dilluns, 23 de maig de 2016

Celia (Adaptat a 4.500 chr$)

Títol, CELIA Com si ara d’un Telenotícies es tractés us diré, sense tant de convenciment previ però, que malgrat el vent o sense, tota una sèrie de núvols prims que enteranyinaven el Cel feien semblar que el Sol s’havia llevat tard aquell Dilluns 29 de Febrer diada de l’onomàstica de Sant Romà. Suposadament el patró del Senyor Bisbe. La vila es llevava doncs desemparada i com si de un cronòmetre espatllat es tractés i tothom se’n guaitava l’esfera que no feia ombra a la paret del quarto. Alguns però ja s’havien llevat, i esperaven els rajos del mateix Sol entrar per la finestra al despatxet de la màquina de cafè mirant d’entendre com sabien aquells homes de la televisió que el Sol havia de sortir cada dia tres minuts més d’hora. Certament per a la família, l’efemèride del naixement el dia anterior del primer plançó d’una generació castigada per insolvents defuncions, -i no ho dic només per la sobtada manera... i trista doncs, és cert!- sinó que certament per la manera en que el Senyor no els va deixar fer prendre consciència dels respectius traspassos, faran que no siguin considerat pels pilars i de manera políticament correcte us deixi jo mateix a la vostra capacitat d’abstracció, ara també, molt més enllà del que quatre ratlles us podrien fer concebre a manera de amb tant febril esforç jo mateix us proposi de fer creure que tot això de l’ull per ull, dent per dent, no era veritat sempre que no ho plaguin les circumstàncies i potser el que… Bé,- ara no!-, però sí que en els temps en que alguns dels ara absents havien tingut a goig i joia, més o menys manifesta de fer gaudir del conviure en moments difícils, -i molt més enllà de la mera companyia-, volien, esclar, de fer esment en determinades, també efemèrides -és cert!- però que no deixaven lloc al dubte; doncs n’hauríem de dir adaptadament: “Por imperativo legal”. És per això que ara que ho explicaré, mirava de dir, agrairé que de manera directa, (ho agrairé jo i ho agrairan els clients), no procureu de establir-ne resposta directa (fóra un trasbals massa considerable); sinó que a manera de gestació goseu adreçar-vos al remitent amb, (si hi hagués mai quòrum suficient), noves manifestacions afins l’any que ve. Tanmateix, la Literatura és un joc. Un engany, i, doncs, una fabulació… que per la part que em toca hauria de procurar de no deixar perdre ni el meu temps ja emprat en mirar d’entendre-la i estudiar-la pautadament, -¡i tant!- i fins i tot de gaudir-ne il•lustrant-m’hi, sinó de fer-vos particeps de la consideració, ara en farà vint, d’anys, com a teràpia. És per això que jo personalment reclamo aquesta indirecticitat de manera que lo colpidor quedi per als camps de joc i els escenaris anava a dir regulats per una sèrie d’experiències i, és cert, també diré encara que… -bé! potser per polisèmica: prou gràfica-, empraré la paraula problemes als ulls de cadascun de nosaltres i les nostres, suposo que: particulars, -és clar!- o potser, ¡compartim-ho!, més senzillament sinèrgiques per dinàmiques i de rehabilitació. Rehabilitació cognitiva i psíquica i física i, és clar, i tant de bo us aveniu a mi, doncs: cultural. Ara si que ja l’espai escanya i poso de manifest la necessitat de veure la gent gran molt més enllà. Com també a mostra de bona voluntat i experiència, molt més enllà del que cadascú ens hagi volgut fer veure i parlar del respecte com a atribució no de l’educació rebuda, sinó de la vida compartida- que a dormir tothom va a casa seu-.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada