dilluns, 23 de maig de 2016

Era tard però no volia pas ploure

Club Social El Mosaic “Era tard però no volia pas ploure…” Feia molt de fred aquell matí de Dimecres. Sabem, però, que el fred és relatiu i per això us comentaré que vistos els dos o tres dies abans; a més a més d’entre setmana, -perquè ja us he dit que era Dimecres-, no n’havia fet pas tant, i ara, i, precisament per tot això, el cafè amb llet de l’Antònia encara treia fum a la parada del Bus de l’L-9. Malgrat el fred, i això, l’Antònia s’havia assegut tota cofoia a la parada del carrer de Barcelona i mentre anava fent algun q’altre xarrupet del vas reciclable esperava a arribar a la classe de Francès per fumar. Allà es trobaria en Jordi i en Juan, tots dos més grans que ella, però sempre molt cordials i atents. De fet, bona part de la efemèride lectiva se la passaria, l’Antònia, esbrinant mirant d’esbrinar què i quant havien estudiat aquells dos i si havien estat al cas de les seves aportacions la passada setmana. Li preocupava que cap dels dos no s’haguera procurat encara un diccionari, que no prenguessin notes sobre la fonètica i la pronunciació, que no s’esmercessin amb els apòstrofs de les conjugacions dels diferents verbs dels que l’”Avoir” i l’”Être” n’eren auxiliars. Tot plegat un regalim constant, que però, i és ben cert, només l’ocupava els Dimecres a bon dematí, no perquè veiés perillar les classes a l’Aula Oberta sinó perquè era dels pocs llocs on no li feien cas. Ni tant sols en Matieu, el professor, se li mostrava complícit, com sí que s’havia estat esdevenint durant anys, i fins ara, em la resta de classes i professors als seus vint-i-dos anys, de l’Antònia, i pel que en recordava després de posar-se a treballar a la oficina del seu oncle que tenia un taller de fusteria d’alumini. L’oncle es deia Cecili. Els xarrupets s’anaven allargassant i despausant en el temps i a l’autobús se li anava acostant l’hora d’arribar. Va passar, llavors, que de sobte, el Sol va obrir-se camí per entre les nuvolades de Manresa i va il•luminar a l’Antònia. Es va adonar que les seves ulleres eren brutes i es va acomplexar en no saber on caram s’avia arrambat que duia la marinera blau fosc bruta de pols. Tot i que ni una ànima gosava caminar pel carrer a aquella hora i amb aquell fred sí que passaven cotxes, i l’Antònia no va gosar de, ni espolsar-se ni fer netes les ulleres... i va pensar en el Carles, l’encarregat del taller del seu oncle Cecili, i aquell dia al dematí, també, que s’esperava a baix per una consulta a que arribés ell mentre l’aprenent es capficava ajustant un marc de finestra a dalt d’uns cavallets: Hi havia tant de xivarri amb les màquines del taller que l’aprenent, sense veure-la, es va dir ell mateix: “- Un mil•límetre!”. De seguida, en Carles que ja arribava va espetar amb una veu ben ronca (de Bobadilla): “- Aquest milímetro no el veurà ningú... tanca el marc” i l’aprenent s’hi va posar. Així que l’Antònia aquell dimecres a la parada del carrer Barcelona es va dir: “Ojus que no ven... cansalada fresca!” i va acabar el cafè amb llet d’un glop perquè només n’hi havia una mica. Llavors va arribar l’autobús i va passar que l’Antònia, després de llençar el vas reciclable a la paperera de prop de la marquesina va pujar i va distreure les mirades furtives a les seves cames seient cap al darrera i abans d’asseure’s espolsant-se la marinera. De cop i volta una veu molt familiar li va entonar: “Hello Louise, remember me?” ...aquella cançó del Robbie Williams que tant de goig li feia sentir i escoltar-se cada vegada que s’asseia al darrera de l’autocar i connectava el mp3 i es deixava estar de facebooks per fugir de l’eixordadora fressa del motor. Així que passant d’una banda a l’altre de la ciutat asseguda, altra vegada, mirava de no entonar la melodia amb la respiració donada la absoluta complementació auditiva a les orelles que els seus auriculars li oferien i que havia fet a n’aquell xicot de cabells llargs, també, d'aixecar-se i tocar-la a l’esquena: “- Ei Antònia!” -li va dir quan ella, després de treure’s un del altaveus de l’orella es va girar- “- Hola Quim. Què hi fas tu aquí? Que no erets a Rússia?” “- M’ha dit la Sara que encara feies Francès a l’Espai Social. I m’he assabentat a quina hora començava. Que estàs molt capficada?” “-Ah, no! És que estava repassant. Em embla que m’han posat poquet cafè avui i molta llet calenta, la veritat i de sobte no sabia on era. No t’he vist pujar!” “- Estava amb en Juan. Que’l coneixes?” Llavors l’Antònia es va treure l’altre altaveu, va agafar la bossa dels estudis i va anar a seure al cantó d’ells dos. Era la primera vegada en tres anys que es trobava en Quimet. Però no era tard.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada