dijous, 16 de juny de 2016

La tendresa com a forma de captiveri.

Benvolgudes i benvolguts, No forma part de les meves tasques habituals com a procurador de continguts desmereixedors de sagaçes apreciacions, malgrat que en alguna etapa en que m'enganyava ho he mirat de corregir, el procurar-vos ara reflexions de tan pa sucat amb oli com el passat em permeti. Avui fins i tot m'han dit punxetes per la ràdio en tò inofensiu, i encara bo que, precisament, i vaig al grà perquè entre altres coses em trobo enmig de una tasca feixuguíssima que seria amagar alguns documents o posts d'aquest mateix bloc i encendre'n o modificar-ne d'altres per tal de assolir un estatus de, és cert! joia per mi i goig per a qui m'admirés, si és que hi haguera algú prou gran per conèixer-me de petit, com a la foto, que per cert he canviat ara fa una estona, i, perquè tot i que no relaxa com el blau, el verd és el color dels ulls meus. Ha passat que m'he abalançat a una nova etapa, al wordpress, com a les biblioteques de manresa per exemple, seguint les orientacions subtèrfues de, precisament la persona que em va encaminar a la participació "europea" o internacional en català que ara es dóna per conclusa amb escurrialles de conversa que faran de tot plegat un arxiu que espero per recurrent no quedi obsolet, la qual cosa seria una catàstrofe... sens dubte! hehe Es dóna també el cas que afinadament al que em proposo cada dematí de vacances i de fer sempre que xarro amb l'ordinador i qui jo m'espero que hi sigui, que normalment, i per despit meu no es manifesta, sovint... i és millor així, més intim, més transgressor i més superfluu. Per tot això aquest espai d'experiències que em són pròpies i meves soles no pot ésser eliminat per mi per una gran coincidència que ens ha de dur a una mena de integritat que ha de fer del que s'hi diu, una mena, també de casuística que ha de fer de lo viscut un cúmul de coincidències que compartides i o posades en comú haurien de dur-nos a una vida plàcida a San Àngeles que deia el Demolition Man. És doncs per inconsistència del producte, que mai no va estar tan ben pensat i elaborat com aquell dia (suposo que algun) ha de fer espero de tot plegat que l'escriure esdevingui capital humà en l'experiència de la risilència i la supervivència online... no online! la supervivència com a fruit d'un treball que en fa mereixedor de tal efecte. Així quan tenim por i no entenem que el riure's d'un mateix és personal per inoperant i doncs relativament només, traumàtic... doncs que no cal que plogui per marxar que tiraran aigua. A banda de tot això tan profund com lo dels maristes que ara no toca que ens miren a londres sí que és cert que no he tingut de fet tan desmesurades experiències i corruptives de fet i a la postre, si no entenem que no ens reencarnarem en un altre cos sinó que un altre esperit, que va morir al nostre voltant o al del cap del cap de programes i sèries o minicadenes de la televisió o la ràdio va projectar sobre una població embadalida, és cert, però tota cofoia ara no saben de què, esdevindrà de calaix que no ens faci cap mena de gràcia que algú fora de la bibliotecària o una abstracte preocupació pacificadora i harmoniosa faci de tot plegat un tarrabastall considerable en ments sots desenvolupades i tendrement inactives, -i a aqui vaig-, el racomanar un llibre. Seguiré opinant tan malament com pugui del que miro d'acabar de dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada