dilluns, 23 de maig de 2016

Era tard però no volia pas ploure (Adaptat 4.500 i revisat)

“Era tard però no volia pas ploure…” Feia molt de fred aquell matí de Dimecres. Sabem, però, que el fred és relatiu i per això us comentaré que vistos els dos o tres dies abans; a més de entre setmana, -perquè ja us he dit que era Dimecres-, no n’havia fet pas tant, i ara, i, precisament per tot això, el cafè amb llet de l’Antònia encara treia fum a la parada del Bus de l’L-9. Malgrat el fred, i això, l’Antònia s’havia assegut tota cofoia a la parada del carrer de Barcelona i mentre anava fent algun q’altre xarrupet del vas reciclable esperava arribar al carrer Caritat per la classe de Francès a fumar. Allà es trobaria en Jordi i en Juan, tots dos més grans que ella, però sempre molt cordials i atents. De fet, bona part de la efemèride lectiva se la passaria, l’Antònia, esbrinant mirant d’esbrinar què i quant havien estudiat aquells dos i si havien estat al cas de les seves aportacions la passada setmana. Li preocupava que cap dels dos no s’haguera procurat encara un diccionari, que no prenguessin notes sobre la fonètica i la pronunciació, que no s’esmercessin amb els apòstrofs de les conjugacions dels diferents verbs dels que l’”Avoir” i l’”Être” n’eren auxiliars. Tot plegat un regalim constant, que però, i és ben cert, només l’ocupava els Dimecres a bon dematí, no perquè veiés perillar les classes a l’Aula Oberta sinó perquè era dels pocs llocs on no li feien cas. Ni tant sols en Matieu, el professor, se li mostrava complícit, com sí que s’havia estat esdevenint durant anys, i fins ara, em la resta de classes i professors als seus vint-i-dos anys, de l’Antònia, i pel que en recordava després de posar-se a treballar a la oficina del seu oncle que tenia un taller de fusteria d’alumini. L’oncle es deia Cecili. Els xarrupets s’anaven allargassant i despausant en el temps i a l’autobús se li anava acostant l’hora d’arribar. Va passar, llavors, que de sobte, el Sol va obrir-se camí per entre les nuvolades de Manresa i va il•luminar a l’Antònia. Es va adonar que les seves ulleres eren brutes i es va acomplexar en no saber on caram s’avia arrambat que duia la marinera blau fosca bruta de pols. Tot i que ni una ànima gosava caminar pel carrer a aquella hora i amb aquell fred, sí que passaven cotxes, i l’Antònia no va ni espolsar-se ni fer netes les ulleres... i va pensar en el Carles, l’encarregat del taller del seu oncle Cecili, i aquell dia al dematí, també, en que s’esperava a baix per una consulta a que arribés ell mentre l’aprenent es capficava ajustant un marc de finestra a dalt d’uns cavallets. Hi havia, llavors, tant de xivarri amb les màquines del taller que l’aprenent, sense veure-la, va dir per ell mateix: “- Un mil•límetre!”. De seguida, en Carles que ja arribava va espetar amb una veu ben ronca:“- Aquest milímetro no el veurà ningú... tanca el marc” i l’aprenent s’hi va posar. A l’Antònia li va fer gresca lo de la telepatia amb en Charly, de l’aprenent. Així que l’Antònia aquell dimecres a la parada del carrer Barcelona es va dir: “Ojus que no ven... cansalada fresca!” i va acabar el cafè amb llet d’un glop perquè només n’hi havia una mica. Llavors va arribar l’autobús i va passar que l’Antònia, després de llençar el vas reciclable a la paperera de prop de la marquesina va pujar i va distreure les mirades furtives a les seves cames, seient cap al darrera, i abans d’asseure’s, espolsant-se la marinera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada