postulats nihilistes del Modernisme i això provocà que uns quants i reconeguts artistes s'escindiren i va néixer una mena de confraria de Sant Lluc que va posar de fiduciari a TiB i una llei de l'art de 1905 que no recordo si era del ministeri (o d'alguna repúbblica bannanera d'antuvi) Va dir Xavier Barró que TiB va mantenir una actitud positiva i constructiva i no optà per l'immobilisme ni el tancament amb els modernistes donant així lloc a una recordada ara actitud constructiva. Es veu que més o menys, perquè jo no he fet mai taquigrafia devia de dir el bisbe i pensar que el talent de l'artista havia de consistir en saber reflectir el paper i caràcter de la seva obra(la de l'artista s'entén). I també es veu que per al vigatà(TiB) la idea de llibertat al segle XIX abarcava el concepte de no només que cadascú fes la seva feina sinó que deixés fer la dels altres "L'artista que faci art" i no mantingué se suposa que com alguns altres dirigents mantingué deia un criteri de dir una altra cosa que no fos aquesta del artista i del fer art. TiB tenia doncs molta sensibilitat opinà Xavier Barró aquell divendre tot introduint-nos a la figura del prevere del que se'n celebra l'anniversari. També va dir en Barró que el centre de Sant Lluc va acumular una important i compartida en tre els seus membres, biblioteca... també prestigiosa. Com a artistes del centre Cultural Sant Lluc destacà Joan i Josep Llimona, Alexandre de Riquer Josep Torres García i Antoni Gaudí, així com el conegut a casa nostre ara, que llavors no, i autor dels frescos de l'interior de la Catedral de Sant Pere de Vic Josep Maria aquest sí que Josep Maria i no Jeroni, deia que J.Mª Sert. En Jeroni Gasol parlà d'una relació extensíssima de TiB amb la ciutat de Manresa. Comentà que fou al 1935 que va entrar ell, en Jeroni, al Seminari de Vic, on com era comú encara que una costum potser ja en desús a l'època, es llegien llibres al menjador durant els àpats i què hi fot! i a n'ell li va agradar, a l'octubre de 1935, un que havia escrit Mossèn Fortià. De seguida amb l'ajut de no recordo qui, potser Mossèn Jaume Serra, va nombrar els quatre personatges de la "última"(va dir) vidriera de la Basílica de la Mare de Déu de l'Alba de Manresa eren Tarrés i Claret, Serafina (mare fundadora de l'ordre de les caputxines a España) El beat Miquel Pagès i el venerable Torras i Bages. També va dir que es veu, i representa que ho va dir de memòria ell que és força gran i força més encara que en Xavier Barró tot i que en XBarró esta fet un txaval i se'l veu forçut va dir que suposo ara el 30 d'Octubre de 1966 es va produir un acte de inauguració de la vidriera amb traspol·lació del fet recentment (23 de Octubre) a Vic, a la catedral de Sant Pere precisament, on hi varen participar Joan Bonet Rifà de Barcelona i l'orfeó que n'hi havia llavors de Manresa i el de VIc ara O.Vigatà. Allà es va fer un discurs sobre el Concili Vaticà IIº on va parlar ell mateix Jeroni gasol en la efemèride del que s'està a punt de celebrar en relació a l'anniversari de TiB, i la seva també com ara relació amb Manresa i Gasol estava doncs tot cofoi de ser-hi i de dir al final de la xerrada com veureu, que ja en vindrà un altre. Va dir Gasol que si El Sant pare Lleó XIII era molt conegut es veu (i perdoneu) per les seves encícliques papals; podríem considera conegut a TiB per el seu nombrós número de Pastorals. Cinc de les quals només dedicades a la ciutat i arxiprestat de Manresa i va dir de memòria fins i tot els cinc motius principals de les cartes amb algun malabarisme que ara no em ve de gust de reproduir i que son disponibles en algun arxiu. de totes maners i sota requeriment oficial no tindré cap inconvenient, sempre que llavors les pugui llegir.(La Llum1905 (i la seva festa suposo), 1908 La Batalla del Bruc tinc anotat que va dir, La Crema de convents de l'any 1909 (3 convents a Manresa (St Fco, Monges caputxines i Montserrat)) aquest amb un titol particular "La Glòria del Martiri", La restitució de La Companyia de jesús que sabrà qui sigui que havia estat prohibida durant cent anys(1813-1913). També forma part de l'erari de les aportacions fetes per TiB l'anomenar amb el pretèritament referenciat motiu "Sant Ignasi de Montserrat i de Manresa en detriment de l'apòcrif: de Loïola". Manresa li deu a TiB una intervenció cabdal en el procés de definició d'una façana principal que jo recomano es faci a peu des de davant del cafè "El 9 Caraques" tot pujant les escales de la Recentment inaugurada també Plaça de la Reforma; ja que La Seu no tenia façana principal. En inaugurar-se la de la catedral de Barcelona en cohetanietat a TiB i assistir-hi un manresà del carrer Sant Miquel (on a l'estiu s'hi pixen molts gossos) per bé que hi passa algun camionet de residus i que és molt a prop de la basilica i baixa de la Plaça de l'Ajuntament, doncs un tal i milionari Prudenci Comellas va quedar maravellat del procés d'encimballament dels participants a la catedral de Barna i va empecinar-se a que un arquitecte local (Solé i Mat) fés un projecte que en principi havia d'assemblar-se al de Santa maria del mar de Barcelona també, de manera que en demanar permís o comunicar-ho al senyor bisbe el milionari que ell participava amb una sèrie de diner i que ho cobrissin doncs TiB va participar efiivament en la creació d'una comissió entre els que constaven Antoni Gaudí, Font i Gomà i l'arquitecte diocesà). Diu que tothom deia que es faria el que diria en Gaudí i es veu que així es va fer comentà en Jenroni o Josep Maria que ara em feu dubtar Gasol. Així van aconseguir treure de la sagrada Família de Barcelona a Antoni Gaudí que no hi volia anar i van anar en tren a la capital del Bages. Gaudí ja havia esmorzat i mentre ho feien els altres estudiosos i opinants el se'n va anar a voltar fins al pont romànic i va fer tres o quatre preguntes sobre, per exemple i recordo ara que no ho puc llegir i ja estic atabalat si el baptisteri que si us hi acosteu tot goitant-lo des de una mica més enlla de les escales, i tirant-hi amunt- que comencen a "El 9 Caraques" i teni cultureta de l'11-S de NY i les propostes de Joan Clos ex alcalde socialista de la antiga Barcino; -i us en penjaria una foto si no tingués el mòbil sense línia i tot i que li puc desar encara no sé si quan em canviï la tarja SIM, perquè tinc la línia tallada i no penso pagar 25'00€ de restabliment de la mateixa línia, i segurament llavors, encara que potser no! calla, ja la tiraré avui per si els de Estat Islàmic i posen una bomba o un missil Starlinguer com els de l'IRA a Rèquiem por los que van a morir i el anar a comprar missols a Massachussets però aillò era una altra pel·lícula i això en cursiva una conya us recordarà el gratacels projectat per a NY pel mateix Gaudí encara que amb diferència, d'alçada ente el Empire state Building i el de en gaudí i el de en Gaudí i el baptisteri de la seu de manresa. Estic molt cansat. Vaig a fer la Foto! hehe

divendres, 27 de maig de 2016

Cinc Reptes Socials

Xavier Casanovas, director del centre d'estudis Cristianisme i Pau i de la Fundació Jesuïta Lluís Espinal a Manresa va introduir-nos ahir al Casal Flors Sirera a una disertació sobre una sèrie de reptes per a un Món Ferit, Globalitzat i canviant, va dir, dins el cicle de xerrades i conferències del Fòrum IGNÀGORA ahir al vespre. Segons resa el mateix programa de la segona edició de ponències del Fòrum IGNÀGORA d'aquest any 2015-16 que organitza l'Ajuntament de Manresa, la FUB, la UOC i la Fundació La Cova sobre la figura de Sant Ignasi i els valors que s'han anat treballant a Manresa des de l'any 1522 fins ara i de cara al cinc-cents aniversari de l'efemèride de l'estada de Sant Ignasi a Manresa per un període de nou o onze mesos a la ciutat que ara no ho recordo i de repercutida trascendència en la vida i obra del Sant que fins i tot en un dels seus set raptes em va dir que havia tingut un muntador de màquines de filatures Joan Comellas al llarg de la seva vida se'ns introdueix a l'acte d'ahir mitjançant una frase que diu: "No estem en una època de canvis, sinó en un canvi d'època" Flors Sirera ens transportà i seguirà fent-ho, amb la seva infraestructura per a les diferents ponències que s'hi donen sobre la Pau i la justícia social, als ideals i valors propis de la ciutat i de la seva gent com va anomenar-ne alguns una dona que no ens va dir qui era o no vaig tenir temps d'apuntar-los com són la Igualtat i per això tenia molt valor per a ella que hi hagués en xavier Casanovas de "Cristianisme i Justícia" Va acostar-nos breument i ràpidament el senyor Lluís Pagès a Xavier Casanovas. Lluís Pagès és el President de la Fundació La Cova, de manresa, i Jesuïta també. de seguit el senyor Casanovas va agrair a l'Ajuntament el que per a ell, va dir és un repte exposar i encaminar les realitats socials amb voluntat de propostes organitzatives. Va dir també que aquest cicle té la voluntat d'actualitzar el llegat de sant Ignasi i dels diferents seguidors que van refundar els principis i valors del sant. El mateix Lluís Espinal era un Jesuïta del Bages i va ser un dels catalans més universals del segle XX. Lluís Espinal feia documentals a Televisión Española cap allà als anys vuitanta del segle passat i va però ésser censurat i emigrà a Bolívia on també feia documentals reaccionaris i de Justícia social i denúncia que el van condur a una mort violent als carrers del país d'acollida amb la consegüent sortida al carrer de 70.000 persones a protestar i queixar-se. Fins i tot ens va dir en Xavier Casanovas en la seva recent visita al país andí el Sant Pare Francesc es va deturar en senyal de dol, el papa Francesc és el primer papa Jesuïta de la Història, al lloc on va succeir el trist fet de l'assassinat de Lluís Espinal. Dit això, en Casanovas va introduir els que ell considera estats del canvi, fins a tres amb severes diapositives a la pantalla del projector en un espai de no penombra: 1)Un Món ferit: Amb una foto del vaixell que ahir es va enfonsar a Líbia amb cinc-centes persones a bord i alguns morts i ens va dir que en 48 hores fins a cinc mil refugiats han estat rescatats a les costes de la mar Mediterrània. 2)Món Globalitzat: Vivim una vida accelerada tots els occidentals i posem trabes a una sèrie de ideals de paritat a una gent que vénen per a sempre a les nostres(d'alguns) terres i contrades. 3)Vivim en un Món canviant: És ben cert que fins no fa pas massa existia un entorn dels pares i els fills... i els néts treballant en un mateix negoci i ocupació o ofici amb una sèrie de coneixements que eren compartit durant tot l'any i en una sèrie d'onomàstiques i efemèrides que ara convergeix en una disparitat de continguts en les reunions i formació familiar i pagada. Llavors ens va introduir breument una sèrie de dades de la societat de la informació i la comunicació i ens va dir que hi havia, entre altres nombroses i espatarrants dades que hi havia fins a dos milions de consultes al Google per minut en tot el Món. Així doncs donava per plantejat el repte del Món Ferit per la desigualtat d'oportunitats, Globalitzat i estressat i deshumanitzat en alguns aspectes, em permeto jo de parafrasejar-li i tots els reiterats usuaris del Google podem cerciorar amb aquest exemple, també, i amb els mateixos d'altres que ens podem imaginar i o recordar del Nadal passat: Canviant. Després ens va parlar del canvi d'època on les coordenades, va dir, que havien viscut i analitzat a la Fundació Lluís Espinal per a tots nosaltres ens han canviat i ens va plantejar què ens duu aquest nou Món: a)LA DESIGUALTAT: Un deu per cent de la població mundial té el cinquanta per cent de la riquesa. De al resta, el quaranta per cent disposa del 3% de la riquesa mundial així baremitzada. És cert que a partir de precisament els anys vuitanta polítiques econòmiques van dissenyar, es veu, uns estats amb menys espais de ingerència i capacitats de decisió, i es van fer una sèrie de reformes que han dut el Món occidental a una economia que per l'assoliment de tots els mercats productius abastables durant el segle XIX i XX i disponibles llavors va passar a una nova economia de base financera i d'inversió amb unes ratios del 93% sobre el global de l'economia i un intercanvi del total entre les empreses de mateixos grups del 40%. En aquestos canvis de redacció de lleis i estructures econòmiques va esmentar una sèrie de reformes taxatàries de desgravamen dels capitals i la fugidissa establició a paradissos fiscals per evitar-ho precisament. També s'han produit processos de desprivatització de béns comunals i serveis com l'aigua i la terra en Àfrica per exemple amb la compra dels xinesos de molts terrenys i creació de infrastructures com ara recordo jo espantats per el senyor Guiu guionista de l'antic programa d'aquest casa Afers Exteriors en una altra xerrada organitzada per el regió7 a l'auditori Plana de l'Om ara deu fer un més on es va esmentar la creació de l'últim dels nous estats mundials, el sudan del sud on perdonarà la conya i el no pagament de royalties al senyor Guiu de un caprabo a lo béstia per alimentar uns entre sis i cinc milions de persones al dia amb helicòpters perquè al Sudàn del Sud no és que hi hagi petroli, és que en tot l'estat hi ha cinquanta quilòmetres de línia de ferrocarril. Va dir el senyor Xavier Casanovas que l'ingrés promig de les llars espanyoles està caient encara i que això afecta a l'economia. Més tard va esmentar una sèrie de pensioons que es pagaran a uns col·lectius precaris entre els que es va auto incloure i va dir precaris per a revitalitzar l'econimia i també va dir en Xavier que el papa Francesc havia justificat una nova economia on planin valors de justicia social i igualtat. també va dir dins aquest apartat de desigualtat que el Snat Pare Francesc havia rebut el premi carlemany dels drets dels joves 2016 i que havia enunciat una sèrie de principis de justícia que no tenen sostre en el capital humà... tinc apuntat més o menos. b)EL PROBLEMA DE LA DESIGUALTAT EN LA PERSONA: Va dir Xavier que el col·lectiu entre els 15 i 46 anys, suposo que a Espanya remaina el 45% de l'atur, i també va dir que amb la globlització els drets laborals en el conjunt del Món s'han anat igualant a la baixa per una sèrie de problemes tot i que no sabem ara mateix ni jo ni el meu ajudant pera aqui es veu que es tracta d'un tren de llarg recorregut i de pau segons, també es veu, que jo no ho recordo haver estudiat o que m'ho ensenyés dingú havia presentat l'alemany Karl Marx. El problema per a Xavier era on es formarien els sindicats ara. Va dir que Telefónica estava subcontractant fins a més de sis centes empreses la seva feina en nòmines de menys sempre de cinquanta treballadors per evitar que aquestes empreses on subcontracten tinguin més de cinquanta treballadors com Cobra i jo em pregunto si son de Barcelona, no els de telefònica i si crearem els sindicats xerrant a l'economat de gran superficie amb la caixera amb uns auriculars posats. En aquest i d'altres sentits en xavier va introduir un nou col·lectiu que ha de prendre consciència de classe i que ha de ésser dins aquest àmbit promulgat pel Sant Pare de justícia social i en Carlemany format per Immigrants sense formació, aturats i joves amb dues carreres i un màster; de les pensions que ell va insinuar referir-s'hi de entre sis cents i vuitcents euros... m'he despertat avui.(Vull dir que en principi podria ser que ell digués que cobrarem doncs siscents i vuitcents euros que farien, per als assalariats si és que cobra per la seva feina, hehe MIL QUATRE-CENTS EUROS! però em sembla que això és fer volar pàjarus uy-uy-uy, o a l'inrevés qui ho sap ara, a veure què passa an les eleccions. A mi ja m'està bé tant una cosa com una altra... però m'estimo més lo dels 1.400'oo€) Cal doncs ara promulgar una política de cures va dir Casanovas(i molt encertadament). c)EL DIVORCI ENTRE PODER I POLÍTICA, i EL VIURE EN LA DIVERSITAT(d): Cal crear més organismes de poder més democràtics que no treballin per a a les elíts ni per encobrir la corrupció i les portes giratòries semblants a les dels convents de les carmelites descalces suposo. En aquest sentit, el senyor Xevier Casanovas va aportar la interessantíssima dada de que exactament 62 persones del Món tenen i controlen el mateix nivell de riquesa que la meitat de la població mundial (és a dir 350.000.000.000 de persones) i va parlar de fenòmens com els del 15_M i suposo que deu ésser lo dels indignats ara panxacontents hehe i perdoneu la similitud amb el meu estatus de treballador assegurat deu hores a la setmana guanyant pagues extres a part (2) i vacances a raó de tres euros i mig la hora suposo que sense finiquito perquè es tracta d'una contracto de obra o servei. Va parlar també d'un canvi local que els seus estudis no abasten -a la fundació "Cristianisme i Pau", els estudis...- però que si que va esmentar un increment de la producció mundial de l'ordre del l'increment del 60 de la producció planetària a l'extraradi de les grans potències. Va aportar encara una altra dada interessantíssima que ens introduïa a que en els anys 2000-2002 fins ara s'ha produit a Espanya un moviment migratori de 4.000.000 de persones immigrades que suposen el nivell més alt de la Història Mundial sense una causa de guerra o de hambruna o fins i tot de catastrofe suposo ara que amb la meva inestimable i fugidissa... jo opinaria que esmunyedissa com la de una anguila ara que estic llegint a Bernat Metge a "Lo Somni", catàstrofe natural. També va fer esment en el context interreligiós del seu amic Jaume Flaqué no recordo si Jesuïta perquè no ho tinc ara apuntat que va sol·licitar fossi convidat l'any que ve que diu que "L'Islam no està en guerra contra Occident sinó contra ell mateix" e)CRISI DE CIVILITZACIÓ. Va profetitzar em sembla entendre ara a na mi haver entès ahir una anarquia militar semblant a la previa al periode de la caiguda de l'Imperi Romà. Va dir també que qüestionar el creixement no és encertat i va denunciar la cultura de la "sobrietat compartida" ara que a la base aèria de sargossa hi han portat un camió amb cinquanta missils (+ o -). Finalment encara que tampoc ho puc llegir gaire clar ni tampoc ho recordo ara que estic cansat i amb ganes d'acabar igual que ahir com ell mateix -ara sí que recordo va excusar-se del desgavell on estàvem i l'estat anímic òbviament resultant- per donar pas a una sèrie de precs i preguntes amb aquest fil per randa de esperança: D'on ha de venir? D'on ha de venir el principi d'esperança davant del Món? i a veure si ens cal això per respondre a les inquietuds de Sartre sobre si "L'home és una passió inútil... avui que és divendres així doncs i)esperança ii)Optimisme iii)Tendresa davant el Món i també va dir que havia dit al final el sant pare que "Doneu-los menjar vosaltres mateixos" Que també diu que va dir Jesús als seus deixebles un sempre segons La Trinca Un dia que sols tenien per dinar,/ dos llonguets i una llauna de sardines:/ en Manel per mil ho va multiplicar./ I veient aquell piló de pans i pe-eixos,/ els va dir serviu-vos vosaltres mate-eixos!/ Fou així... com en Manel... i sense ne-eervis.../ S'acabava d'inventar el primer self service./ I era en Manel, Supèrman, mai no ha eixit de mare un home més gran/ En Manel Hiperstar Oh! sense cap dubte un home singular... No! que eren cinc pans i dos peixos i de les sobres en van recollir dotze cobes. Aquí s'ha filtrat alguna cosa però sempre podria ésser tot plegat interessantment revelador de diferentes actituds davant els problemes d'uns i altres i de consideració i atendiment ja exposats amb el cas de la lectura esmunyedissa com una anguila. Estic content. Continuaré venint a postejar aquí a la Biblioteca del Campus Universitari de Manresa (mentre em deixin entrar/ i hi hagi lloc esclar/) A revure i perdonin el retard i les inconnexions de la teràpia que es troba en el escriure i agraeixo de tot cor l'atenció prestada que considero pagable només en: Coneixement? i Enteniment?") Cordialment, J.

dilluns, 23 de maig de 2016

Era tard però no volia pas ploure (Adaptat 4.500 i revisat)

“Era tard però no volia pas ploure…” Feia molt de fred aquell matí de Dimecres. Sabem, però, que el fred és relatiu i per això us comentaré que vistos els dos o tres dies abans; a més de entre setmana, -perquè ja us he dit que era Dimecres-, no n’havia fet pas tant, i ara, i, precisament per tot això, el cafè amb llet de l’Antònia encara treia fum a la parada del Bus de l’L-9. Malgrat el fred, i això, l’Antònia s’havia assegut tota cofoia a la parada del carrer de Barcelona i mentre anava fent algun q’altre xarrupet del vas reciclable esperava arribar al carrer Caritat per la classe de Francès a fumar. Allà es trobaria en Jordi i en Juan, tots dos més grans que ella, però sempre molt cordials i atents. De fet, bona part de la efemèride lectiva se la passaria, l’Antònia, esbrinant mirant d’esbrinar què i quant havien estudiat aquells dos i si havien estat al cas de les seves aportacions la passada setmana. Li preocupava que cap dels dos no s’haguera procurat encara un diccionari, que no prenguessin notes sobre la fonètica i la pronunciació, que no s’esmercessin amb els apòstrofs de les conjugacions dels diferents verbs dels que l’”Avoir” i l’”Être” n’eren auxiliars. Tot plegat un regalim constant, que però, i és ben cert, només l’ocupava els Dimecres a bon dematí, no perquè veiés perillar les classes a l’Aula Oberta sinó perquè era dels pocs llocs on no li feien cas. Ni tant sols en Matieu, el professor, se li mostrava complícit, com sí que s’havia estat esdevenint durant anys, i fins ara, em la resta de classes i professors als seus vint-i-dos anys, de l’Antònia, i pel que en recordava després de posar-se a treballar a la oficina del seu oncle que tenia un taller de fusteria d’alumini. L’oncle es deia Cecili. Els xarrupets s’anaven allargassant i despausant en el temps i a l’autobús se li anava acostant l’hora d’arribar. Va passar, llavors, que de sobte, el Sol va obrir-se camí per entre les nuvolades de Manresa i va il•luminar a l’Antònia. Es va adonar que les seves ulleres eren brutes i es va acomplexar en no saber on caram s’avia arrambat que duia la marinera blau fosca bruta de pols. Tot i que ni una ànima gosava caminar pel carrer a aquella hora i amb aquell fred, sí que passaven cotxes, i l’Antònia no va ni espolsar-se ni fer netes les ulleres... i va pensar en el Carles, l’encarregat del taller del seu oncle Cecili, i aquell dia al dematí, també, en que s’esperava a baix per una consulta a que arribés ell mentre l’aprenent es capficava ajustant un marc de finestra a dalt d’uns cavallets. Hi havia, llavors, tant de xivarri amb les màquines del taller que l’aprenent, sense veure-la, va dir per ell mateix: “- Un mil•límetre!”. De seguida, en Carles que ja arribava va espetar amb una veu ben ronca:“- Aquest milímetro no el veurà ningú... tanca el marc” i l’aprenent s’hi va posar. A l’Antònia li va fer gresca lo de la telepatia amb en Charly, de l’aprenent. Així que l’Antònia aquell dimecres a la parada del carrer Barcelona es va dir: “Ojus que no ven... cansalada fresca!” i va acabar el cafè amb llet d’un glop perquè només n’hi havia una mica. Llavors va arribar l’autobús i va passar que l’Antònia, després de llençar el vas reciclable a la paperera de prop de la marquesina va pujar i va distreure les mirades furtives a les seves cames, seient cap al darrera, i abans d’asseure’s, espolsant-se la marinera.

Era tard però no volia pas ploure

Club Social El Mosaic “Era tard però no volia pas ploure…” Feia molt de fred aquell matí de Dimecres. Sabem, però, que el fred és relatiu i per això us comentaré que vistos els dos o tres dies abans; a més a més d’entre setmana, -perquè ja us he dit que era Dimecres-, no n’havia fet pas tant, i ara, i, precisament per tot això, el cafè amb llet de l’Antònia encara treia fum a la parada del Bus de l’L-9. Malgrat el fred, i això, l’Antònia s’havia assegut tota cofoia a la parada del carrer de Barcelona i mentre anava fent algun q’altre xarrupet del vas reciclable esperava a arribar a la classe de Francès per fumar. Allà es trobaria en Jordi i en Juan, tots dos més grans que ella, però sempre molt cordials i atents. De fet, bona part de la efemèride lectiva se la passaria, l’Antònia, esbrinant mirant d’esbrinar què i quant havien estudiat aquells dos i si havien estat al cas de les seves aportacions la passada setmana. Li preocupava que cap dels dos no s’haguera procurat encara un diccionari, que no prenguessin notes sobre la fonètica i la pronunciació, que no s’esmercessin amb els apòstrofs de les conjugacions dels diferents verbs dels que l’”Avoir” i l’”Être” n’eren auxiliars. Tot plegat un regalim constant, que però, i és ben cert, només l’ocupava els Dimecres a bon dematí, no perquè veiés perillar les classes a l’Aula Oberta sinó perquè era dels pocs llocs on no li feien cas. Ni tant sols en Matieu, el professor, se li mostrava complícit, com sí que s’havia estat esdevenint durant anys, i fins ara, em la resta de classes i professors als seus vint-i-dos anys, de l’Antònia, i pel que en recordava després de posar-se a treballar a la oficina del seu oncle que tenia un taller de fusteria d’alumini. L’oncle es deia Cecili. Els xarrupets s’anaven allargassant i despausant en el temps i a l’autobús se li anava acostant l’hora d’arribar. Va passar, llavors, que de sobte, el Sol va obrir-se camí per entre les nuvolades de Manresa i va il•luminar a l’Antònia. Es va adonar que les seves ulleres eren brutes i es va acomplexar en no saber on caram s’avia arrambat que duia la marinera blau fosc bruta de pols. Tot i que ni una ànima gosava caminar pel carrer a aquella hora i amb aquell fred sí que passaven cotxes, i l’Antònia no va gosar de, ni espolsar-se ni fer netes les ulleres... i va pensar en el Carles, l’encarregat del taller del seu oncle Cecili, i aquell dia al dematí, també, que s’esperava a baix per una consulta a que arribés ell mentre l’aprenent es capficava ajustant un marc de finestra a dalt d’uns cavallets: Hi havia tant de xivarri amb les màquines del taller que l’aprenent, sense veure-la, es va dir ell mateix: “- Un mil•límetre!”. De seguida, en Carles que ja arribava va espetar amb una veu ben ronca (de Bobadilla): “- Aquest milímetro no el veurà ningú... tanca el marc” i l’aprenent s’hi va posar. Així que l’Antònia aquell dimecres a la parada del carrer Barcelona es va dir: “Ojus que no ven... cansalada fresca!” i va acabar el cafè amb llet d’un glop perquè només n’hi havia una mica. Llavors va arribar l’autobús i va passar que l’Antònia, després de llençar el vas reciclable a la paperera de prop de la marquesina va pujar i va distreure les mirades furtives a les seves cames seient cap al darrera i abans d’asseure’s espolsant-se la marinera. De cop i volta una veu molt familiar li va entonar: “Hello Louise, remember me?” ...aquella cançó del Robbie Williams que tant de goig li feia sentir i escoltar-se cada vegada que s’asseia al darrera de l’autocar i connectava el mp3 i es deixava estar de facebooks per fugir de l’eixordadora fressa del motor. Així que passant d’una banda a l’altre de la ciutat asseguda, altra vegada, mirava de no entonar la melodia amb la respiració donada la absoluta complementació auditiva a les orelles que els seus auriculars li oferien i que havia fet a n’aquell xicot de cabells llargs, també, d'aixecar-se i tocar-la a l’esquena: “- Ei Antònia!” -li va dir quan ella, després de treure’s un del altaveus de l’orella es va girar- “- Hola Quim. Què hi fas tu aquí? Que no erets a Rússia?” “- M’ha dit la Sara que encara feies Francès a l’Espai Social. I m’he assabentat a quina hora començava. Que estàs molt capficada?” “-Ah, no! És que estava repassant. Em embla que m’han posat poquet cafè avui i molta llet calenta, la veritat i de sobte no sabia on era. No t’he vist pujar!” “- Estava amb en Juan. Que’l coneixes?” Llavors l’Antònia es va treure l’altre altaveu, va agafar la bossa dels estudis i va anar a seure al cantó d’ells dos. Era la primera vegada en tres anys que es trobava en Quimet. Però no era tard.

Celia (Adaptat a 4.500 chr$)

Títol, CELIA Com si ara d’un Telenotícies es tractés us diré, sense tant de convenciment previ però, que malgrat el vent o sense, tota una sèrie de núvols prims que enteranyinaven el Cel feien semblar que el Sol s’havia llevat tard aquell Dilluns 29 de Febrer diada de l’onomàstica de Sant Romà. Suposadament el patró del Senyor Bisbe. La vila es llevava doncs desemparada i com si de un cronòmetre espatllat es tractés i tothom se’n guaitava l’esfera que no feia ombra a la paret del quarto. Alguns però ja s’havien llevat, i esperaven els rajos del mateix Sol entrar per la finestra al despatxet de la màquina de cafè mirant d’entendre com sabien aquells homes de la televisió que el Sol havia de sortir cada dia tres minuts més d’hora. Certament per a la família, l’efemèride del naixement el dia anterior del primer plançó d’una generació castigada per insolvents defuncions, -i no ho dic només per la sobtada manera... i trista doncs, és cert!- sinó que certament per la manera en que el Senyor no els va deixar fer prendre consciència dels respectius traspassos, faran que no siguin considerat pels pilars i de manera políticament correcte us deixi jo mateix a la vostra capacitat d’abstracció, ara també, molt més enllà del que quatre ratlles us podrien fer concebre a manera de amb tant febril esforç jo mateix us proposi de fer creure que tot això de l’ull per ull, dent per dent, no era veritat sempre que no ho plaguin les circumstàncies i potser el que… Bé,- ara no!-, però sí que en els temps en que alguns dels ara absents havien tingut a goig i joia, més o menys manifesta de fer gaudir del conviure en moments difícils, -i molt més enllà de la mera companyia-, volien, esclar, de fer esment en determinades, també efemèrides -és cert!- però que no deixaven lloc al dubte; doncs n’hauríem de dir adaptadament: “Por imperativo legal”. És per això que ara que ho explicaré, mirava de dir, agrairé que de manera directa, (ho agrairé jo i ho agrairan els clients), no procureu de establir-ne resposta directa (fóra un trasbals massa considerable); sinó que a manera de gestació goseu adreçar-vos al remitent amb, (si hi hagués mai quòrum suficient), noves manifestacions afins l’any que ve. Tanmateix, la Literatura és un joc. Un engany, i, doncs, una fabulació… que per la part que em toca hauria de procurar de no deixar perdre ni el meu temps ja emprat en mirar d’entendre-la i estudiar-la pautadament, -¡i tant!- i fins i tot de gaudir-ne il•lustrant-m’hi, sinó de fer-vos particeps de la consideració, ara en farà vint, d’anys, com a teràpia. És per això que jo personalment reclamo aquesta indirecticitat de manera que lo colpidor quedi per als camps de joc i els escenaris anava a dir regulats per una sèrie d’experiències i, és cert, també diré encara que… -bé! potser per polisèmica: prou gràfica-, empraré la paraula problemes als ulls de cadascun de nosaltres i les nostres, suposo que: particulars, -és clar!- o potser, ¡compartim-ho!, més senzillament sinèrgiques per dinàmiques i de rehabilitació. Rehabilitació cognitiva i psíquica i física i, és clar, i tant de bo us aveniu a mi, doncs: cultural. Ara si que ja l’espai escanya i poso de manifest la necessitat de veure la gent gran molt més enllà. Com també a mostra de bona voluntat i experiència, molt més enllà del que cadascú ens hagi volgut fer veure i parlar del respecte com a atribució no de l’educació rebuda, sinó de la vida compartida- que a dormir tothom va a casa seu-.

Célia

CELIA Josep Salvans Arola Club Social-El Mosaic, Concurs de relats literaris(petits) Març del 2016 Com si ara d’un Telenotícies es tractés us diré, sense tant de convenciment previ però, que malgrat el vent o sense, tota una sèrie de núvols prims que enteranyinaven el cel feien semblar que el Sol s’havia llevat tard aquell Dilluns 29 de Febrer diada de l’onomàstica de Sant Romà. Suposadament el patró del Senyor Bisbe. La vila es llevava doncs desemparada i com si de un cronòmetre espatllat es tractés i tothom se’n guaitava l’esfera que no feia ombra a la paret del quarto. Alguns però ja s’havien llevat, i esperaven els rajos, no del “carajillo” al bar, sinó de la finestra al despatxet de la màquina de cafè mirant d’entendre com sabien aquells homes de la televisió que el Sol havia de sortir cada dia tres minuts més d’hora. Certament per a la família, l’efemèride del naixement el dia anterior del primer plançó d’una generació castigada pel les insolvents defuncions, -i ho dic no només per la sobtada manera... i trista, és cert!- sinó que certament per la manera en que el Senyor no els va deixar fer prendre consciència dels respectius traspassos -ara n’hauria d’haver fet deu anys-, faran que sigui considerat pels seus pilars -per precisament poc literaris i solemnes-, us deixi jo mateix abstreure ara també, i imaginar, molt més enllà del que quatre ratlles us podrien fer concebre -lleugerament, és clar!- a manera de amb tant febril esforç jo mateix us proposi de fer creure que tot això de l’ull per ull, dent per dent, no és veritat sempre que no ho plaguin les circumstàncies i potser el que… bé, ara no! però sí que en els temps en que alguns dels ara absents havien tingut a goig i joia, més o menys manifesta de fer gaudir del conviure en moments difícils, -i molt més enllà de la mera companyia-, volien de fer esment en determinades, també efemèrides -és cert!- però que no deixaven lloc al dubte; n’hauríem de dir adaptadament: “Por imperativo legal”. Així doncs i donat el cas, que mirarà sempre de ésser il•lustratiu per al qui no s’hi hagi trobat mai. Ni potser s’hi trobi tant particularment com la referida família i el cas que tinc a plaer de introduir-vos, sí que considero remarcable, –i el que és més important,- profitós, de compartir amb totes i tots vosaltres una sèrie -de caire seriós- d’esdeveniments que miraran de fer d’aquest escrit quelcom de tant pràctic que donada l’experiència en què em baso, i que us deia dels traspassos sense consciència i comprehensió, als ulls tant de protagonistes i propietaris pagadors contrastats com de mers afectats de sang i vull dir doncs –o no tant doncs- familiars entenent-hi per tals als fills i filles -i entre ells germans i germanes-. Deia de compartir una sèrie de cultureta que tant de bo i en senyal de cordialitat i bona voluntat en vers qui li pugui semblar inadequat de compartir en un espai de relació, i tot i que siguem a Quaresma, ens convindria de viure més de cara a la Primavera per una sèrie de induccions funcionarials que han de fer més plàcida, per a la majoria dels que han de ésser destinataris de les referències, l’estada en comunitat i els seus esdeveniments comunicatius. És per això que ara que ho explicaré, mirava de dir, agrairé que de manera directa, ho agrairé jo i ho agrairan les referents de l’espai i fins i tot els estaments responsables, no procureu de establir-ne resposta directa -fóra un trasbals massa considerable-; sinó que a manera de gestació goseu adreçar-vos al remitent amb, si hi hagués mai quòrum suficient, noves manifestacions afins o dispars a lo exposat i que no de la manera mateixa que cadascú sabrà com o no ho ha d’explicar, sinó que consideraré per retribuït l’esforç amb alguna breu referencia, fins i tot indirecta, al propòsit que esmentava una mica més amunt i que no estaria bé –ni seria correcte ara de reproduir-. Tanmateix, la Literatura és un joc. Un engany, i, doncs, una fabulació… que per la part que em toca hauria de procurar de no deixar perdre ni el meu temps ja emprat en mirar d’entendre-la i estudiar-la pautadament, -i tant!- i fins i tot de gaudir-ne il•lustrant-m’hi, sinó de fer-vos particeps de la consideració, ara en farà vint, d’anys, com a teràpia (llegint Stephen King). És per això que jo personalment reclamo aquesta indirecticitat de manera que lo colpidor quedi per als camps de joc i els escenaris anava a dir regulats per una sèrie d’experiències i, és cert, també diré encara que… -bé! potser per polisèmica: prou gràfica-, empraré la paraula problemes als ulls de cadascun de nosaltres i les nostres, suposo que: particulars, -és clar!- o potser, compartim-ho, més senzillament sinèrgiques per dinàmiques i de rehabilitació. Rehabilitació cognitiva i psíquica i física i, és clar, i tant de bo us aveniu a mi, doncs: cultural. És per tot això que voldria excusar el comportament de determinats companys que no per nouvinguts haurien de ésser, i em sembla que fujo d’estudi, més matussers però sí que considero indissoluble de mirar d’assentir a qui no n’hagi pogut ésser conscient, per les necessitats que siguin i que tant de bo també compartim… (aaaalgún dia-aaaalgun dia!) de manera que el profit esdevingui teràpia a tots els efectes i doncs a qui correspongui apreciï el treball… -anava a dir Indirecte!- més enllà de l’embrutar-se d’oli i pols, i comunament al que us deia cansar-se, físicament, perquè et ve gana, i el que ve a ésser interpretat fins ara com a treballar amb el cap i no les mans i tot sigui dit, malgrat es guanyin molts més diners en aquesta terra nostra, es veu, treballant amb el peus com a futbolistes. Ara si que ja l’espai escanya i poso de manifest la necessitat de veure la gent gran molt més enllà. Com també a mostra de bona voluntat i experiència, molt més enllà del que cadascú ens hagi volgut fer veure i parlar del respecte com a atribució no de l’educació rebuda, sinó de la vida compartida- que a dormir tothom va a casa seu-. Sí que volia mirar de dir que fa tanta falta com la companyia, una certa empenta i propòsit meditat de cara a qualsevol nova jornada, -i amb Sol o sense...- o més tard o més d’hora de que indefectiblement tots podem gaudir, que no tindria perquè ésser de manera definitòria fins a nous assoliments de tots el particeps -de les diferents efemèrides i tràngols-, així com de les relacions que deia en Gabriel Ferraté i Pascual. I per anys que passin.

dijous, 12 de maig de 2016

El Component estacional.

Ara mateix, després de... i perdoneu la concisitat, després de xerrar amb un company, m'acabo d'adonar, tot cavilant que soc l'encunyador del novedosíssim concepte en salut mental de El Component Estacional. Si bé es cert que en Josep Cuní va ser el primer de referir-s'hi -recordo en aquell cas un, ep! segur! un post meu a no sé on ni us hi afanyeu, describint una planta que té el veí que te la particularitat de florir en setmana santa. Caigui, no la planta, sinó la setmana santa en març o abril. Més concretament el veí se'n va fer unes truanes que jo quan treballava al poble de casa els pares de jardiner i la mare ja era a la residència de Valldoreix, per tant el concepte es remunta a força abans del 2013, any del traspàs; recordo us deia un comentari entre el Josep Cuní i la Rahola que es demanaven a vore perquè això i perquè allò de la efemèride prèvia i relativa a la Pasqua i va dir i cito textualment i si no que caigui el servidor de la UOC, va dir en Josep Cuní a els matins de TV3: "És que això és un calendari estacionaaal!". D'aquí devalla... Millor dit: això devalla del meu, -també!- concepte de El Moment Còsmic que podeu mirar de trobar, -aquest l'ubiqu més bé- en el relat Noel o Noël de entre 2009 i 11. Tant se val. El tema feia referència a una traspol·lació en l'espai-temps que es donava quan somiava en un futur proper i resultava que un nom de persona, en aquell cas Noel em mirava de dur a l'hort, -avui que hi he anat a cavar-, i jo ja en tenia, en el moment de la introducció, un concepte per referències a coses viscudes feia molts anys, de manera immediatament anterior. Vull dir que ho recordava en el moment de somniar. Així l'experiència viscuda de petit, que és la que ja recordava en el moment de la introducció (i, o, fins i tot en el moment d'assimilació del que somniava i on m'havia de dur el que somniava, o sigui en un moment immediatament posterior, el record també allà hi era viu). De manera que si bé tenia gelos de en Noel, perquè la meva mare li volia fer un sopar -com podeu llegir si copieu i enganxeu la següent adreça a la barra del vostre navegador: Noël-, a en Noel, i només no per dir-se així, no, sinó que perquè la mare no ho havia sentit mai aquell nom i trobar-se'n un modernament -que diríem-. Era d'aquella manera que i per a més INRI jo ja recordava el nom diguem-ne que vexatori o colpidor de Noel en paraules de quan era petit per part d'una meva veïna que també es trobava més bé que amb mi -quan jo tenia vuit o deu o dotze anys-, recordant un seu cosí de nom Noel, i que no hi era allà al 1978 o 1980 o 1982, però que en passar un camió que duia el seu nom: Noel, ella va preferir evadir-se que diuen i marxar mentalment a un altre lloc del Cosmos recordant el seu cosí, més que no pas estar menjant llaminadures amb mi. També podria donar-se el cas que ella procurés que l'apat de llaminadures li fes profit. Val a dir que tot plegat serà culpa meva en la manera que cadascú se la vulgui auto atribuir de manera lliure i displicent. Així doncs El Moment Còsmic es donava en repetir una experiència referida per un moment desagradable i colpidor d'anys enllà quan menjàvem llaminadures amb la Fernanda, per a qui, em sembla que he dit traspol·la a una altra diguem etapa de la seva vida que el durà a dos temps, o dos moments de temps diferents -així com a dos espais o llocs...- en aquest cas un diferent de l'altre i un altre de irreal o que encara havia de passar en realitat i que era l'encontre entre en Noël i la meva mare al somni i que no s'ha donat mai perquè en Noël no figura que sigui d'aquest Món i només pertany al meu univers figuratiu i de somnis i no es produiria ni es va produir mai en aquesta vida de manera que, per exemple, jo anés tan torrat que ara no ho recordés; si bé és cert que com us referiré més endavant, molt provablement sigui una altra mena d'encontre, i, que perquè no, quan hagueu llegit allà(Noël)i aquí mateix el que segueix, resulti, si més no, menys dramàtic. Val a dir que certament podrem recordar-lo com a real sempre que es produís una comunió còsmica entre la persona que exercia el menysteniment o despreci (involuntari i segur que motrivat per algun envenenament en les llaminadures) menysteniment, despreci -deia- o fins i tot un picar-s'hi els dits, i, qui ho sap? potser per una marxa enllà i disparitat de tarannàs(com la sociabilitat de les dones que m'han envoltat sempre -per altra part podríem qualificar que gairebé i inefablement- sospitosa) i devenirs -per el que ens ha deparat el futur a tots i totes: entre ells i elles jo, la mare i la Fernanda) que s'havia de, irreversiblement, i així ha estat, produir... I, comentar que aquell dia de les llaminadures i el camión on posava NOEL que va passar mentre mastegàvem, i, que es va endur la companyia de la Fernanda per uns instants i que em va acostar la de una altra noieta, cosina d'ella, també, -de la Fernanda- que precisament era filla de una altra germana de la seva mare (o pare) -i això són coses que passen-: doncs s'ha donat el cas que m'hi he referit com a moment còsmic en donar-se el cas que considerant que em creieu això del camió i les llaminadures, aquest fet serà tant real com grossa la vostra confiança i l'avalarà l'assentiment de la Fernanda, de la Beatriz, la cosina filla de l'altre germana, si ho recordessin a dia d'avui ara que ja són casades i amb canalla, i en aquest cas fóra implícit, per a donar-hi fefaència... i ai! que ara em perdo: Dooooncs que la conversa haguera estat gravada per una càmara de 'La Caixa' -si n'hi haguessin hagut llavors, i si les cameres poguessin gravar sò (però ja ens entendrem)- i formi part de la història de el nostre país. Dit això, i no m'allargasso, demanar a totes aquelles persones interessades i que hagin tingut la bondat de llegir fins aquí, que sempre serà digne de consideració per part meva perquè vostès ho llegeixen i raï senyors lectors que deia en Joan Solà, filòleg, si m'ho comuniquen expressament em mostraré obert a qualsevol comentari i aclariment o concatenació de fets veniders que ens impliqui a qui se'n vulgui manifestar en aquest mateix espai com a companys i companyes de viatge, i demanar-els-hi que considerin que el que s'explica en aquell somni de Noël, i que per tant entre record i purament somni no revelador o del subconscient -que diria en Sigmud Freud- hi ha la disparitat d'oportunitat assolida ara recordo ja per tercera vegada de allunyament de la companyia femenina en vers un tercer en aquest cas un veí que es deia Pau -hehe soc la hòstia! i això que no recordo a quin santoral estem- doncs sí que en Noël era veí, era nou, semblava tenir una mare separada o no hi era llavors som pare i la meva mare tot cordial li va fer cas. El perquè d'aquesta dissociació en els noms(entre Pau i Noël) i que no els diguem -que diria un advocat- esdevindrien o no "fets", i, no seria que una de les referides que fugen o de contentes es distreuen era la meva mare i la voluptuositat de la davantera de la Fernanda, que també em va colpir en una tercera ocasió, que ja es cuida la psiquiatre de que no somiï tot medicant-me devien conduir la meva estona de defugiment de la seriositat, en vers una certa disbauxa també còsmica i per tant subconscient i relativament: LLIURE. Lo del moment còsmic ve donat per la irrealitat que us volia referir. Perquè tot i que ha passat en la meva ment, que diria l'Stephen King, no forma part de la hisoria del nostre país, tot i que he tornat avui les memòries de en Ferran Soldevila, i per tant si no ha passat, o no ha estat fins avui que donat el cas de tenir prou de temps llavors quan vaig somniar lo de en Noël, i tenir un ordinador portàtil a l'habitació on teclejar-ho per recordar-ho l'endemà, mentre continuaven aquella matinada les dinamitacions cerebrals de les medicines prescrites mèdicament i per tant de l'oblit que s'ha donat, i per això tot i que recordo moments grats a aquelles hores, no us puc fer participadors de gaire més casos, -i potser tampoc tant o més simpàtics-, doncs fins i tot vaig posar-me a cantar i recordar una tonada que més endavant, al migdia, em vaig posar a solfejar al piano de la meva mare, -suposo que tot fent-lo malbé- per en un deliri o al·lucinació molt més greu que fins i tot inventar-me conceptes com el de Moment còsmic i el de Component Estacional, pensava llavors en aquell deliri de durant el dia que i ecoliquà (que vol dir ¡merda!) explicar-ho a algú com a fet trascendent. No és però aquest el motiu d'aquest missatge ni molt menys i tampoc d'aquest bloc que "regento " i que a més és meu. Es tracta d'esbandir i eixir tot raonant més lentament del que normalment puc permetre'm quan miro de pensar, o millor dit de escriure mitjançant el teclat. També de com penso sense embadalir-m'hi i amb l'aportament de disparitat d'ús dels recons del cervell que aporta l'ús dels diferents dits, muscles i nervis per a compartir-ho i que són diferents dels tradicionals com serien la gola i els pulmons i que, no us penseu, ara com ara fins que vaig tornar a tenir parella, m'estaven resultant més llunyans d'utilitzar per a explicar-ho. -Ara com ara són uns mitjans i exercicis: Diferents Així doncs queda cla que només se li podria no dir moment còsmic a tot això si no fossim hipis o experients que diria en Jimmy Hendrix -que sempre queda molt bé de dir perquè es va morir i era jove-. Si no fossim hippis no sabríem que ès El polvo cósmico i les llàgrimes de Sant Llorenç com tampoc per ben poc experients sabríem dels assoliments i sincronicitats de la Natura i els seus animalons, en el cas meu i el de les abelles per exemple i el meu companys de muntatge i l'estada al davant de l'església de Sant Andreu de Tona un diumenge de Primavera: Amb cervell o sense(s'entén que les abelles). Tot plegat si no ha passat encara i només ho he somniat o ho desitjava llavors, -es diu a vegades-, desitjar que vingués un veí... que s'havia de dir... -va voler la casuística que es digués Noël- que a més s'endugués la meva mare, -llavors no ho vaig veure, d'ulls blau cel, com figura en Sant Nicolás, també l'estereotip de l'Alzheimer que la meva mare no tenia... o millor dit: que no la va matar-. Lo de El Component Estacional podeu tafanejar-ho en un comentari copiant i enganxant, ara sí, a la barra de direcció del vostre navegador la següent adreça: http://alarecercadelafelicitat.blogspot.com/2016/03/no-ingresseu-cap-psiquiatric.html i us en fareu, si voleu, cinc cèntims que jo un altre dia, espero, us atabalaré mirant d'exposar, però que sàpiguen que un altre any per la pentecosta i propera a la celebració de la mare de déu de Fàtima, que és demà dia 13- hi insistiré. Ben cordialment, Josep Salvans Arola