dijous, 12 de maig de 2016

El Component estacional.

Ara mateix, després de... i perdoneu la concisitat, després de xerrar amb un company, m'acabo d'adonar, tot cavilant que soc l'encunyador del novedosíssim concepte en salut mental de El Component Estacional. Si bé es cert que en Josep Cuní va ser el primer de referir-s'hi -recordo en aquell cas un, ep! segur! un post meu a no sé on ni us hi afanyeu, describint una planta que té el veí que te la particularitat de florir en setmana santa. Caigui, no la planta, sinó la setmana santa en març o abril. Més concretament el veí se'n va fer unes truanes que jo quan treballava al poble de casa els pares de jardiner i la mare ja era a la residència de Valldoreix, per tant el concepte es remunta a força abans del 2013, any del traspàs; recordo us deia un comentari entre el Josep Cuní i la Rahola que es demanaven a vore perquè això i perquè allò de la efemèride prèvia i relativa a la Pasqua i va dir i cito textualment i si no que caigui el servidor de la UOC, va dir en Josep Cuní a els matins de TV3: "És que això és un calendari estacionaaal!". D'aquí devalla... Millor dit: això devalla del meu, -també!- concepte de El Moment Còsmic que podeu mirar de trobar, -aquest l'ubiqu més bé- en el relat Noel o Noël de entre 2009 i 11. Tant se val. El tema feia referència a una traspol·lació en l'espai-temps que es donava quan somiava en un futur proper i resultava que un nom de persona, en aquell cas Noel em mirava de dur a l'hort, -avui que hi he anat a cavar-, i jo ja en tenia, en el moment de la introducció, un concepte per referències a coses viscudes feia molts anys, de manera immediatament anterior. Vull dir que ho recordava en el moment de somniar. Així l'experiència viscuda de petit, que és la que ja recordava en el moment de la introducció (i, o, fins i tot en el moment d'assimilació del que somniava i on m'havia de dur el que somniava, o sigui en un moment immediatament posterior, el record també allà hi era viu). De manera que si bé tenia gelos de en Noel, perquè la meva mare li volia fer un sopar -com podeu llegir si copieu i enganxeu la següent adreça a la barra del vostre navegador: Noël-, a en Noel, i només no per dir-se així, no, sinó que perquè la mare no ho havia sentit mai aquell nom i trobar-se'n un modernament -que diríem-. Era d'aquella manera que i per a més INRI jo ja recordava el nom diguem-ne que vexatori o colpidor de Noel en paraules de quan era petit per part d'una meva veïna que també es trobava més bé que amb mi -quan jo tenia vuit o deu o dotze anys-, recordant un seu cosí de nom Noel, i que no hi era allà al 1978 o 1980 o 1982, però que en passar un camió que duia el seu nom: Noel, ella va preferir evadir-se que diuen i marxar mentalment a un altre lloc del Cosmos recordant el seu cosí, més que no pas estar menjant llaminadures amb mi. També podria donar-se el cas que ella procurés que l'apat de llaminadures li fes profit. Val a dir que tot plegat serà culpa meva en la manera que cadascú se la vulgui auto atribuir de manera lliure i displicent. Així doncs El Moment Còsmic es donava en repetir una experiència referida per un moment desagradable i colpidor d'anys enllà quan menjàvem llaminadures amb la Fernanda, per a qui, em sembla que he dit traspol·la a una altra diguem etapa de la seva vida que el durà a dos temps, o dos moments de temps diferents -així com a dos espais o llocs...- en aquest cas un diferent de l'altre i un altre de irreal o que encara havia de passar en realitat i que era l'encontre entre en Noël i la meva mare al somni i que no s'ha donat mai perquè en Noël no figura que sigui d'aquest Món i només pertany al meu univers figuratiu i de somnis i no es produiria ni es va produir mai en aquesta vida de manera que, per exemple, jo anés tan torrat que ara no ho recordés; si bé és cert que com us referiré més endavant, molt provablement sigui una altra mena d'encontre, i, que perquè no, quan hagueu llegit allà(Noël)i aquí mateix el que segueix, resulti, si més no, menys dramàtic. Val a dir que certament podrem recordar-lo com a real sempre que es produís una comunió còsmica entre la persona que exercia el menysteniment o despreci (involuntari i segur que motrivat per algun envenenament en les llaminadures) menysteniment, despreci -deia- o fins i tot un picar-s'hi els dits, i, qui ho sap? potser per una marxa enllà i disparitat de tarannàs(com la sociabilitat de les dones que m'han envoltat sempre -per altra part podríem qualificar que gairebé i inefablement- sospitosa) i devenirs -per el que ens ha deparat el futur a tots i totes: entre ells i elles jo, la mare i la Fernanda) que s'havia de, irreversiblement, i així ha estat, produir... I, comentar que aquell dia de les llaminadures i el camión on posava NOEL que va passar mentre mastegàvem, i, que es va endur la companyia de la Fernanda per uns instants i que em va acostar la de una altra noieta, cosina d'ella, també, -de la Fernanda- que precisament era filla de una altra germana de la seva mare (o pare) -i això són coses que passen-: doncs s'ha donat el cas que m'hi he referit com a moment còsmic en donar-se el cas que considerant que em creieu això del camió i les llaminadures, aquest fet serà tant real com grossa la vostra confiança i l'avalarà l'assentiment de la Fernanda, de la Beatriz, la cosina filla de l'altre germana, si ho recordessin a dia d'avui ara que ja són casades i amb canalla, i en aquest cas fóra implícit, per a donar-hi fefaència... i ai! que ara em perdo: Dooooncs que la conversa haguera estat gravada per una càmara de 'La Caixa' -si n'hi haguessin hagut llavors, i si les cameres poguessin gravar sò (però ja ens entendrem)- i formi part de la història de el nostre país. Dit això, i no m'allargasso, demanar a totes aquelles persones interessades i que hagin tingut la bondat de llegir fins aquí, que sempre serà digne de consideració per part meva perquè vostès ho llegeixen i raï senyors lectors que deia en Joan Solà, filòleg, si m'ho comuniquen expressament em mostraré obert a qualsevol comentari i aclariment o concatenació de fets veniders que ens impliqui a qui se'n vulgui manifestar en aquest mateix espai com a companys i companyes de viatge, i demanar-els-hi que considerin que el que s'explica en aquell somni de Noël, i que per tant entre record i purament somni no revelador o del subconscient -que diria en Sigmud Freud- hi ha la disparitat d'oportunitat assolida ara recordo ja per tercera vegada de allunyament de la companyia femenina en vers un tercer en aquest cas un veí que es deia Pau -hehe soc la hòstia! i això que no recordo a quin santoral estem- doncs sí que en Noël era veí, era nou, semblava tenir una mare separada o no hi era llavors som pare i la meva mare tot cordial li va fer cas. El perquè d'aquesta dissociació en els noms(entre Pau i Noël) i que no els diguem -que diria un advocat- esdevindrien o no "fets", i, no seria que una de les referides que fugen o de contentes es distreuen era la meva mare i la voluptuositat de la davantera de la Fernanda, que també em va colpir en una tercera ocasió, que ja es cuida la psiquiatre de que no somiï tot medicant-me devien conduir la meva estona de defugiment de la seriositat, en vers una certa disbauxa també còsmica i per tant subconscient i relativament: LLIURE. Lo del moment còsmic ve donat per la irrealitat que us volia referir. Perquè tot i que ha passat en la meva ment, que diria l'Stephen King, no forma part de la hisoria del nostre país, tot i que he tornat avui les memòries de en Ferran Soldevila, i per tant si no ha passat, o no ha estat fins avui que donat el cas de tenir prou de temps llavors quan vaig somniar lo de en Noël, i tenir un ordinador portàtil a l'habitació on teclejar-ho per recordar-ho l'endemà, mentre continuaven aquella matinada les dinamitacions cerebrals de les medicines prescrites mèdicament i per tant de l'oblit que s'ha donat, i per això tot i que recordo moments grats a aquelles hores, no us puc fer participadors de gaire més casos, -i potser tampoc tant o més simpàtics-, doncs fins i tot vaig posar-me a cantar i recordar una tonada que més endavant, al migdia, em vaig posar a solfejar al piano de la meva mare, -suposo que tot fent-lo malbé- per en un deliri o al·lucinació molt més greu que fins i tot inventar-me conceptes com el de Moment còsmic i el de Component Estacional, pensava llavors en aquell deliri de durant el dia que i ecoliquà (que vol dir ¡merda!) explicar-ho a algú com a fet trascendent. No és però aquest el motiu d'aquest missatge ni molt menys i tampoc d'aquest bloc que "regento " i que a més és meu. Es tracta d'esbandir i eixir tot raonant més lentament del que normalment puc permetre'm quan miro de pensar, o millor dit de escriure mitjançant el teclat. També de com penso sense embadalir-m'hi i amb l'aportament de disparitat d'ús dels recons del cervell que aporta l'ús dels diferents dits, muscles i nervis per a compartir-ho i que són diferents dels tradicionals com serien la gola i els pulmons i que, no us penseu, ara com ara fins que vaig tornar a tenir parella, m'estaven resultant més llunyans d'utilitzar per a explicar-ho. -Ara com ara són uns mitjans i exercicis: Diferents Així doncs queda cla que només se li podria no dir moment còsmic a tot això si no fossim hipis o experients que diria en Jimmy Hendrix -que sempre queda molt bé de dir perquè es va morir i era jove-. Si no fossim hippis no sabríem que ès El polvo cósmico i les llàgrimes de Sant Llorenç com tampoc per ben poc experients sabríem dels assoliments i sincronicitats de la Natura i els seus animalons, en el cas meu i el de les abelles per exemple i el meu companys de muntatge i l'estada al davant de l'església de Sant Andreu de Tona un diumenge de Primavera: Amb cervell o sense(s'entén que les abelles). Tot plegat si no ha passat encara i només ho he somniat o ho desitjava llavors, -es diu a vegades-, desitjar que vingués un veí... que s'havia de dir... -va voler la casuística que es digués Noël- que a més s'endugués la meva mare, -llavors no ho vaig veure, d'ulls blau cel, com figura en Sant Nicolás, també l'estereotip de l'Alzheimer que la meva mare no tenia... o millor dit: que no la va matar-. Lo de El Component Estacional podeu tafanejar-ho en un comentari copiant i enganxant, ara sí, a la barra de direcció del vostre navegador la següent adreça: http://alarecercadelafelicitat.blogspot.com/2016/03/no-ingresseu-cap-psiquiatric.html i us en fareu, si voleu, cinc cèntims que jo un altre dia, espero, us atabalaré mirant d'exposar, però que sàpiguen que un altre any per la pentecosta i propera a la celebració de la mare de déu de Fàtima, que és demà dia 13- hi insistiré. Ben cordialment, Josep Salvans Arola

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada