dilluns, 23 de maig de 2016

Célia

CELIA Josep Salvans Arola Club Social-El Mosaic, Concurs de relats literaris(petits) Març del 2016 Com si ara d’un Telenotícies es tractés us diré, sense tant de convenciment previ però, que malgrat el vent o sense, tota una sèrie de núvols prims que enteranyinaven el cel feien semblar que el Sol s’havia llevat tard aquell Dilluns 29 de Febrer diada de l’onomàstica de Sant Romà. Suposadament el patró del Senyor Bisbe. La vila es llevava doncs desemparada i com si de un cronòmetre espatllat es tractés i tothom se’n guaitava l’esfera que no feia ombra a la paret del quarto. Alguns però ja s’havien llevat, i esperaven els rajos, no del “carajillo” al bar, sinó de la finestra al despatxet de la màquina de cafè mirant d’entendre com sabien aquells homes de la televisió que el Sol havia de sortir cada dia tres minuts més d’hora. Certament per a la família, l’efemèride del naixement el dia anterior del primer plançó d’una generació castigada pel les insolvents defuncions, -i ho dic no només per la sobtada manera... i trista, és cert!- sinó que certament per la manera en que el Senyor no els va deixar fer prendre consciència dels respectius traspassos -ara n’hauria d’haver fet deu anys-, faran que sigui considerat pels seus pilars -per precisament poc literaris i solemnes-, us deixi jo mateix abstreure ara també, i imaginar, molt més enllà del que quatre ratlles us podrien fer concebre -lleugerament, és clar!- a manera de amb tant febril esforç jo mateix us proposi de fer creure que tot això de l’ull per ull, dent per dent, no és veritat sempre que no ho plaguin les circumstàncies i potser el que… bé, ara no! però sí que en els temps en que alguns dels ara absents havien tingut a goig i joia, més o menys manifesta de fer gaudir del conviure en moments difícils, -i molt més enllà de la mera companyia-, volien de fer esment en determinades, també efemèrides -és cert!- però que no deixaven lloc al dubte; n’hauríem de dir adaptadament: “Por imperativo legal”. Així doncs i donat el cas, que mirarà sempre de ésser il•lustratiu per al qui no s’hi hagi trobat mai. Ni potser s’hi trobi tant particularment com la referida família i el cas que tinc a plaer de introduir-vos, sí que considero remarcable, –i el que és més important,- profitós, de compartir amb totes i tots vosaltres una sèrie -de caire seriós- d’esdeveniments que miraran de fer d’aquest escrit quelcom de tant pràctic que donada l’experiència en què em baso, i que us deia dels traspassos sense consciència i comprehensió, als ulls tant de protagonistes i propietaris pagadors contrastats com de mers afectats de sang i vull dir doncs –o no tant doncs- familiars entenent-hi per tals als fills i filles -i entre ells germans i germanes-. Deia de compartir una sèrie de cultureta que tant de bo i en senyal de cordialitat i bona voluntat en vers qui li pugui semblar inadequat de compartir en un espai de relació, i tot i que siguem a Quaresma, ens convindria de viure més de cara a la Primavera per una sèrie de induccions funcionarials que han de fer més plàcida, per a la majoria dels que han de ésser destinataris de les referències, l’estada en comunitat i els seus esdeveniments comunicatius. És per això que ara que ho explicaré, mirava de dir, agrairé que de manera directa, ho agrairé jo i ho agrairan les referents de l’espai i fins i tot els estaments responsables, no procureu de establir-ne resposta directa -fóra un trasbals massa considerable-; sinó que a manera de gestació goseu adreçar-vos al remitent amb, si hi hagués mai quòrum suficient, noves manifestacions afins o dispars a lo exposat i que no de la manera mateixa que cadascú sabrà com o no ho ha d’explicar, sinó que consideraré per retribuït l’esforç amb alguna breu referencia, fins i tot indirecta, al propòsit que esmentava una mica més amunt i que no estaria bé –ni seria correcte ara de reproduir-. Tanmateix, la Literatura és un joc. Un engany, i, doncs, una fabulació… que per la part que em toca hauria de procurar de no deixar perdre ni el meu temps ja emprat en mirar d’entendre-la i estudiar-la pautadament, -i tant!- i fins i tot de gaudir-ne il•lustrant-m’hi, sinó de fer-vos particeps de la consideració, ara en farà vint, d’anys, com a teràpia (llegint Stephen King). És per això que jo personalment reclamo aquesta indirecticitat de manera que lo colpidor quedi per als camps de joc i els escenaris anava a dir regulats per una sèrie d’experiències i, és cert, també diré encara que… -bé! potser per polisèmica: prou gràfica-, empraré la paraula problemes als ulls de cadascun de nosaltres i les nostres, suposo que: particulars, -és clar!- o potser, compartim-ho, més senzillament sinèrgiques per dinàmiques i de rehabilitació. Rehabilitació cognitiva i psíquica i física i, és clar, i tant de bo us aveniu a mi, doncs: cultural. És per tot això que voldria excusar el comportament de determinats companys que no per nouvinguts haurien de ésser, i em sembla que fujo d’estudi, més matussers però sí que considero indissoluble de mirar d’assentir a qui no n’hagi pogut ésser conscient, per les necessitats que siguin i que tant de bo també compartim… (aaaalgún dia-aaaalgun dia!) de manera que el profit esdevingui teràpia a tots els efectes i doncs a qui correspongui apreciï el treball… -anava a dir Indirecte!- més enllà de l’embrutar-se d’oli i pols, i comunament al que us deia cansar-se, físicament, perquè et ve gana, i el que ve a ésser interpretat fins ara com a treballar amb el cap i no les mans i tot sigui dit, malgrat es guanyin molts més diners en aquesta terra nostra, es veu, treballant amb el peus com a futbolistes. Ara si que ja l’espai escanya i poso de manifest la necessitat de veure la gent gran molt més enllà. Com també a mostra de bona voluntat i experiència, molt més enllà del que cadascú ens hagi volgut fer veure i parlar del respecte com a atribució no de l’educació rebuda, sinó de la vida compartida- que a dormir tothom va a casa seu-. Sí que volia mirar de dir que fa tanta falta com la companyia, una certa empenta i propòsit meditat de cara a qualsevol nova jornada, -i amb Sol o sense...- o més tard o més d’hora de que indefectiblement tots podem gaudir, que no tindria perquè ésser de manera definitòria fins a nous assoliments de tots el particeps -de les diferents efemèrides i tràngols-, així com de les relacions que deia en Gabriel Ferraté i Pascual. I per anys que passin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada